Aquesta setmana farà un any, el 29 d'octubre, del terrible episodi de la nostra història: la DANA de València. Una tragèdia que va causar, almenys, la mort de dues-centes persones (que sapiguem), en va arrasar els habitatges, negocis, i les pertinences de centenars de milers. Va fer tremolar de terror a qui tingués ulls, cor i consciència. I ens va desolar descobrir tot el que va trigar a funcionar.
Un any després, miro enrere i penso en tot el que he après. Perquè personalment, he tingut el privilegi de viure la tragèdia de la DANA des de l'impacte i la força que poden tenir els mitjans de comunicació, en aquest cas la televisió, quan es tracta d'informar. Però també tinc una història viscuda de censura, de brutalitat, de trampes i mentides, d'estranys interessos i manipulació. He vist com s'ha activat una maquinària per intentar amagar la veritat. Una altra absurditat que encara no em cap al cap avui. Em refereixo a la situació anòmala i bàrbara que vaig viure com a testimoni en plena escena: el programa Horizonte, presentat i dirigit per Iker Jiménez i Carmen Porter. Vaig viure amb ells, en directe, els moments que ens van obrir els ulls a tots. No oblidaré les imatges que ens arribaven al plató en ple directe, i com Porter, preocupada, ens explicava que l'Iker havia decidit anar-hi estant malalt, amb febre. I que no estava segura de si podríem contactar-hi en directe, perquè en algunes zones no hi havia senyal ni cobertura. Però vam contactar-hi i es va obrir una finestra a tot Espanya sobre el que estava succeint de veritat a València. Gent traient el cap pels balcons en veure la llum obrint-se camí entre el fang, cotxes, i foscor. Vam poder treure el cap en aquella València que havia quedat absolutament aïllada, sola, cridant al mig de la foscor. La del terror més absolut de famílies atrapades en garatges, que cridaven desesperades sense aconseguir auxili. De veïns desesperats que no podien ajudar-los i patien amb cada crit punyent que no esborraran mai del seu record. Com les imatges que no desapareixeran, de persones agafades a qualsevol cosa, i que acabaven sent arrossegades pel corrent. Vam veure el terror en directe. I vaig ser testimoni del que va succeir després. De la quantitat de gent que es va llançar a ajudar, de bombers, militars, policies, metges, voluntaris que van acudir-hi des de tot arreu a ajudar. Vam viure la solidaritat, l'entrega, la germanor.
Mentre tot això passava, vaig ser testimoni de com es va manipular l’opinió pública, de com es construïen “notícies enganyoses” i campanyes d’odi des dels mitjans de comunicació i la classe política contra el programa de Jiménez i Porter. Vaig ser conscient de com una informació que tots els mitjans havien donat es va considerar una “notícia enganyosa”, que va passar a ser pràcticament responsabilitat dels “del misteri”. I vaig contemplar atònita la campanya brutal d’assetjament i intent d’enderrocament, retirada de publicitat inclosa, que em recordava els estratagemes que es van fer servir a l’inici del procés català. Lamento dir-li que va ser una estratègia molt similar. La de les mentides, la persecució, i la inanició.
Però va resultar que, passat un any, he vist com els fets han anat deixant en evidència tots i cadascun dels que van intentar silenciar-nos. Avui, vaig contemplant com la veritat es fa camí, i com hi ha qui no pot caminar pel carrer sense rebre abraçades, afecte i gratitud per la seva feina a València. Em recorda una mica algunes enquestes, que, per molt que s'hi entestin, quan se surt al carrer es desmunten amb la realitat.
Fa un any que veiem com els polítics es llancen acusacions per mirar d'exonerar la seva responsabilitat. La batalla entre els suposats rojos i els suposats blaus. El mateix de sempre. En lloc d'assumir i reconèixer els seus errors perquè no tornin a succeir mai més. Em resulta atroç i obscè que els carrers dels pobles afectats seguissin, fins a les últimes tempestes que hi ha hagut fa uns dies, fets una pena. Que els estudiants no hagin recuperat la normalitat. Que encara hi hagi llocs per netejar. Que hi hagi gent vivint penúries per la falta d'agilitat.
He après, de manera evident, que tenim una classe política lamentable. Esborronadorament lamentable. I uns recursos tecnològics que de tant d'automatisme van fer que les maquinetes es passessin enviant missatges, les unes a les altres, que semblaven no tenir humans a prop que fossin capaços d'alertar-se. Per no haver-hi, no hi havia ni un president que estigués localitzable i actiu davant la catàstrofe que estava succeint. És possible que un president no s'assabenti del que està passant, durant hores? Per què estava amagat el senyor Mazón fins a les vuit del vespre? Potser estava convençut del que ell mateix havia dit al matí: que, a partir de les sis de la tarda, la tempesta donaria lloc a la calma. Vaja, que qualsevol que hagués escoltat el senyor Mazón a les dotze del matí i se n'hagués anat al carrer a fer encàrrecs, potser devia sortir pensant que “a la tarda ja no hi hauria tempesta”. Com és possible que el president de la Comunitat Valenciana tingués aquesta informació a aquella hora, quan les alertes vermelles de l'AEMET feia hores que saltaven? Vint minuts després de les afirmacions de Mazón, el Centre de Coordinació d'Emergències emetia una alerta sobre el barranc del Poyo.
