Entre el 1960 i el 1970, en la segona onada del feminisme, l'anomenat feminisme radical, va encunyar una frase que encara avui és tot un lema del moviment: "El que és personal és polític". La frase titula un assaig de Carol Hanisch del 1970 que es considera un dels marcs teòrics del feminisme del moment. L’autora refuta la idea que el sexe, l'aparença, l'avortament, les feines de cura i la divisió del treball domèstic es considerin afers personals sense cap relleu polític. Si són problemes de totes i cadascuna de les dones, són problemes polítics, diu Hanisch. La seva conclusió és que no existeixen solucions individuals sinó que cal l’acció col·lectiva per aconseguir una solució comuna.

Els moviments feministes n'han multiplicat les interpretacions, adaptant aquest principi als temps. “El que és personal és polític” significa que el status quo polític reflectirà allò més personal; que les eleccions personals revelen una política personal; que un ha de prendre decisions coherents amb la política personal; que la vida personal i la política personal són indistingibles. Encara s’hi pot afegir una altra interpretació ben important aquests dies: no pots militar en un partit amb un ideari feminista i fer bromes privades masclistes i racistes. El que és personal és polític, Lluís Salvadó.

Si t’indigna més que es filtrin aquestes converses que el seu contingut, tens un problema, però sobretot el tenim les dones, que convivim amb tu

Evidentment, no és casual que aquestes converses es filtrin el 9 de març, el dia després que el moviment feminista hagi articulat un èxit històric. Evidentment, en cap cas s’han d’aplaudir unes escoltes il·legals i filtrades per motius ideològics. Però allò personal és polític: el masclisme i la xenofòbia han d'estar lluny dels espais de poder.

Molts centren el debat en el dret a la privacitat, context en què qualsevol podria dir les barbaritats que vulgui. Cap persona negarà el dret a la lliure expressió i qui ha filtrat la conversa s'haurà d'atendre a les conseqüències penals de fer-ho, si n’hi ha. Però més enllà d'això, la hipocresia i la falta de coherència política ha de tenir un cost en la carrera política de qualsevol.

Si en tota aquesta història t’indigna més que es filtrin aquestes converses entre dos càrrecs públics que el seu contingut, tens un problema, però sobretot el tenim nosaltres, les dones, perquè convivim amb tu.

Deien altres, en plural masculí, que la indignació per les declaracions masclistes no ens permet veure el que és realment important: l'autoritarisme de l'Estat espanyol. Crec que la capacitat d'anàlisis de la realitat meva i de les meves companyes ens permet fer ambdues coses sense restar importància a les actituds masclistes de Salvadó.

No és acceptable que un partit que s’anomena republicà i feminista no reaccioni, i amagui i justifiqui el fet personal darrere una enorme cortina de fum 

El compadreo a les xarxes entre homes que justifiquen i desvien l'atenció no és més que un exemple de com s'estructura l'heteropatriarcat. Neix i es consolida en l'àmbit privat i s'expandeix en l'àmbit públic, on les relacions de poder agafen el caràcter polític que serveix per mantenir la dominació. Els homes protegeixen els privilegis dels seus companys homes, fins i tot si això significa oprimir encara més a les seves companyes. El fet de justificar les "bromes" del càrrec d’Esquerra Republicana fa pensar que aquests homes s’intercanvien aquesta mena de bromes diàriament i que, en lloc d’examinar-se i reflexionar què en són, de masclistes, s’estimen més seguir-les fent. Aquests mateixos homes, el 8 de març, faran un post a les seves xarxes socials i agafaran una pancarta a la manifestació feminista, com si això els redimís de tots els seus pecats.

Hem de denunciar la falsa premissa de què es parteix quan, de manera conscient, s'assumeix que els espais polítics on es desenvolupa la militància esdevenen, de fet, llocs on no existeixen relacions de poder. La pertinença d'un home a moviments polítics o socials no l'ha d'excloure de ser assenyalat públicament, i expulsat si comet una agressió o si exerceix violència cap a les dones, ni que sigui simbòlica, com és el cas de Salvadó.

Cal que tots els espais polítics, més aquells que pretenen governar el país, no rebentin tota la feina que han fet les seves assemblees de dones, aconseguint llistes cremallera, aplicant un codi ètic i un pla d’igualtat. No pot ser que tot això quedi en no res pels comentaris masclistes privats. No és viable ni acceptable que un partit que s’anomena republicà i feminista no reaccioni, i amagui i justifiqui el fet personal darrere una enorme cortina de fum. Coherència política, sisplau.

Gina Driéguez i Mallen (Sant Boi de Llobregat, 1993), es historiadora de l'art i fa recerca en estudis comparats de literatura, art i pensament.