Avui es commemoren els 100 anys de l’obertura de la Conferència Internacional de Comunicacions i Trànsit, organitzada per la Societat de Nacions a Barcelona. En paraules de Bernardo Attolico, secretari general de la conferència, en el telegrama que el mateix dia envià a la seu central de la Societat de Nacions a Ginebra: “La Conferència s’ha inaugurat avui amb una sessió protocol·lària, amb un to greu i d’alt nivell, que ha causat una impressió genuïna”.
Certament les fotografies que ens han quedat d’aquell moment mostren aquest ambient, amb els delegats de quaranta-dos governs —sobretot europeus, però també llatinoamericans, del Japó, la Xina o Pèrsia— instal·lats en un Saló de Cent arranjat especialment per a l’ocasió.
Durant sis setmanes, prop de quatre-centes persones, entre diplomàtics, experts, funcionaris internacionals i periodistes, es mogueren entre els principals hotels de la ciutat (Ritz, Majestic, Orient, Quatre Nacions) i l’epicentre de la conferència, la plaça Sant Jaume. Les sessions plenàries i algunes comissions se celebraven a l’esmentat Saló de Cent; però el cor de la conferència, incloent sales de comissions, els despatxos per a la presidència, la secretaria, els traductors i intèrprets, un petit exèrcit de dactilògrafes angleses i franceses, ocupà una gran part del Palau de la Generalitat, que havia estat cedit a propòsit pel president de la Mancomunitat, Puig i Cadafalch. Fins i tot s’instal·là a dins del Palau una oficina de correus, una de bancària i una estació telegràfica que incloïa “línia de telèfon directa amb París”. I, evidentment, un dels punts neuràlgics de qualsevol encontre d’aquesta naturalesa, és a dir, una cafeteria, en un dels espais més singulars del noble edifici.
Es tractava de la primera conferència intergovernamental organitzada per la novella Societat de Nacions, institució amb poc més d’un any i mig de vida, sorgida del Tractat de Versalles. I es dedicava a la qüestió de les comunicacions i trànsit perquè així ho exigia el capítol XII de l’esmentat tractat, amb el pressupòsit que facilitant les comunicacions entre països, i indirectament el comerç entre ells, es consolidarien les relacions pacífiques. La mateixa premissa amb què es fundà l’actual Unió Europea, si bé s’ha de precisar que en el cas de la Societat de Nacions no va acabar de funcionar del tot.
Cerimònia d'obertura de la Conferència Internacional de Comunicacions i Trànsit, organitzada per la Societat de Nacions a Barcelona, 10 d'abril de 1921
D’aquesta conferència n’acabaren sorgint un conjunt de tractats internacionals, coneguts com les “Convencions de Barcelona”, que encara avui tenen validesa legal. Es tracta de la Convenció i Estatut sobre la Llibertat del Trànsit, la Convenció i Estatut sobre el Règim de les Vies Navegables d’Interès Internacional, i la Declaració sobre el Dret dels Estats sense Litoral a Pavelló Marítim. Respecte a aquest darrer cal tenir en compte que amb la fi de la Primera Guerra Mundial, i la desaparició de l’imperi Austrohongarès, havien aparegut un conjunt de nous estats sense litoral, com ara Àustria, Hongria o Txecoslovàquia, que sumats a la preexistent Suïssa reivindicaven el seu dret a marina mercant pròpia. També s’aprovaren unes Recomanacions relatives a les Vies de Tren de Caràcter Internacional i unes altres Recomanacions relatives als Ports sota Règim Internacional. Ambdues es convertiren en convencions jurídicament vinculants a la següent Conferència de Comunicacions i Trànsit, que se celebrà ja a Ginebra el 1923.
