Dins de l’amanida del multivers del quart espai independentista, hi viatja també l’ANC amb el seu projecte empiocat de llista cívica. Com sap qualsevol persona d’un mínim enteniment, aquesta guingueta sorgeix d’un alehop dels convergents perquè —una vegada es palesi que Puigdemont ha indultat Pedro Sánchez i que el president 130 ja no té ni el valor de tornar-se a presentar a la Generalitat, a fi de recuperar el seu caràcter de legítim— tots els vots que perdrà Junts en el futur derivin en un òrgan fàcilment controlable pels de sempre (és així com els amics d’Artur Mas van posar-hi de cara visible la dissortada funcionària espanyola Dolors Feliu). El raonament és pervers, però vàlid, car la millor manera de desactivar allò d’independentista que encara restava en l’ANC seria encastar-la a la lògica partitocràtica autonòmica amb una maneta d’escons (irrellevants) al Parlament.
Però els convergents ja no són la mafieta seriosa dels anys noranta i resulta que —com informava ahir el nostre ElNacional.cat— fins a quatre antics vicepresidents de l’entitat (Carles Castellanos, Jaume Marfany, Jordi Pesarrodona i Josep Cruanyes), així com cantautors d’un pas al costat musical, com Lluís Llach, han signat un manifest contra la llista. De fet, i anant més enllà, el clown Pesarrodona —i uns 130 socis de l’entitat— ara demanen impugnar la consulta interna que ha de decidir sobre l’afer, el resultat de la qual es donarà a conèixer el dissabte que ve. Segons sembla, aquests membres de l’ANC acusen la direcció actual d’emprar un cens incorrecte de l'entitat que —per estalviar-vos la tabarra— permetria votar a socis que no en són membres a ple dret, bàsicament perquè fa mesos que no paguen la quota de la guingueta. Si n’arriba a comportar de problemes, la democràcia...
Tot plegat té certa gràcia per molts motius. Primer i abans que res, la fundació de l’ANC no preveia que aquesta agrupació de ciutadans entrés al joc del partidisme català; justament, volia defugir-ne per evitar la mirada curta (i la corrupció legal, a còpia d'endollar amiguets en alts càrrecs) que havia tenallat i encara castra l’acció dels partits independentistes quan ocupen a la Generalitat. En segon terme, també sobta que l’associació invocadora de les urnes en temps de Carme Forcadell tingui tantes dificultats organitzant una simple consulta interna: si a l’alt comandament de l’ANC li costa fer una costellada per recol·lectar milers de vots, doncs ja em direu què hauria passat si aquesta gent hagués organitzat l’1-O! De fet, i posats a ser democràtics, si la llista aspirés a ser un reflex del país, no veig per què no hauria d’obrir-se a tota la ciutadania o, com dirien els cursis, a la Catalunya sencera.
La fundació de l’ANC no preveia que aquesta agrupació de ciutadans entrés al joc del partidisme català
Resulta fantàstic, en definitiva, veure com una associació que voldria imposar democràticament la independència és incapaç d’assegurar-la a les seves pròpies entranyes. En això es nota que Feliu i el seu amo encorbatat a l’ombra són convergents més aviat justets, car decisions com la present —en temps del Molt Honorable Jordi Pujol— no es votaven, ni punyetera falta que fotia, perquè això del cens i d’organitzar congressos per posar urnes és una autèntica llauna. Però Dolors Feliu és més aviat masista i prefereix que els seus associats es decantin per votar 'sí' adduint que la raó més cartesiana de l’univers és a la seva teulada. No cal que us digui que servidora, si fos soci de l’ANC, votaria negativament a la proposta, pel simple fet que a casa ja tenim el cul pelat d’experiments unitaris i jugades mestres. Al límit, no hi ha millor mètode per matar un projecte que enviar-lo al Parlament.
Dit això, farà molta patxoca veure què passaria si —amb l’aparició del quart, cinquè i àdhuc sisè espai de l’independentisme— el Parlament arribés a tenir fins a sis formacions favorables a la secessió (qui sap si mantenint més del 50% dels diputats) però, cosa també plausible, la cambra catalana no acabés d’impulsar la DUI. Això seria una cosa tremenda, perquè el nostre Parlament seria amb tota probabilitat el més divers del món (hi tindríem —a banda d’amorosos junqueristes, el rostre cada dia més pàl·lid de Jordi Turull, i una CUP amb problemes d’identitat freudiana—, els racistes nostrats, Ponsatí en la versió més postconvergent, i una llista cívica), però encara sense força per proclamar la republiqueta. Servidora, potser amb certa ingenuïtat i sentit del passat recent, encara creu que deu haver-hi gent de l’ANC amb prou sentit de la vergonya per evitar-se l’enèsim ridícul.
Llegeixo al nostre mateix diari que encara es pot votar fins dijous. Els convergents munten el tinglado, o sia que la cosa serà difícil de tombar. Però, si més no, poseu-los-ho una mica difícil. Així també dormireu més tranquils i podreu explicar als nets que no, que vosaltres no anàveu amb la llista cínica.