Ara que es parla tant de Robert Kaplan i de les seves profecies sobre el retorn de la geografia, estaria bé que algú recordés als periodistes i als polítics europeus que els mapes no marquen només unitats administratives. En els territoris hi viuen comunitats humanes amb unes lleialtats i unes arrels. Si la geografia estigués ocupada només per bestioles i accidents de la natura, els problemes del món serien tots uns altres. Els rius i les muntanyes són importants, igual que les girafes i els lleons, però els mapes no serien res sense les comunitats humanes que els han donat la seva forma subjectiva.
Agafem el cas de Ceuta, per exemple. Ceuta funciona com una somatització vistosa del problema més profund que Espanya té a Catalunya, igual que el moviment dels indignats de fa 15 anys. Si hi ha un retorn de la geografia, una venjança que diu Kaplan, també hi haurà un enfortiment de les identitats i les arrels. Ceuta és important perquè domina el pas de l'estret de Gibraltar des de la banda d'Àfrica, però un mapa depèn des d'on es mira. També eren importants el Conflent i el Rosselló, sobretot quan es van perdre. Amb l'amputació, França va posar les bases per aïllar —i per expulsar— Espanya del continent.
La invasió de Ceuta bé podria ser aprofitada per fer fora Pedro Sánchez i mirar d'assegurar la monarquia de manera graponera, lligant-la a una nova africanització d'Espanya. El Marroc té una monarquia forta i una dinastia més antiga que els Borbons. A Espanya, la monarquia ha de fer equilibris fràgils, perquè no ha acabat de superar la guerra de successió. L'últim segle i mig, els Borbons s'han sostingut, com han pogut, sobre el pacte que van fer amb la burgesia catalana el 1875. El problema és que el catalanisme ha mort, i que la reserva humana que el poble castellà donava a l'autoritarisme està molt esgotada.
Ripoll recorda que Catalunya és una nació més antiga que l'Estat espanyol, i que el poble català té més fondària històrica i política que el poble castellà
És lògic que els diaris i els polítics parlin molt de Ceuta i, de reüll, mirin tots cap a Ripoll. Ceuta pertany a la geografia més visible i fàcil d'utilitzar políticament. Però Ripoll produeix la inquietud silenciosa dels fantasmes i les pors que no es volen afrontar. Ripoll recorda que Catalunya és una nació més antiga que l'Estat espanyol, i que el poble català té més fondària històrica i política que el poble castellà. Els castellans van servir de carn de canó per colonitzar Amèrica i —després de la Guerra Civil— els Països Catalans, però Madrid ha desertitzat el seu país, la seva geografia humana.
El pacte del catalanisme que ha mantingut viva la Corona consistia en la guetització de Catalunya dins d'Espanya. Els catalans quedaven confinats al Principat i no disputaven el poder de l'Estat als castellans. A canvi, disposaven d'un mercat més o menys captiu i d'un espai propi on conservar la seva societat. El pacte tenia sentit en una Europa més brutal, on els estats podien perpetrar tota mena de violències i saquejos contra la seva població, com els que encara es veuen a Nàpols i Sicília. Del catalanisme en va sortir no sols la democratització d'Espanya, sinó també els artistes catalans del segle XX que encara avui donen projecció internacional a Barcelona.
L’esgotament del catalanisme només tenia dues sortides bones: o bé la independència de Catalunya, o bé un canvi químic a l’interior de l’Estat espanyol. Com que la primera sortida no es va produir, Espanya ha entrat en una crisi existencial que tot just comença. Ceuta és només el primer símptoma d'una fractura interior que el catalanisme havia congelat. La comèdia que es fa amb Sílvia Orriols, la falsa indignació, els menyspreus fàcils, els intents de convertir AC en un equivalent de Vox només serveixen per anar corcant l'estructura política que hauria de protegir Ceuta per interès de tots els europeus.
La princesa de Ripoll té un efecte dissolvent perquè connecta Catalunya amb una història que va des de l'abat Oliba fins a la família Borja, en un moment en què la geografia torna. El que Orriols posa en qüestió no és el mer repartiment electoral, és la mateixa matriu castellana de l'Estat espanyol. L'aparició d'una geopolítica catalana es veu en el simple fet que els seus discursos defensen Israel a la vegada que ataquen el rei del Marroc. Catalunya comença a mirar el món pel seu compte igual que jo començo a connectar amb la geografia d'Ausiàs March i Joanot Martorell vint anys després d'haver passat per la universitat.
Estem davant d'una mutació de la idea d'Espanya de conseqüències imprevisibles. Orriols pot dir "Catalunya o barbàrie" perquè els catalans han recuperat la llengua escrita i la capacitat d'imaginar-se el món en els seus termes. Les onades migratòries ja no canviaran la dinàmica de fons ni serviran per empènyer els catalans a treballar per l'estabilitat de l'Estat, si no se'l poden disputar amb Castella. El poder es construeix des de dalt, i el món castellà ja no té ni la força de l'or americà per comprar-se Espanya, ni la supremacia cultural que li va donar l'absolutisme. És el que ha posat nerviós el notari Burniol i el que fa que el meu amic Sostres tingui por d'acabar com ell.
Per sota del soroll que fa la immigració, la situació de Ceuta i la geopolítica internacional, hi ha un moviment de fons que ningú no gosa mirar: Castella està perdent una cosa que feia segles que tenia i Catalunya n’està recuperant una altra que feia segles que havia perdut. Per mirar de recompondre's, l'Estat pot provar de fondre's amb l'Àfrica i Llatinoamèrica, o fer honor de debò a la contribució que la nació catalana ha fet a Espanya. Potser encara no es veu, però no són mapes que es puguin superposar.