Tant se val l’edat, el país o els diners que tinguis, les dones mai no es poden jubilar. I es nota més quan arriben aquestes festes. Les mateixes que fan de cuineres, de personal shoppers, de secretàries, d’organitzadores de vacances, de cuidadores i d’altres funcions, aquestes festes multipliquen exponencialment la seva habitual feina multitasking. "Escriu sobre això, escriu sobre això", em diu la meva mare, que ja té un Excel fet amb tots els regals decidits. Sí, mentre tots ens relaxem perquè toca, perquè Nadal només és una vegada l’any, n’hi ha que han de pencar el doble (o fins i tot el triple). És el cas de la meva mare, que, a sobre, té la meitat del Celler de Gelida (malgrat que la gent el que coneix és el nom del meu pare) i aquestes dates també són la nostra temporada alta. Res de nou. El 2025 encara hi ha dones de la seva generació (en té 70) que dormen com si haguessin anat a un afterhours.

Hi havia un acudit que deia: "Saps quina és l’última ampolla que obra una dona en una festa? La del Fairy". Oh, que vintage i masclista que ens sembla! Però a la pràctica ha canviat ben poc. Crec que un dels moments plàstics en què vaig entendre que m’hauria de separar és quan vaig veure que —com ella— m’havia de fer autoregals al tió. No drama, diuen els cínics. I és veritat, no és el regal, és el fet. I és el cansament de portar dotze mesos sense parar, i més quan tothom s'atura per dir coses cuquis. Dir coses boniques per després continuar comportant-se igual. No he suportat mai la gent que no fa el que diu. Tothom parla de la màgia nadalenca, quan en un 80% és la (sobre)feina de les matriarques. Amb "matriarques" també em refereixo a les dones que no tenen fills —les que no han pogut i les que no han volgut—, que s’esforcen a continuar unint la família i cuidar els més grans. El que de veritat cura aquests dies no és un spa. És estar amb les amigues, amb dones que t’entenguin perquè els passa el mateix i parlen la teva llengua. Veure les amigues continua sent, pels segles dels segles, un dels millors antídots del món. Fins i tot, prendre una copa de vi amb elles és millor que una hora de meditació, diuen els estudis. En un moment en què ens escrivim whatsapps per no parlar, en què ens expliquem la vida durant un dinar fins a l’any vinent, que important que és fer coses plegades. Perquè per compartir la vida no calen titulars, sinó temps.

No tant dir 't’estimo molt' i més desparar taula

Va haver-hi una etapa de la meva vida en què freqüentava dones de classe alta a Itàlia. Encara que tinguessin una interna i una cangur, també es queixaven de la càrrega mental de finals d’any. Tinc la sensació que les mateixes que abans portaven arracades de perles i deien que eren emprenedores perquè feien collarets o manualitats, ara diuen que són coachs perquè s’han autoeditat un llibre d’autoajuda després del retir espiritual de torn. Però continuen competint amb les altres dones per veure qui té la casa més gran a Cortina d’Ampezzo. Crec que el fet de no tenir connexions reals és el que les empobreix realment. I això no és com les bosses de mà de marca. No es pot comprar. De vegades, les podem envejar per la seva piscina, les seves comoditats o per alguna cosa tan superficial com el seu pes perfecte. Quan realment és una gàbia d’or i no mengen perquè estan tristes. Quan miren el 2025 que deixem enrere, veuen que tampoc no han pogut fer el que realment volen. Millor desitjar alguna cosa que no tens que viure sense desig. En fi, que els rics també ploren. I els que no, per una cosa o l’altra, també. I que tothom es fa fotos a l’arbre... I ningú no se’n fa rentant els plats!

Ai! Aquestes mares que no es volen jubilar. Perquè malgrat que tu siguis adulta, continues necessitant una adulta premium perquè t’ajudi en tot a la vida. L’exemple és en el postpart, quan després de dir a la teva mare que era una pesada a l’adolescència, ploraves sent adulta cada vegada que marxava després de cuidar-te a tu i al nadó. Perquè sabies que sense ella no et podries dutxar, perquè sabies que seria l’única que et continuaria veient a tu mentre tothom mirava el nounat. "Engolida per la maternitat" és el fenomen que es produeix quan, després dels primers anys del no dormir, continuem sense tenir res en comú amb la dona que érem en el passat. Totes en tenim una amiga, i si no, vol dir que ets tu mateixa. Una d’aquelles a qui la maternitat l’ha superada del tot i se l’ha menjada. I no és només per caràcter, sinó per la situació familiar i la no conciliació. Al final, aquests pesos invisibles t’acaben enfonsant davant l’acostumada i viciada mirada de tothom. No tant dir t’estimo molt i més desparar taula, no tants regals materials i més que s’ocupi un altre dels àpats familiars. Sí, sí, et dirà que li fa molta il·lusió preparar l’escudella, però segur que no més il·lusió que llegir un bon llibre al sofà. Les amigues et fan no oblidar quina és la teva veritable essència. El meu brindis de bon Nadal és per a totes les santes que esperen que sigui la segona setmana de gener!