Durant la Primera Guerra Mundial el pensador basc Miguel de Unamuno va donar suport als aliats enfront dels germanòfils, visitant el front italià amb Azaña i Américo Castro, entre altres intel·lectuals. Va ser candidat a diputat pel Partit Republicà de Biscaia. Mordaç, però educat, va mantenir un enfrontament obert contra el rei Alfons XIII i el directori militar del general Primo de Rivera, fins al punt que va arribar a ser processat per injúries, condemnat a presó i posteriorment indultat. Visitar Fuerteventura és trobar-se amb aquell aïllament i recordar el seu ostracisme. El contrast després d'aquell desterrament és radical: Miguel de Unamuno y Jugo (Bilbao, 1864–Salamanca, 1936) va arribar a París el 28 de juliol de 1924 després de ser indultat del seu destí a Fuerteventura. Durant la seva estada va viure al número 2 de la rue La Pérouse i hi va escriure amb dolor i lucidesa les paraules que conformen el petit assaig La agonía del cristianismo. A París s'organitzen rutes culturals i es pot recórrer també la petjada d'Unamuno, on va coincidir amb Ortega y Gasset i Vicente Blasco Ibáñez.
Per a Unamuno, l'ésser humà és un individu en tensió constant amb dubtes, anhels d'immortalitat i autodiàlegs que prefiguren la lluita com un motor de sentit. Sense moviment no hi ha vida, ni sentit
Agustín García Calvo, a la presentació de "l'obreta" (en paraules d'Unamuno) sobre l'agonia del cristianisme, el defineix com l'home de la "perpètua guerra interior: escèptic, polèmic, dialogant amb si mateix". En aquesta agonia (lluita, en grec), i lluita espiritual, per Unamuno, el pensador escriu que hi ha moments en què hom es figura a si mateix que Europa, el món civilitzat, està passant per un altre mil·lenni. Era el 1924, fa més de 100 anys. I podria ser ara i aquí i pronunciar aquestes paraules i tindrien sentit: "L'huracà de bogeria que està escombrant la civilització sembla que és una bogeria d'origen que els metges anomenarien específic. Molts dels agitadors, dels dictadors, dels que arrosseguen els pobles són paralítics progressius. És el suïcidi de la carn". Per a Unamuno, l'ésser humà és un individu en tensió constant amb dubtes, anhels d'immortalitat i autodiàlegs que prefiguren la lluita com un motor de sentit. Sense moviment no hi ha vida, ni sentit.
Unamuno, autor prolífic, contradictori, implicat, que havia mantingut correspondència amb més de 600 dones de la seva època, que era excels dibuixant, jugador d'escacs o muntant objectes amb papiroflèxia, ha deixat un llegat com a filòsof, acadèmic (va ser rector de la Universitat de Salamanca en dos mandats), professor, assagista, opinador a mitjans, excursionista i analista del món. Sarcàstic amb alguns estaments eclesials (no estalvia crítiques a algunes congregacions religioses) s'analitzava i es veia com un agònic. "Els escèptics, els agònics, els polèmics, no monologuem", escrivia l'autor. En tot cas els seus pensaments els anomena "autodiàlegs", diàlegs amb un mateix. I això és el que ofereix Unamuno ara i avui, la lluita com a motor de sentit. En les seves paraules: "Es pot morir sense agonia i s'hi pot viure i nodrir-se'n durant molts anys".