Entre la munió de delegats que es traslladaren a Barcelona per aquesta conferència hi trobem, entre d’altres, a Jean Monnet, aleshores sots-secretari general de la Societat de Nacions, molt abans que iniciés la seva croada europeista, i que durant la conferència tingué assignat un despatx a la planta noble del Palau de la Generalitat. També hi participaren juristes de prestigi, com Sir Cecil Hurst, futur president de la Cort Internacional de Justícia i conegut com l’autor de l’informe legal que va permetre la celebració anys més tard dels Judicis de Nüremberg. Diversos països hi enviaren els seus ministres de transports o obres públiques, com França, Itàlia i Bèlgica. No fou el cas d’Espanya, que a pesar de ser l’Estat hoste hi tingué una participació molt residual, durament criticada per la premsa de l’època, que només salvà un jove i actiu Salvador de Madariaga, qui a Barcelona aconseguiria ser reclutat per la Societat de Nacions, on més tard arribaria a responsable de la secció de desarmament. És cert que el dia abans de la inauguració, el 9 de març de 1921, fou assassinat a Madrid el primer ministre espanyol, Eduardo Dato, i que això va tenir el seu impacte; però la documentació de l’època ens indica que el problema era de fons. De fet, de Madrid va arribar un ministre, però només el dia després de la clausura de la conferència, i per inaugurar una fira del moble que es feia a Montjuïc...
Qui va aprofitar aquest context fou Puig i Cadafalch, president de la Mancomunitat, que omplí el buit de Madrid amb tot tipus d’atencions als delegats internacionals, aprofitant per presentar-los la política modernitzadora i les institucions de la Mancomunitat (Biblioteca de Catalunya, Universitat Industrial, etc.), sense amagar els anhels d’autogovern que feia temps que no trobaven un port d’ancoratge en l’entramat institucional espanyol de fa cent anys. La seva condició d’historiador i arqueòleg congenià immediatament amb la personalitat del president de la conferència, Gabriel Hanotaux, home d’estat francès i historiador, antic ministre d’Afers Estrangers i articulador de la política de rapprochement franco-russa. Puig i Cadafalch el dugué a Montserrat, a Tarragona i al conjunt d’esglésies visigòtiques d’Egara a Terrassa, que ell havia excavat. Hanotaux en quedà tan impressionat que, tornat a França, va fer-ne una sèrie d’articles sobre tot allò que havia vist i “descobert” a Catalunya. La premsa lerrouxista de l’època no perdonà l’habilitat del president Puig i Cadafalch, i aprofità qualsevol excusa per atacar el “separatisme” que creien s’amagava darrere qualsevol gest o atenció que tingués la Mancomunitat amb els il·lustres hostes que visitaven el nostre país.
Personal femení de la Societat de Nacions al Pati dels Tarongers, març de 1921
Qui no fou aliè a aquesta bona entesa fou el periodista Eugeni Xammar, que feia poc que s’havia incorporat a la Secció d’Informació de la Societat de Nacions. En parla a bastament a les seves memòries, i fou el principal instigador de la complicitat entre l’organisme internacional i les autoritats catalanes.
Avui fa cent anys que Barcelona esdevingué, per unes setmanes, un fòrum diplomàtic de primera línia. Poc es podien esperar els delegats a Barcelona, ni aquells que els acolliren, el futur que els esperava. Perquè cal recordar que tant la Societat de Nacions, com la Mancomunitat i el projecte de modernitat que ambdues institucions significaven, serien víctimes del mateix mal, el feixisme. Primer fou la dictadura de Primo de Rivera, qui, a partir del 1923, acabaria amb la Mancomunitat. Més tard serien Mussolini i Hitler qui donarien l’estocada a la Societat de Nacions.
La conferència de 1921 deixà un bon sabor de boca a la ciutat i a la societat catalana en general, i despertà interès per la política internacional. Prova d’això és la candidatura que anys més tard presentaria Barcelona, sense èxit, per acollir la seu de la Conferència de Desarmament organitzada per la Societat de Nacions; o la creació d’una Associació Catalana per a la Societat de Nacions que arribà a ser presidida per Pompeu Fabra.
Per tot això, el Govern de la Generalitat de Catalunya ha decidit que aquest centenari formi part de les commemoracions institucionals per a l’any 2021.
Manuel Manonelles, comissari dels 100 anys de la celebració de la Conferència Internacional de Comunicacions i Trànsit de la Societat de Nacions a Barcelona