Carregant...

Crec que no som prou conscients del mal que està fent el duet Colau-Rufián a la nació catalana.

En altres aspectes, com la demagògia desbocada en els temes econòmics, o l'ús populista dels problemes ciutadans o directament la sobreactuació mitinera, els respectius personatges i partits han ajudat sensiblement a rebaixar el sostre intel·lectual, a generar un discurs d'odi i confrontació i a vendre una política venjativa que ens retorna a altres èpoques. Fa feredat escoltar les seves arengues amenaçadores, el retorn del "camarades" als crits irats, els seus discursos de tuf comunistoïde, versió pati d'escola, i un llarg etcètera de gestos i paraules que estan molt més a prop dels moviments destructius de les esquerres sud-americanes —del chavisme al kirchnerisme—, que no pas de plantejaments progressistes moderns. Pobre Antonio Gramsci si aixequés el cap i veiés com ha quedat el panorama, ell que va aconseguir modernitzar l'esquerra i convertir-la en un gran moviment d'aliances i centralitat. Però el que ara hi ha —en consonància amb la radicalització del socialisme sanchista— és una esquerra tronada, frontista i autoritària que es creu "avantguarda" salvadora del poble, a la manera més clàssica del leninisme. I en això no hi ha gaire diferència entre l'"expropiarem" de Colau i el "els fregirem d'impostos" de Rufián, ambdós mutats en telepredicadors que recorren els mítings de l'Estat com si fossin Illuminati. O comunistes de nova fornada, que és si fa no fa el mateix. I sí, des de la perspectiva d'un país com Catalunya, estructurat en una economia productiva que ha creat classes mitjanes i un fort impuls emprenedor, aquest retorn a la confrontació de classes i a la dialèctica revengista dels anys trenta és un desastre.

Mai, des de les primeres eleccions, no hi havia hagut una campanya tan brutalment contrària als interessos catalans des de la mateixa Catalunya

Tanmateix, malgrat el mal que tota verborrea populista comporta, el pitjor no és l'argumentari econòmic, sinó la desnacionalització que Colau i Rufián representen. És cert que les generals sempre són en clau espanyola, i que el PSC és el primer que redueix Catalunya a la condició regional, especialment ara que té un president l'objectiu del qual és espanyolitzar-la. Però calia esperar de Rufián, representant d'ERC, un partit que va coliderar el procés del Primer d'Octubre i que encara té la independència com un objectiu (o se suposa), una campanya en la qual Catalunya fos l'eix, el programa i l'objectiu. De la senyora Colau fa temps que no cal esperar res en aquesta matèria, perquè sempre ha menyspreat Catalunya. El darrer exemple, el de fa pocs dies, quan va dir que els barris populars catalans els havien aixecat els immigrants. No serà que venien a Catalunya perquè els catalans ja l'havien aixecada —per cert, amb molt d'esforç i solitud—? Només cal recordar com va tractar el Primer d'Octubre quan era alcaldessa, i com va menysprear el caràcter de Barcelona com a capital de Catalunya. Dit clarament: Colau ha treballat sempre per l'espanyolització de la nostra nació, i ara que comanda un front espanyol, es deixa anar sense complexos.

Però que aquest mateix procés de desnacionalització el perpetri el candidat d'Esquerra Republicana és inaudit. És sobretot inaudit que els seus ho permetin o ho avalin, o callin, o mirin a una altra banda, o el que renoi facin mentre el seu candidat es passeja amb Irene Montero en una clau tan espanyola que Catalunya ha desaparegut del mapa. Mai, des de les primeres eleccions, no hi havia hagut una campanya tan brutalment contrària als interessos catalans des de la mateixa Catalunya. En altres moments, a banda del catalanisme polític —des de CDC fins a Junts—, hi havia la gent del PSUC (ara comuns) i no cal dir el partit republicà. Però en aquesta campanya, els Comuns han estat fagocitats per una Colau que ha despertat el vell lerrouxisme, i ERC ha estat fagocitada per un Rufián que s'ha convertit en la Pasionaria. Només queda la Míriam Nogueras en clau catalana, i està assetjada per totes les bandes. Guanyi qui guanyi, és evident que perdrà Catalunya.