A mesura que la geopolítica es complica i que el món va deixant enrere el segle XX, la desorientació del país es va tornant un llast cada cop més feixuc i perillós. Semblava que Sílvia Orriols podria canviar la dinàmica política i començar a construir alguna cosa sòlida de base, però cada cop se la veu més absorbida en les dialèctiques postisses del règim de Vichy. Tot i que la seva aparició ha remogut les aigües, som allà on érem. Els catalans encara no han entès que cap ideologia no els salvarà i que el que està en joc no és l’extinció de Catalunya, sinó un purgatori molt pitjor. Morir no és tan fàcil com alguns es pensen.
Igual que la major part dels catalans, Orriols i els seus acòlits somien de tornar al món d’ahir. Es pensen que podran ressuscitar l’estat del benestar i viure en una societat més o menys igualitària, amb un govern que eduqui els seus fills i fins i tot els doni una casa. A Catalunya, encara no s’ha entès per què el procés d’independència omplia els carrers i per què els dos representants polítics més visibles del país són una diplomada de Ripoll i un sense títol de Santa Coloma. Per això, quan Orriols és convidada a parlar als fòrums empresarials, no empra la insolència i el to de menyspreu que gasta amb els polítics del Parlament. Li deu semblar que des de la patronal es pot fer alguna cosa pel país.
Orriols no ha entès que tots anem a la mateixa barca que Junqueras i Puigdemont, i que el futur dels catalans no depèn de la gestió, ni de la ideologia ni d’uns resultats electorals o econòmics. Catalunya va intentar fer la independència perquè el món d’ahir s’acabava i perquè el país s’aprimava, esgotat per l’esforç d’integrar la immigració mentre sostenia els requisits fiscals de la socialdemocràcia espanyola. Els contes de fades que els polítics explicaven per no atiar el conflicte ètnic s’han girat en contra del país, igual que s’hi girarà el discurs d’ordre, si Orriols no sap parlar a les elits econòmiques amb la claredat que parla quan respon als socialistes.
Els partits del país viuen en la ficció que l’entramat polític i econòmic de l’autonomia es va dissenyar per protegir els catalans. Però des de Franco, els catalans només tenen la tribu, per això encara existeix Òmnium Cultural i per això el procés va despertar tantes esperances, també entre els fills de la immigració que volien prosperar. El país no es tornarà a organitzar fins que no assumeixi que, com diu l’Abel Cutillas, la tradició és la continuació d'allò desconegut que hi ha en la sang i que, precisament, aquesta força és la que el segle XX espanyol ha intentat liquidar a Catalunya. Madrid ho sap, perquè ha crescut a partir d’aquesta destrucció. Per això ensabona Gabriel Rufián i deixa que la patronal de Barcelona doni peixet a Sílvia Orriols.
Per evitar que el peix al cove agafi volada, Pedro Sánchez intenta acabar amb el problema català dissolent Espanya dins la Unió Europea
Madrid no vol que Catalunya torni a marcar l’agenda de la política espanyola. Si la política autonòmica es tornés a articular a partir del conflicte nacional, Catalunya no només podria resistir-se al procés de suburbialització, sinó que recuperaria incidència internacional. Amb la sobirania espanyola cada cop més diluïda dins d'Europa, la política catalana guanyaria influència i ressò sense ni tan sols haver d’agafar l’AVE. Per evitar que el peix al cove agafi volada, Pedro Sánchez intenta acabar amb el problema català dissolent Espanya dins la Unió Europea. Els que l’odien creuen que Madrid hauria d’aprofitar l’onada autoritària americana per uniformitzar l’Estat, o bé continuar navegant entre Brussel·les i els Estats Units, com havia fet fins ara.
La ironia de la situació és que Catalunya feia segles que no ho tenia tan bé per convergir amb veu pròpia amb la resta del món occidental. Tot va d’un pèl perquè som a la darrera etapa d’un combat molt llarg, quan el cos et fa mal, tens ganes de plegar i només t’aguanta l’atavisme. Com diu Iván Redondo, va ser l’elasticitat de les cordes del ring el que va absorbir bona part dels cops de puny de Frazier a Muhammad Ali, en el combat més famós del segle XX. Ell no ho sap perquè viu en el materialisme tàctic que ha enfonsat Espanya, però Catalunya és Muhammad Ali i les cordes del ring són la profunditat de la història i les ganes de sortir-se’n davant del Frankenstein que està intentant acabar amb tu.
El conflicte nacional ha canviat d’escala, per això les oportunitats i els riscos són més grans que mai, i els mirallets de la ideologia són una evasió tan temptadora. Els polítics del país només poden prometre sang, suor i llàgrimes. S’han d’emparar en la veritat perquè la tribu pugui organitzar-se i aprofitar l’energia que generen la cohesió i l’instint de supervivència per resistir amb tot allò que tinguin a l’abast. Com va escriure un valencià del temps de Felip V, viure sense país és molt pitjor que morir. Això és el que els catalans corren el perill de descobrir massa tard, després d’haver estat esclafats militarment pel feixisme, espoliats subtilment per la socialdemocràcia, i abocats a veure en últim terme com els seus fills universitaris acaben vivint de rellogats.