Si, com han suggerit un ministre i algun jurista, el president Puigdemont decidís desafiar el Tribunal Suprem espanyol i presentar-se ara a Espanya reclamant els seus drets legítims, sens dubte seria detingut i empresonat per temps indefinit amb qualsevol pretext i fins i tot correria el risc d’aparèixer un dia mort a la seva cel·la. Aquesta hipòtesi no es pot descartar perquè la inseguretat jurídica a l’Estat espanyol, en aquest i en tants altres casos, ha esdevingut absoluta.
Ja fa temps que a Espanya l’imperi de la llei ha saltat pels aires precisament perquè els encarregats d’aplicar les lleis ho fan de forma barroerament arbitrària, atribuint-se el Poder Judicial el monopoli de la legitimitat, per damunt de qualsevol altra institució. És la mateixa "autonomia" que reclamaven els militars franquistes durant la Transició i que ara practiquen alguns jutges, especialment el Tribunal Suprem, "impasible el ademán", malgrat haver estat desautoritzat per la llei d’amnistia, pel Tribunal Constitucional i pel Tribunal de Justícia de la Unió Europea.
La llei d’amnistia és, en si mateixa, el reconeixement per part del Parlament espanyol que la repressió del procés sobiranista català i especialment la sentència del Tribunal Suprem va comportar una vulneració de drets que calia restituir. Quan el TJUE afirma que la llei afavoreix la reconciliació en benefici de l’interès general, també deixa clar que la sentència i l’actitud dels tribunals espanyols han suposat uns excessos que convenia reparar. Això, òbviament, un Poder Judicial com l’espanyol, que ha funcionat com una casta superior, sense a penes mecanismes de supervisió, no està disposat a empassar-se el gripau, ni que ho digui el sursum corda.
Dit d’una altra manera, el Tribunal Suprem planteja de facto un paradigma segons el qual l’Estat pot fer sempre el que vulgui, però només fins que el Poder Judicial digui prou. Com que això suposa pervertir els fonaments de l’estat de dret, caldrà veure quins mecanismes fa servir ara l’Estat perquè la llei es compleixi i el Tribunal Suprem se sotmeti a la legalitat vigent promulgada per un Poder Legislatiu legítimament constituït. És a dir, que, en tot el conflicte sobre la llei d’amnistia, no només hi està en joc la restitució de drets als represaliats pel procés, sinó quina és la jerarquia, quina correlació de forces institucionals i qui és que mana de debò a l’Estat, legítimament o il·legítima.
Això només es pot dilucidar en la batalla que han de lliurar el Tribunal Constitucional i el Tribunal Suprem. Encara que no ho sembli, és el Constitucional qui té la paella pel mànec, però el que no és segur és que tingui la voluntat i el coratge de presentar la batalla i de guanyar-la. El Tribunal Constitucional té prou potestat per ordenar la immediata aplicació de la llei d’amnistia ara mateix, precisament gràcies a una de les reformes legals instades pel govern de Mariano Rajoy, paradoxalment pensades per augmentar la repressió en temps del procés.
L’any 2015, quan el procés sobiranista català agafava embranzida, el govern de Rajoy va presentar al Congrés i les Corts van aprovar una reforma de la llei orgànica del tribunal Constitucional, que introdueix, segons diu el preàmbul, "instrumentos de ejecución que dotan al Tribunal de un haz de potestades para garantizar el cumplimiento efectivo de sus resoluciones (...) de tal manera que el Tribunal pueda acometer la ejecución de sus resoluciones, bien directamente o bien a través de cualquier poder público".
Tal com va quedar l’articulat, no deixa marge a cap mena de dubte:
"1. Todos los poderes públicos están obligados al cumplimiento de lo que el Tribunal Constitucional resuelva.
En particular, el Tribunal Constitucional podrá acordar la notificación personal de sus resoluciones a cualquier autoridad o empleado público que se considere necesario.
2. Los Juzgados y Tribunales prestarán con carácter preferente y urgente al Tribunal Constitucional el auxilio jurisdiccional que este solicite.
A estos efectos, las sentencias y resoluciones del Tribunal Constitucional tendrán la consideración de títulos ejecutivos."
Com un exemple de justícia poètica, la llei repressiva impulsada per Rajoy per donar poders executius al Constitucional serveix ara per obligar el Suprem a aplicar la llei d’amnistia, sempre que el Constitucional vulgui i s’atreveixi a fer-ho
Sembla de justícia poètica que la llei del Partit Popular amb més voluntat repressiva pugui servir ara per aplicar l’oblit penal als represaliats del procés. Tard o d'hora veurem si el Constitucional té prou coratge per fer servir els instruments de què disposa i quin seria el següent pas si el Suprem s’hi nega. En aquesta batalla, hi està en joc una autèntica crisi constitucional.
Som davant d’una vulneració de drets i el Constitucional considera prioritàries les seves vacances? Fa de mal pensar. O pressupostos o deixem l’amnistia per a quan vinguin els altres? Se'n pot dir xantatge (a Junts ) o se'n pot dir política pura i dura.
Ara bé, no s’entén per què el Constitucional triga tant a exercir les seves facultats executives. Som davant d’una vulneració de drets i el Constitucional considera prioritàries les seves vacances? Fa de mal pensar. És evident que la majoria dita progressista del Tribunal Constitucional ha avalat la llei d’amnistia per les mateixes raons que la minoria conservadora va votar-hi en contra. Era el que convenia i necessitava el govern de Pedro Sánchez. Ara, el cap de l’Executiu ha anunciat la presentació d’un projecte de pressupostos que, per ser aprovats, necessiten el suport de Junts per Catalunya. O pressupostos o deixem l’amnistia per a quan vinguin els altres? Se'n pot dir xantatge o se'n pot dir política pura i dura. Oriol Junqueras, sempre ben connectat amb Madrid, interessat com ningú en l’amnistia, ja s’ha avançat a cridar: "Pressupostos!!!".