Aparentment, ERC està aconseguint imposar la seva estratègia. Una part de l’independentisme sembla haver acceptat que el pacte-aliança amb Pedro Sánchez i el PSOE és ara per ara l’única via transitable. Que és el que hi ha, com diria aquell. Una altra part el rebutja amb energia i l’interpreta com una rendició. I, una tercera, senzillament, està desconcertada i/o fastiguejada, i ha decidit replegar-se. “Quan tingueu un pla —els ha dit aquesta gent a uns i als altres— doncs ja m’avisareu”.

A poc a poc, dic, la situació sembla decantar-se a favor d’una certa consolidació dels republicans. L’ambient regnant sembla indicar-ho, igual que les darreres enquestes publicades. Tant és així que alguns articulistes espanyolistes —que eufemísticament prefereixen autoanomenar-se “constitucionalistes”— ja han començat a albirar, confonent desig amb realitat, el retorn a la Catalunya espiritualment autonomista.

Tanmateix, la realitat no sols és complexa, molt complexa, sinó absolutament dinàmica i incerta. I que aparentment ERC estigui dominant la partida no és necessàriament definitiu, no determina —almenys encara— el desenllaç final. Perquè, a pesar que a alguns no els ho pugui semblar, la posició d’ERC no sols és arriscada i, per tant, fràgil, sinó que aquest partit s’enfronta al gran desavantatge de no dependre només d’ell, sinó també de Sánchez i, més en general, de com evolucioni la convulsa política espanyola.

La posició d’ERC no sols és arriscada i, per tant, fràgil, sinó que aquest partit s’enfronta al gran desavantatge de no dependre només d’ell, sinó també de Sánchez i, més en general, de com evolucioni la convulsa política espanyola

Ho hem vist en l’episodi, encara obert, de la llei de l’audiovisual i el català. ERC va donar llum verda als pressupostos de Sánchez i just després va descobrir, amb espant, que li havien aixecat la camisa. Li havien aixecat per ingenuïtat i poc rigor, però també perquè els socialistes del govern de Sánchez van planificar i van aconseguir engalipar-la. Literalment. Per fer-ho una mica més sagnant, val a dir que no és la primera vegada que Sánchez i la seva gent diuen una cosa o la firmen i després al·leguen que tot plegat va ser un malentès. És quelcom que comença a ser un hàbit.

Davant d’això, ERC té molt poca força, perquè ha apostat totes les seves fitxes al diàleg, la negociació i l’entesa amb Pedro Sánchez. Per això, i perquè afecta una cosa tan vital com el català, la qüestió de la llei audiovisual és molt rellevant. Molt, a desgrat que alguns cínics d’aquí i alguns miops d’allà hi vulgui restar importància.

Si els catalans perceben que ERC se sotmet al PSOE a canvi de res, en el cas de la llei audiovisual, per exemple —o en altres, com el finançament—, i si la taula de diàleg fracassa, als de Junqueras les coses se’ls complicaran. La seva estratègia neopujolista del ‘peix al cove 3.0’ (un peix que sols poden provar d’aconseguir amb l’esquerra espanyola, però no amb la dreta, a diferència de Pujol) naufragarà sense remei.

Però aquest no és l’únic perill. Hi ha una altra amenaça, greu, en l’horitzó. Una amenaça ben real, que pot, ella sola, acabar amb la ruta que va imposar Junqueras després del 27 d’octubre de 2017. Em refereixo a una possible victòria de les dretes a Espanya (el 2023 o potser l’any vinent) i la conformació d’un govern entre PP i Vox. La forta ofensiva que PP i Vox desencadenarien sobre Catalunya obligaria ERC a liquidar precipitadament la seva estratègia i a enterrar el seu relat sobre el diàleg i la negociació. I, esmenant-se dramàticament, tornar al passat, és a dir, abans de la tardor de 2017. A ser molt combativa i bel·ligerant. El problema és que aquest és un relat, una estratègia i un espai que està i continuarà estant ocupant per Carles Puigdemont i Junts per Catalunya, que aleshores disposaran de tot l’avantatge.