Esquerra Republicana va endegar malament, molt malament, les negociacions. Ja abans del 14-F el seu presidenciable havia insistit en la idea d’un govern ampli que abastés des de la CUP fins al PDeCAT, passant per Junts. Un clar despropòsit, però, bé, en la campanya i en la precampanya se’n diuen moltes, de coses. El problema és que la cosa no va quedar aquí.

Un cop amb els resultats del 14-F a la mà, ERC va voler actuar com si el seu somni s’hagués acomplert, és a dir, com si hagués guanyat JxCat de pallissa, tot provant de convertir el partit de Carles Puigdemont en un més. Un afany estràbic. El triomf apoteòsic no es va produir: un sol diputat separava i separa ERC de JxCat.

Els negociadors d’ERC, potser duts per un excés d’eufòria, decideixen passar a l’ofensiva, molt a l’ofensiva. Primer, prioritzen la CUP, amb la qual lliguen un acord que compromet a un govern que encara no s’ha format, i que ha de néixer de la conjunció amb JxCat. Per si no fos prou, la CUP es quedarà a l’oposició i Aragonès s’haurà de sotmetre a una moció de confiança a mitja legislatura. Brillant.

No contents amb això, els negociadors d’ERC flirtegen, o escenifiquen un flirteig —en la línia del publicitat govern de front ampli— amb En Comú Podem, una formació absolutament incompatible —i enfrontada— amb Junts, com els mateixos comuns havien deixat molt clar.

Tot plegat, suposa un monumental error, inexplicable en persones adultes i que alguna cosa deuen saber de política. La seqüència lògica, evidentment, era una altra: pacte amb JxCat i, en paral·lel o a continuació, recerca coordinada de suports per a la investidura.

Alguns, com els comuns, han insistit, per incomodar ERC, que la formació d’Oriol Junqueras arrossega un complex de germà petit davant JxCat. No oblidem que tot germà petit, en el fons de la seva ànima, cova sovint un sord ressentiment contra la tirania del gran. Sigui com sigui, i com bé deia aquell, els experiments val més fer-los amb gasosa.

La seqüència lògica era una altra: pacte amb JxCat i, en paral·lel o a continuació, recerca coordinada de suports per a la investidura

No sé si cal anotar aquí el que he escrit molts cops, però, per descomptat, en aquesta relació entre ERC i Junts per Catalunya, entre Junts per Catalunya i ERC, ningú no està exempt de culpa. Ningú no és innocent. És realment complicat, diria que impossible, discernir qui és més culpable de les pèssimes relacions entre uns i altres, que fa tant que s’arrosseguen.

En veure com es comportava ERC, Junts va decidir esperar, veure-les venir. Sabien que ERC acabaria trucant a la seva porta, no tenia cap altre remei. I aleshores li farien pagar el preu de l’ofensa. Naturalment, el preu va pujar. Així, JxCat exigeix un pacte de legislatura (programa de govern per als quatre anys), a més de garanties pel que fa a la política a Madrid i el rol de Carles Puigdemont i el Consell per la República. Per descomptat —i aquí amb tota la lògica— s’espolsen de sobre els compromisos adquirits per ERC amb la CUP.

Així s’arriba a les dues investidures fallides de Pere Aragonès.

Desconcertats, l’únic argument d’ERC és que cal anar ràpid perquè el país necessita rellevar el govern en funcions per un govern en plenitud. No esmenten els republicans el temps perdut amb la CUP i els comuns. Tampoc, per exemple, que ERC estava entre els partidaris d’ajornar les eleccions del 14-F per fer-les força setmanes després (en concret, el 30 de maig). Els republicans alerten també que unes noves eleccions suposarien un daltabaix i un menyspreu que els ciutadans no perdonarien a l’independentisme.

Carles Puigdemont i Jordi Sànchez saben que aquest darrer argument és de pes. Que en aquest apartat els republicans tenen raó. I dissenyen una resposta per neutralitzar-lo i utilitzar la pressió d’ERC contra ERC mateixa. Com els judokes, faran servir l’embranzida de l’adversari per desequilibrar-lo.

