Quan abans-d'ahir vaig enfilar carretera amunt cap al Lluçanès, passaven pocs minuts de les dotze del migdia i al Parlament havia acabat de néixer oficialment la 43a comarca de Catalunya, per bé que el Lluçanès ja feia molts segles que havia arribat al món. Ràpidament vaig preguntar-me com se celebra el naixement d'un nou territori, ni que sigui burocràticament parlant, per això vaig decidir anar-hi in situ amb l'esperança de trobar centenars de persones celebrant la novetat, una mica com en aquell capítol de La plaça del Diamant en què la Rodoreda descriu la proclamació de la II República el 14 d'abril del 31. Lleugerament excitat i temorós a la vegada, vaig decidir arribar-me al Lluçanès anant per Manresa i després passant per l'Eix, evitant així passar per Vic. Qui sap, vaig dir-me, només faltaria que agafés la C-17 per més tard empalmar amb la C-62 i acabés topant-me amb milícies osonenques bloquejant la carretera vora Sant Bartomeu del Grau. Ni demostrant la meva simpatia pel canonge Collell o posant una cançó d'Obeses a la ràdio del cotxe seria capaç de convèncer als exaltats, vaig témer.

Jo volia ser Arcadi Alibés a Canaletes i no pas Manel Alías al front d'Ucraïna, però si les coses anaven mal dades, estava disposat a ser Lord Byron a Grècia. No va caldre, per sort, ja que vaig arribar a Sant Feliu Sasserra passant pel Bages sense problemes. No vaig topar-me amb paramilitars lluçanencs de cap Columna Perot Rocaguinarda desplegant un control efectiu del territori, atès que no feia falta: a diferència del que va passar el 27 d'octubre del 2017, aquesta vegada al Parlament la proclamació d'una nova administració territorial no havia estat fake. Tampoc vaig detectar cap mena de resistència osonenca, potser perquè la gent d'Osona sempre ha sabut que els del Lluçanès estan fets d'una altra pasta. La meva sorpresa, doncs, va ser topar-me amb una inesperada i decebedora tranquil·litat. Les escoles havien decidit continuar amb les classes. Els ramats pasturaven com si res. Les poques botigues eren tancades per dinar, però tornarien a obrir a quarts de cinc. Ningú corria pels carrers destapant ampolles de cava. L'únic bri d'alegria que em va semblar detectar va ser un nano fent el cavallet amb una Rieju de 49cc, però no sé si era per l'èxtasi neocomarcal o senzillament perquè era un quillo.

A la plaça de missa, asseguts sota un arbre, dos senyors van mirar-me amb la cara amb què es mira a un foraster i quan els vaig preguntar què se sent al ser una comarca, van dir-me que sentien exactament el mateix que ahir i segurament el mateix que l'endemà, "però ara com a mínim no haurem d'anar a fer els papers a Vic". Aquell bon home amb cara de tenir un John Deere al garatge de casa va recordar-me, amb aquella sola frase, que qualsevol reivindicació territorial és lícita si hi ha un argument de pes al darrere, i que algú de Santa Eulàlia de Puig-Oriol trigui ara vint minuts menys per arribar al seu Consell Comarcal a Prats de Lluçanès del que trigava abans anant a Vic és, de llarg, un argument prou sòlid. De fet, la primera divisió territorial de la història de la Generalitat, la de 1936, va construir el mapa comarcal de Catalunya amb un criteri molt semblant: Pau Vila va enviar una carta a cada Ajuntament preguntant on anaven a mercat, és a dir, basant la configuració de cada comarca a partir dels vincles interns entre els pobles i de la seva proximitat amb els nuclis comercials de població, per això l'orografia d'una zona sempre determina la identitat comercial, cultural i en última instància administrativa de cada racó de món.

