La seua actualitat és tan aclaparadora i la nostra consciència de fortuna tan insuficient que els dies es van succeint, les notícies es van repetint i semblem oblidar que, ara com ara, devem ser dels pocs humans que vivim en una zona lliure de qualsevol guerra. Una part del primer món sembla blindada amb un escut protector —a tall de bombolla invisible— que no només esquiva bales, sinó també responsabilitats.
Des que tenim ús de raó que sentim a parlar del conflicte entre Israel i Palestina. I des que tenim memòria que no veem que ningú li haja trobat solució. Hi ha tantes variables i derivades, causes i conseqüències, que aquells que desconeixem lo fons de la qüestió, de vegades estem confusos i no podem més que agafar aire, amerar-mos d'informació fidedigna (llibres, articles, entrevistes) i, després, intentar traure'n alguna conclusió. Tasca difícil esta de trobar-li sentit a la barbàrie, mentre el genocidi mos entra per totes les pantalles.
Los palestins són la població refugiada més antiga de la història moderna. Los fills i nets de les guerres del 1948 i 1967 hereten l'exili, malaguanyat llegat. Gaza és, en dades d'Amnistia Internacional, una de les regions més poblades del planeta, amb un milió i mig de persones arrecerades en terra de ningú i, amb esta densitat a coll, esdevé alhora la presó més gran del món. Per la seua banda, Israel és lo primer estat modern creat perquè una resolució de l'ONU li concedix lo dret a existir. Poble històricament maltractat —especialment pels nazis— sobta i entristix que per a exercir lo seu legítim dret a ser, alhora siga capaç d'infligir allò que ell va patir.
Fer una aproximació respectuosa al tema només pot assolir-se de la mateixa manera que s'aconseguix millorar com a músic: escoltant. Escoltar i entendre. També ficar-se al lloc de l'altre, com fa el meravellós llibre Apeirògon, de Colum McCann, que aborda l'amistat d'un israelià i un palestí units per la desgràcia d'haver perdut una filla en esta guerra interminable que sempre acaba revifant. Com més anys passen, però, més pesa la motxilla del camí i més cera s'acumula a les orelles. L'emoció s'abraona sobre tot record. La venjança s'apodera del dolor. Oblidant potser que la llei de l'ull per ull només porta a la ceguesa.
Si este nostre mateix cos, exactament igual en forma i esperit, hagués vingut al món a una zona de pobresa i conflicte continuat, avui no seríem la persona en que mos hem convertit. Definitivament, som lo lloc on naixem
Amb tot, si volem escoltar, algú mos ha d'explicar el relat. Lo periodisme diuen que ha de ser neutral, però com afirma l'especialista en lo Pròxim Orient Joan Roura, la neutralitat en un conflicte desigual afavorix el poderós. Això implica que s'ha de poder dir que hi ha un país que estrangula i un altre que intenta respirar i que els drets humans haurien de ser inqüestionables, no a la carta. Però entre els interessos d'uns, la indiferència dels altres, la geopolítica, la intel·ligència artificial i les xarxes socials, costa de discernir la notícia certa i precisa. Massa soroll, mentre la Franja s'estretix encara més.
Per això, amb més raó, cal agrair la sensibilitat i el coratge de les cròniques que des de l'Orient Mitjà mos envien los professionals, en especial los de Televisió de Catalunya. Penso en Roser Oliver Olivella, Xesco Reverté o Txell Feixas. No ha de ser fàcil informar en estes circumstàncies i, malgrat tot, hi sou i mos ajudeu a conèixer. Vos escoltem amb atenció i mos plantegem, al mateix temps, fins a quin punt és necessari que altres periodistes —considerats primeres espases— hagen de desplaçar-se expressament a zona de perill havent-hi ja allí corresponsalies de nivell. I no es qüestiona la professionalitat del qui, sinó la necessitat del què.
Amb tot, no donem l'abast: Ucraïna ha passat a un segon pla, Àfrica ja fa temps que és tangencial a l'agenda occidental i mentrestant natros, privilegiats, des de casa mos ho podem mirar tot en pau —que no vol dir amb indiferència—, però sí amb poc marge de maniobra, com a població compromesa que aspirem a ser. Si este nostre mateix cos, exactament igual en forma i esperit, hagués vingut al món a una zona de pobresa i conflicte continuat, avui no seríem la persona en que mos hem convertit. Definitivament, som lo lloc on naixem.