El que més m’inquieta de la vista davant el TJUE sobre l’aplicació de la llei d'amnistia als procediments per malversació seguits al Tribunal de Comptes, aquest dimarts passat, no és la suposada argumentació de l’advocat designat per la Comissió Europea (més pròpia d’un tertulià que no pas d’un jurista), ni les argumentacions sobre la manca d’“interès general” de la llei o el seu caràcter d’“autoamnistia” (l’interès general el conformen les majories, i l’amnistia és força general), ni tan sols la ja desacreditada “afectació als fons de la UE” (que la mateixa Comissió va considerar nul·la fins i tot en cas d’independència de Catalunya). El que més em va inquietar, per tant, no va ser cap argument jurídic, sinó precisament els arguments polítics del senyor Urraca i de Societat Civil Catalana: es confirma que una part de la societat espanyola no vol, no tolera, no se sent partícip de cap reconciliació.

La llei d'amnistia de l’any 1977 va ser aprovada per gairebé tots els grups parlamentaris: des dels comunistes fins als nacionalistes, passant per UDC, i amb l’abstenció dels populars. 296 vots a favor, 18 abstencions i un de nul. L’amnistia era aleshores total per a tots els fets i delictes d’intencionalitat política ocorreguts entre el 18 de juliol de 1936 i el 15 de desembre de 1976, cosa que, precisament, va servir de refugi i d’escut per als franquistes quan, després de l’any 2000, van aparèixer denúncies contra els crims del règim (fins i tot l’Alt Comissionat de l’ONU per als Drets Humans en va demanar la derogació). L’actual llei, en canvi, es va aprovar amb 178 vots a favor i 172 en contra: per tant, alguna cosa ha canviat en la postura dels feixistes. Això té repercussions en el present i en el futur, perquè constata que el règim del 78 ja no és un règim de consens. Ja no és un pacte. No interpel·la tothom i, en canvi, es viu en un estat permanent de venjança i de vigilància. “El procés s’ha acabat”, diuen. “Ja no hi ha conflicte”, afegeixen. No sé si, consideracions jurídiques al marge, els membres del TJUE van sortir de la sala pensant el mateix.

Qualsevol dels observadors neutrals de la situació, magistrats inclosos (insisteixo, consideracions jurídiques a part), ha de pensar: o bé Espanya actualitza els seus pactes, o bé esclatarà. Sé que alguns encara considerarien una tercera “solució”, una mena de “solució final” on la causa catalana o el nacionalisme o el sobiranisme o fins i tot la cultura catalana acabessin rendits, difuminats, assimilats. També els vencedors de la guerra van tenir aquest miratge durant 40 anys, però es podria suposar que la història del país (i el marc legal europeu) els hauria ajudat a confondre menys els desigs amb la realitat. Per tant, la pregunta realment interessant és: què vol fer Espanya? Com va dir Gonzalo Boye a la sessió, "la UE no es va construir amb el Codi Penal sinó amb el pacte". Després d’aquests últims anys, en canvi, ha quedat clar que Espanya al segle XXI ha preferit posar els seus fonaments a l’inrevés.

Això és el que ha de pensar qualsevol dels magistrats que escoltava els advocats de Societat Civil Catalana o el senyor Urraca, insisteixo, consideracions jurídiques a part. Diàleg o conflicte. De fet, si som honestos, ara mateix si Catalunya és dins d’Espanya no és gràcies a cap pacte ni a cap diàleg, ni tan sols gràcies a cap Codi Penal, sinó a l’aplicació sense escrúpols d’una interpretació forçada de la llei i del Codi Penal. Ben poca cosa, per a tot un Estat. No és estrany que tot trontolli si no vol, o no pot, renovar els seus pactes.

Els dos grans partits del sistema estan podrits de corrupció o de pràctiques antidemocràtiques

Espanya, després d’haver-nos castigat (“què volíeu que féssim?”), no sap exactament què fer a continuació. Aquest és el seu drama. La “reconciliació” només és promoguda per la meitat de les seves cambres parlamentàries, i només en la mesura que les majories governamentals en depenen. Les “reformes” només existeixen si PP i PSOE es cobreixen l’un a l’altre en els aspectes essencials, o bé dibuixant “transferències” condicionades per òrgans de supervisió. Els dos grans partits del sistema estan podrits de corrupció o de pràctiques antidemocràtiques. L’Estatut vigent no ha estat votat pels catalans i, ni tan sols així, se’n compleix la lletra (vegeu si no tenen encara penjat el principi d’ordinalitat). Els compromisos i els pactes es converteixen en paper mullat fins i tot davant un mediador internacional. La via del pacte, en efecte, sembla fragilíssima i, fins i tot si prospera, el PP no se’n considera cridat ni implicat. Al contrari: encara volen sang.

Què cal fer davant aquest panorama? La part independentista, guanyar les màximes batalles legals a Europa i reforçar-se electoralment a casa (on s’han perdut massa bugades). La part espanyola, com deia, decidir si el seu país vol ser fruit d’un pacte o bé d’un Codi Penal. Amb dos avisos: primer, que un pacte no es pot fer amb la teva pròpia ombra; i, en segon lloc, que el Codi Penal ja no és el que era.