El Lluçanès, explicat ràpid i corrents, és un altiplà entre el Ter i el Llobregat situat al pis de dalt de la Plana de Vic, amb una geografia pròpia molt particular. "Som com l'àtic abandonat d'Osona, per això aquí no tenim ni un trist Esclat!", va dir-me una noia d'Olost que sortia de comprar el pa a Cal Parra. Josep Pla, més prosaic, va deixar dit que "el Lluçanès té la tenacitat i la duresa del vigatanisme, però el sentit modern de tot el Llobregat". Bàsicament, és allò que el pujolisme anomenava rerepaís, allò que els nois d'Esquerra denominen territori i allò que els catalans normals considerem país, ja que pels que sabem que hi ha vida més enllà de Barcelona i la seva Àrea Metropolitana, el Lluçanès ha estat sentimentalment una comarca sempre, des de fa segles. Que des de dimecres la Viquipèdia –i el DOGC– digui que ho és oficialment, senzillament, certifica que des del 3 de maig és també un subjecte jurídic que permetrà als seus habitants gaudir d'un millor aterratge de les polítiques generals, ja que d'això serveix tenir una comarca, per molt que alguns a Twitter es pensin que crear de cop i volta el Lluçanès és sinònim de tenir una menjadora més en la qual endollar càrrecs polítics amb ganes d'escalfar la cadira.

Cal conèixer molt poc la Catalunya interior, que és el motor anímic i emocional de la Catalunya que es projecta a l'exterior, per no entendre que hi ha racons del país que aspiren lícitament a no dependre de consells comarcals amb els quals no pinten res. Sempre trobaran el suport lordbyronià d'un servidor per molt que la cosa no vagi amb mi, segurament perquè jo mateix no em cansaré tampoc mai de lluitar per causes aparentment innòques i precioses, com per exemple, amichs, que l'IEC accepti el dígraf -ch per l'oclusiva velar a final de paraula. L'asimetria territorial és necessària, per això primer va ser el Moianès, ara ha estat el Lluçanès i tan de bo d'aquí a un temps el Montserratí, per exemple, esdevingui la 44a comarca catalana, ja que és de sentit comú apreciar que no té cap semblança la vida d'un poble com Collbató amb la d'un municipi com Castelldefels o Cornellà. Si el Lluçanès és l'Escòcia del Montserratí, Sant Boi de Lluçanès i Sant Agustí de Lluçanès en són el seu particular Derry i Belfast: no formen part de la nova comarca i des de dimecres han entrat al curiós club de municipis amb un topònim al seu nom que és el topònim d'una comarca de la qual no formen part, com per exemple Fornells de la Selva, Calonge de Segarra o L'Hospitalet de Llobregat.

En resum, doncs, l'assoliment de la sobirania comarcal del Lluçanès no ha causat cap fractura social i, per tant, no ha derivat en cap conflicte armat que desperti l'ànsia militar dels nostàlgics de Josep Galceran. A l'institut de Prats de Lluçanès, per exemple, els alumnes no són castigats en cas de no fer servir l'adjectiu genuí 'escotorit' per referir-se a algú eixerit. Hi ha una pax romana que regna arreu, tal com vaig poder comprovar després de dinar a Cal Trumfo, a La Torre d'Oristà, on un matrimoni de la taula del costat va explicar-me que malgrat que ell era de Perafita i ella de Santa Eulàlia de Riuprimer, de moment no tenien previst divorciar-se. Al contrari, "viam si avui ens arrambem, que ser una comarca s'ha de celebrar", va dir ell rient mentre remenava un cigaló de Marie Brizard i ella el feia callar. Que una resolució del Parlament condueixi al fornici en una comarca és una cosa que a un romàntic com jo li toca la fibra, evidentment, ja que res seria més bonic que apreciar una onada de naixements d'aquí a nou mesos, pels volts de febrer, i que algun dia els pares d'aquest criaturam els expliquessin que són fills del 3 de maig, el dia que "El Lluçanès és comarca" va deixar de ser una pintada a la carretera, una bandera als balcons o un hashtag a Twitter per esdevenir, per fi, una realitat.