Mentre Mazón menjava i estava desaparegut, a dos quarts de cinc de la tarda van començar a registrar-se els primers morts. La Confederació Hidrogràfica del Xúquer avisa del desembassament de la presa de Forata. Es convoca el CECOPI. A dos quarts de sis avisen les poblacions del pròxim desembassament de Forata (del qual no gaire gent se’n va assabentar), i just en aquell moment, es produeix una apagada d’informació entre el govern d’Espanya i el de València al centre de control d’operacions. Silenci absolut entre les sis i les set de la tarda. I el senyor Mazón sense donar senyals de vida. És més, se suposa que la consellera que estava pagant els plats trencats en solitari, li trucava i ell li penjava les trucades.
I s'envia l'alerta massiva a quarts de nou del vespre, quan la gent ja s'estava agafant als fanals o estava atrapada en un garatge.
Ja a aquelles alçades, el senyor president apareixia per la reunió on els tècnics estaven en ple estat de xoc i estrès davant del que havien de gestionar. Què vol que li digui, estimat lector, a mi em sembla lamentable i imperdonable.
De moment, a la causa judicial, hi ha dues persones imputades: la consellera Salomé Pradas, a la qual m’he referit anteriorment, que va pagar els plats trencats de gestionar-ho, amb un president il·localitzable, i sense tenir ni idea del que calia fer, i Emilio Argüeso, el secretari autonòmic d’Emergències. Estan imputats per presumptes delictes d’homicidi i lesions per imprudència.
Si li va arribar algun tipus d'avís, per què no va aparèixer abans? Si no li va arribar cap tipus d'avís, es pot ser president amb un grau d'irresponsabilitat tan gran?
Acabem de saber que la jutgessa vol que comparegui a declarar, en qualitat de testimoni, la persona que dinava amb el president, l'única persona que pot servir de testimoni per determinar què podia motivar que el president no s'assabentés de res del que estava passant. Algú que aporti informació sobre la raó per la qual penjava el telèfon a la senyora Pradas, o les converses que estava mantenint. Perquè la senyora Vilaplana, que és qui era amb ell, va ser testimoni de les trucades i missatges que rebia i atenia el senyor Mazón. Si li va arribar algun tipus d'avís, per què no va aparèixer abans? Si no li va arribar cap tipus d'avís, es pot ser president amb un grau d'irresponsabilitat tan gran?
Avui, el 80 % de les persones sol·licitants d'ajudes, unes 34.000 famílies, encara continua esperant. Com també s'esperen aclariments respecte als milions d'euros que van ser donats en un compte solidari promogut per la Generalitat, del qual no se'n té cap notícia.
Avui, també em pregunto si la gent és conscient d'on viu. Si ens arribem a assabentar d'aquelles dades que apunten que, a Espanya, 2,7 milions de persones viuen en zones amb un risc alt d'inundació. No és gaire difícil esbrinar-ho i potser saber-ho li salvarà la vida.
Haurem après també a prioritzar les persones amb dependència davant les situacions d'alerta i risc? Perquè almenys 37 persones de les quals van morir a València rebien servei de teleassistència. És una altra cosa per pensar-hi.
Es podrien prendre mesures urbanístiques efectives, que tinguessin utilitat i impacte per ser d'utilitat en situacions com aquestes. Em crida l'atenció com de poc (o gens) se n'ha parlat.
Em crida l'atenció com de poc s'ha parlat de tot el que s'hauria de parlar. Perquè la tragèdia de València, tal com deia l'encertada portada francesa, van ser morts evitables. I pel que ens hi va, veient que els que han d'actuar no actuen, és important que ens informem bé.
De la meva experiència, un any després, i mantenint activa la investigació sobre aquest assumpte, estic molt orgullosa d'haver-la viscut a l'equip de Jiménez i Porter. Van ser del poc decent i honest que vaig veure aquells dies, bolcant-se per ajudar la gent i explicant la veritat que necessitava ser explicada. Tant de bo això també ho aprenguin moltes altres persones, que han actuat de maneres molt estranyes a l'ètica i la humanitat dins de la professió periodística durant els darrers temps.
Tenim moltes lliçons per aprendre aquest últim any.