Que ens trobem en una fase de declivi, com ho va ser la caiguda de l'imperi romà, es reflecteix en l'auge del relativisme, la malenconia dels filòsofs, la insània de l'autofàgia populista i l'infantilisme popular propiciat per un estat del benestar que és negat mentre alimenta les nostres insaciables boques. El patiment i el fracàs se'ns fan insuportables. No hi ha herois ni referents que no ho siguin només per a una part, i la vacuïtat no és una constatació fruit de la meditació.

Portant el tema a aquestes qüestions menors que ens entretenen quotidianament, ens enfrontem a Espanya al final grotesc d'un minicicle semblant al dels anys trenta. Ho evidencien la mútua desautorització entre els poders de l'Estat i una maniquea manca de rigor en l'aproximació als problemes: tot és relatiu, deia més amunt, però "jo" tinc raó i "tu" (posi aquí "nazi" o "feixista", segons com siguin posicionats l'emissor i el receptor del missatge) et trobes instal·lat en l'error.

La nostra elucubració és de curta volada, però el repte és profund. En concret, al meu entendre, es tracta de saber quins són els límits de la llibertat i quin valor tenen les identitats al segle XXI. Llibertat i identitat, perquè, ho vulguem o no, la ideologia i l'àmbit animicoespacial en què volem defensar-les són els dos temes de la filosofia pragmàtica, o, a cap i a la fi, de l'antropologia política, encara que sé que gairebé m'invento un nom. La qüestió és si aquests conceptes, igual que es van distingir abans i després de la Revolució Francesa, són també ara diferents. Llibertat i identitat dels antics, dels moderns, i ara dels postmoderns?

Una llibertat que ha deixat d'entendre's com a revers de la responsabilitat, per considerar-la expressió del dret a ser iguals, oblidant que ni ho som en cap altra cosa que en valor, ni la vida tindria sentit en la uniformitat imposada. Però la moneda que utilitzem està trucada i l'únic que pretenem és recollir, mitjançant subvenció, l'ajuda amb la qual afermar el nostre desànim, que es fa més gran quan el benefici disminueix una mica, la parada de l'autobús és una mica més lluny o l'escola o l'hospital ja no són l'abast d'una passejada. Fer el major nombre de trampes fiscals després d'haver-nos omplert la boca amb la necessitat d'instal·lar sobre els nostres caps un esforç fiscal semblant al dels països nòrdics no deixa de ser una broma macabra. Fingint ser socialdemòcrates, quan el nostre estil és liberal en el pitjor sentit de la paraula, en l'únic sentit en què no s'hauria d'entendre, una llibertat només per a qui basa el seu exercici en l'abús de l'altre. De la mateixa manera passa que la necessitat d'una regulació hipertrofiada es deriva del fet que alguns decideixen ser tan llestos per saltar-se-la sense voler les seves conseqüències. En el fons, paguem molts impostos i se'ns imposen infinitat de regles perquè alguns desconeixen que la llibertat, sense assumir els seus límits, deixa de ser-ho i es converteix en un risc per a la convivència.

En aquest trist context la llibertat pròpia sempre serà considerada poca; la de l'altre, pur llibertinatge

En aquest espai de llibertat contaminada, de no llibertat, per tant, on la gent pot confondre un liberal amb Franco i dir "fatxa" a un almirall que va morir abans que Mussolini es fes famós sense que ningú parpellegi més enllà d'un dia de diaris, en aquest espai d'indigència intel·lectual amb o sense màster, on es diu que estem davant de la generació més preparada de la història i ara comencem a saber que, a tot estirar, està més titulada que la precedent, la igualtat d'oportunitats que alguna esquerra reivindica ara com el seu mínim sense recordar que ha estat des de sempre l'ideal liberal, té la mateixa fragilitat de destí que la identitat.

Perquè, en aquest espai, quin paper ha de jugar la identitat? La d'un mateix, almenys, no en podrà jugar cap, pel risc d'aixafament entre els dos murs simètrics que suposen l'igualitarisme i els discursos de la correcció que es van apropiant de la nostra llibertat mental. Perquè sobre la negació de la identitat individual es construeixen els discursos polítics sense que ja cap partit es pugui sostreure al seu vaivé, en aquest panorama ideològic en el qual pel cap alt ens podem definir com a votants queixosos i acrítics, seguidors de tal o tal governant a cop de titular, per impactes mediàtics causats amb nul·la comprensió dels efectes col·laterals de la seva opció, sempre dependents de la concreta satisfacció d'una necessitat particular o de l'aversió experimentada davant l'adversari.

Així, concretament a Catalunya, cada partit actual té el seu clar referent en els anys trenta, i ja sabem com acaba el conte. Algú em respondrà que no és massa probable que el contenciós es resolgui ara a canonades. Però també és cert que ara som menys resistents al patiment (hem anomenat "brutalitat inaudita" a l'actuació de la policia l'1-O perquè ni tan sols no hem comprovat a la veïna França —la de Macron, la de Valls— què és un dia de vaga amb disturbis). En aquest trist context la llibertat pròpia sempre serà considerada poca; la de l'altre, pur llibertinatge. I la identitat? No sé si serem capaços de reconèixer-nos davant del mirall, vista la quantitat d'identitats (múltiples identitats) amb què ens camuflem per no enfrontar-nos als qui som.