M’agradaria viure al país d’Eduard Voltas, en què “el bloc del 155 s’ha esquerdat, i ho ha fet gràcies a l’estratègia del pacte”. M’agradaria viure al país de Toni Comín, en què “el procés no ha acabat: hem recuperat el fil allà on el vam deixar el 2017”. M’agradaria, fins i tot, viure al país de la gent que surt cada vespre a manifestar-se a Ferraz: una Espanya que es trenca. Malauradament, encara no he deixat que el pacte de l’oblit tingui conseqüències sobre el meu pensament polític. O que no en tingui més que una resistència conscient per desafiar la llum de gas discursiva que Junts s’entesta a exercir sobre els ciutadans de Catalunya. Dic Junts perquè, per molt que ERC vulgui cridar l’atenció a cops de colze com un infant, el fato gros, l’amnistia, li han pres de les mans. La diferència cabdal entre uns i altres és que els d’Oriol Junqueras es van presentar a les eleccions essent honestos. Fa set anys que a ERC fan política de la pacificació sense escrúpols, i per això encara destaca més el cinisme esmolat de les files de Junts, que avui reclamen el seu dret a canviar d’opinió, bo i sabent que els canvis d’opinió, en casos com el seu, potser s’haurien de produir abans de les eleccions i no després.

Des de la conferència del president Puigdemont a Brussel·les, tota l’estratègia de Junts ha tingut un sol objectiu: fer creure als seus votants que l’amnistia era el motiu pel qual els van votar

Llum de gas perquè, des de la conferència del president Puigdemont a Brussel·les, tota l’estratègia mediàtica de Junts ha tingut un sol objectiu: fer creure als seus votants que l’amnistia era exactament el motiu pel qual els van votar. De mica en mica, aquests últims quatre mesos, el discurs de Junts s’ha perfilat minuciosament i sinuosa perquè el resultat lògic de l’1 d’octubre fos l’amnistia que permet a Pedro Sánchez ser investit. Carles Puigdemont era conscient que estirar les estovalles de la taula hauria trencat els plats. Per això va preferir optimitzar el temps que brinden les negociacions polítiques i alterar amb comptagotes el discurs públic de Junts mentre posava la directa en el punt privat. Llum de gas perquè, a banda de ser un segrest de vots, frega la línia de la manipulació psicològica. Junts ha trenat traçudament la branca retòrica octubrista amb la branca retòrica pactista, doblegant-les, però no trencant-les, com si la reivindicació de la seva compatibilitat no suposés abandonar la unilateralitat que van prometre en campanya electoral. Llum de gas perquè d'ara endavant tot el que facin tindrà la funció de convèncer-te que no han fet allò que van dir que no farien.

L’amnistia servirà per renovar la pertinença de Catalunya a Espanya per molt que Junts hi posi totes les etiquetes possibilistes i vulgui esborrar el rancor polític que d’ençà del 2017 dona sentit a votar partits independentistes

Potser la resistència psicològica que convé per no rendir-se al bon màrqueting sigui un grau de politització que queda per sobre del votant mitjà. Potser al votant de Junts ja li està bé el canvi de cromos: no farem la independència —el “ja n’hi ha prou” era només cosa de la campanya electoral— però a canvi et farem sentir que, havent-nos votat, com a mínim hi has guanyat alguna cosa. El que és segur, però, és que a Junts coneixen el caràcter d’aquells que contesa electoral rere contesa electoral els hi entreguen els seus vots, i tenen l’astúcia de fer-los creure que, facin el que facin, votar-los és fer un bé a la supervivència del país que cap altre partit no pot fer. L’amnistia, ai las, servirà per renovar la pertinença de Catalunya a Espanya per molt que l’òrbita de Junts hi posi totes les etiquetes possibilistes i vulgui esborrar el rancor polític que d’ençà del 2017 dona sentit a votar partits independentistes, perquè ara Espanya ens diu que té un projecte polític per als catalans —i la nostra classe política també.

El relat està calculat perquè la conseqüència pràctica de ser independentista avui signifiqui votar la investidura d’un president espanyol o dir que fer president Sánchez desestabilitza Espanya

Més enllà de l’amnistia, han pactat un no-res. Han pactat fer un acte de fe, almenys de cara a la galeria, i el problema és que l’acte de fe ens el demanen a nosaltres, votants i no votants de Junts, perquè per molt que Laura Borràs amenaci amb la unilateralitat per negar que es tracta d’un pacte de legislatura i no d’investidura, en el fons els mètodes són els de sempre: fer creure que els incompliments de l’Estat tindran conseqüències i que la classe política catalana arribarà fins allà on no va arribar el 2017 si Espanya no vol pactar un referèndum. Espanya no vol pactar un referèndum. En tot cas, el PSOE s’ha compromès a defensar el amplio desarrollo del Estatut de 2006, que queda ben lluny del peix que Junts ven. El relat està calculat perquè la conseqüència pràctica de ser independentista avui signifiqui votar la investidura d’un president espanyol, o fins i tot arribar a dir que fer president Pedro Sánchez desestabilitza Espanya. Llum de gas perquè ser independentista i no voler ser la crossa del PSOE només pugui ser l’ocurrència d’un tarat. Llum de gas perquè insinuar que unilateralitat i pactes de legislatura són incompatibles només pugui venir d’un hiperventilat que no entén com funcionen els mecanismes de la política. Llum de gas perquè, si eres deixant-te pegar davant d’una urna l’1 d’octubre, avui no constatis la magnitud de la renúncia.