El contraatac no l’improvisen. Es prepara acuradament. Les paraules exactes, qui ho dirà —el mateix Sànchez— i quan i on ho dirà. Així, el diumenge 4 d’abril, a la primera pàgina del diari La Vanguardia hi apareix un requadre amb una entrevista a Sànchez. El titular, el que Sànchez i Puigdemont havien modelat: “No especularem amb eleccions; si volen, que governin en minoria”. Patapam.

El pacte d’esquerres, amb el qual ERC havia coquetejat en el seu afany d’encerclar Junts, deixa de ser una amenaça per a Junts. Al contrari, Sànchez està convidant ERC a pactar amb els comuns i a dependre dels diputats de Salvador Illa, el PSC menys catalanista (més espanyolista, si ho prefereixen) des de la seva fundació el 1978.

Amb el seu moviment, JxCat està convidant a ERC a triar: o pacten amb ells o Junts els ajudarà amablement a suïcidar-se

No cal ser Henry Kissinger per adonar-se que un govern amb els comuns i que depengui del PSC aboca ERC a un fracàs segur. A quelcom que acabarà com el rosari de l’aurora probablement abans d’arribar al final de la legislatura. Un govern en minoria amb dos partits a l’oposició, el PSC i JxCat, determinats a esbotzar i enfonsar la nau governamental com més aviat millor.

Amb el seu moviment, JxCat està convidant a ERC a triar: o pacten amb ells o Junts els ajudarà amablement a suïcidar-se. A més, llança a la ciutadania el missatge que JxCat en cap cas no empenyerà el país a unes noves eleccions. Junts entrega una peça, fa un sacrifici material (el govern) per aconseguir una posició millor, avantatjosa, sempre amb el pensament posat a la victòria futura. D’això en escacs se’n diu gambit, i és veritat que sovint entranya un risc notable.

Des d’aquella portada, el dubte corroeix els principals dirigents d’ERC, encara que alguns hagin parlat de “fanfarronada” o “farol” (catxa, en català). Però la por comença a fer forat. “No gosaran fer això”, diuen alguns, amb aparent seguretat. “Ja, però, i si resulta que sí que en són capaços?”, repliquen els altres. Cada vegada que un republicà parla amb algú de Junts inevitablement sorgeix la qüestió.

A JxCat no hi ha hagut —fixin-s’hi— ningú que hagi contradit Sànchez, al contrari. Això no vol dir que la jugada hagi agradat a tothom. Si dividim, a efectes d’anàlisi, el partit de Puigdemont en dos grans sectors, el sector institucional —majoritàriament procedent de CDC i el PDeCAT— i un altre sector on predomina la gent que ve d’altres forces o, sobretot, de l’activisme civil, ens adonarem que uns i altres no pensen el mateix.

Els primers prefereixen de totes totes que es tanqui el pacte amb ERC. I no sols perquè molts ocupen càrrecs a la Generalitat, sinó també per filosofia, per tarannà. En canvi, als de l’altre sector no els faria res anar a l’oposició. Argumenten aquests últims, a més, que el partit s’ho pot permetre. Té, asseguren, els comptes sanejats. I tampoc no té deutes. En aquest sentit, reblen, “som ben lliures”.

Com més dies sense acord passen, és evident que a poc a poc la hipòtesi de facilitar un govern presidit per Aragonès va agafant consistència, va agafant cos. Entre el sector institucional, perquè s’han anat mentalitzant que és una cosa que pot passar, no només una manera de pressionar ERC. Entre la resta, perquè els atrau, diria que els sedueix, la perspectiva de ser l’oposició a un govern d’ERC lligat de peus i mans al PSC. I, esclar, perquè els delecta l’horitzó d’una legislatura curta i d’unes futures eleccions en què, es diuen, JxCat passarà per sobre d’ERC com una piconadora de gran tonatge.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Política i prosa d'una coalició
No perdre el fil Política i prosa d'una coalició Agustí Colomines