Pedro Sánchez no volia la llei d’amnistia. El president Illa no volia amnistia “ni nada de eso”. Junts no volia investir el PSOE. I uns van tenir investidura i els altres, llei d’amnistia. És el que passa quan es fa política i els vots pesen. Es van complir els compromisos principals, però el president Puigdemont no té clar que pugui tornar de l’exili i Pedro Sánchez no té clar que pugui aprovar cap iniciativa parlamentària ni molt menys uns pressupostos generals de l’Estat. La sentència d’ahir del Tribunal Constitucional, que diu que la llei d’amnistia és constitucional, s’ha celebrat a Catalunya —sobretot Junts i ERC— i, en bona part, al PSOE —sobretot Illa i Sánchez. I tots ells n’han demanat l’aplicació immediata. L’independentisme ho ha valorat com “una conquesta de l’independentisme”, i Junts i Esquerra han coincidit a dir que la sentència del TC és “una esmena a la totalitat a la repressió espanyola” i que “no resol el problema polític”.

Hem de tenir presents algunes coses, començant pel resultat de la votació dins el Tribunal, amb 4 vots particulars en contra; la reacció política dels representants de l’Espanya sociològicament més franquista, com Felipe González o el Partit Popular; que la sentència no fa referència a les acusacions de malversació, i també allò tan català de quedar tan satisfets per haver fet gol que som incapaços d’evitar que ens remuntin, sigui pel descompte, per l’àrbitre o per totes dues coses. Que l’òrgan que el 2010 va dictar la sentència contra l’Estatut, al cap de 15 anys, sigui qui emet el veredicte que diu que la llei d’amnistia és constitucional i respecta la separació de poders, és clarament una conquesta de l’independentisme. Però, com s’ha dit, no resol el problema polític. I, de fet, no és cap garantia que resolgui el problema jurídic, ja que hi ha jutges que han decidit no aplicar aquesta llei o buscar excuses que van en contra la voluntat del legislador per no fer-ho.

Tornant a la dependència dels vots de l’independentisme de Sánchez, cal subratllar que l’argument que no poden fer res contra els jutges que no volen aplicar la llei, no és assumible. Cal exigir-ne el compliment immediat amb fets. A canvi de la investidura es va aprovar la llei d’amnistia, s’ha aconseguit una majoria progressista al Tribunal Constitucional, que són els qui han declarat constitucional la llei, però l’exili català no ho tindrà gens fàcil per tornar a casa. La resta del balanç també és insuficient. Amb un esquema similar, un ministre va voltar Europa per demanar l’oficialitat del català, es van assolir suports, es va portar a plenari, però la nostra llengua no ho tindrà fàcil per ser oficial.

Feta la investidura i amb les contrapartides aprovades a mitges, en aquests moments qui té la necessitat més gran és Pedro Sánchez

Feta la investidura i amb les contrapartides aprovades a mitges, en aquests moments qui té la necessitat més gran és Pedro Sánchez. Necessita, com sigui, mantenir-se al capdavant del govern d’Espanya. És la seva única via. I l’aprofita. En una setmana ha pogut lluir un compromís a l’OTAN, on no ha acceptat el 5% de pressupost que exigien els Estats Units; un enfrontament amb Donald Trump davant el seguidisme dels líders europeus, i ha demanat sancionar Israel al Consell Europeu. Una agenda que agrada a molts votants d’esquerres i que deixa molt poc marge de maniobra als partits d’esquerra que li poden fer ombra, però que no li resol res del problema polític que reclamen els partits catalans que li donen estabilitat. És el moment de veure com segueix el manual de resistència catalana. La vida de Sánchez depèn dels vots de l’independentisme. Cal saber-ho aprofitar amb tot el pragmatisme del món: sentenciat el problema judicial, cal resoldre el problema polític.