Diuen que, poc després de la seva elecció, per Roma voltava ja la broma que “Lleó XIV és el primer papa generat per intel·ligència artificial”. Una referència sorneguera a la famosa imatge, aquella sí que generada per IA, del president Trump reconvertit en papa de Roma. Una representació que hauria generat una profunda indignació i que hauria actuat de revulsiu —no l’únic però sí rellevant— perquè molts cardenals acabessin optant pel cardenal Robert Prevost, esdevingut Lleó XIV. Es diu que més de cent dels cent trenta-tres cardenals haurien votat per ell, superant àmpliament la barrera dels dos terços establerta en vuitanta-nou vots, en la quarta votació del conclave; una mostra d’un ampli i ràpid consens dins del Col·legi Cardenalici.

I si bé és cert que l’elecció d’aquest i qualsevol sant pare respon a dinàmiques i factors certament més complexos, no deixa d’haver-hi un punt de raó en l’esmentada afirmació quan són precisament els trumpistes i els seus entorns els que des de fa temps han mostrat el seu menyspreu per l’actual Papa. El mateix Steve Bannon, un dels principals ideòlegs del moviment MAGA, afirmava fa poc més d’una setmana: “crec que un dels enigmes [en referència a possibles papables] —i desafortunadament un dels més progressistes— és el cardenal Prevost... que sens dubte està en les travesses”; com també digué poc després de la seva elecció: “Serà un continuador de Francesc, era el pitjor dels candidats possibles (...) un vot contra Trump, impulsat pels globalistes de l’Església”.

Personalment, confesso que em va sorprendre la valentia del Col·legi Cardenalici en aquesta elecció. Una opció que ha generat malestar i preocupació en cercles del poder no sols de Washington, sinó també en altres capitals, algunes d’elles europees, controlades pels afins a l’onada global il·liberal. I és que habitualment els cardenals opten per la no-confrontació, o com a mínim no la directa; i menys amb algun dels grans poders fins fa poc amics, alhora que unes de les seves principals fonts de finançament. Cal recordar que tradicionalment l’Església dels EUA, i no precisament la més progressista, és de les que ha aportat més recursos a les finances vaticanes.

Una valentia que és digna de subratllar, i que és una herència més del papa Francesc, que ara veiem com en els seus dotze anys de pontificat realment ha aconseguit canvis estructurals a la Seu de Pere; quelcom gens fàcil d’assolir tenint en compte les inèrcies seculars, fins i tot mil·lenàries, de la institució. Tot això, en un dels contextos internacionals més enrevessats i perillosos de les darreres dècades.

Segurament per això, i perquè cada papa té la seva personalitat, Lleó XIV va optar per revestir-se dels atributs clàssics dels pontífexs per la seva primera salutació. Per calmar alguns esperits, alhora que recordar que ell és ara Pere, l’hereu i el custodi dels dos mil anys de magisteri de l’Església Catòlica. Perquè una part de l’esmentada valentia, i també audàcia, de la seva elecció passa segurament per continuar una agenda reformista tot mantenint la unitat de la institució. Una unitat que té les seves escletxes, una de les més importants provinents de sectors influents i molt tradicionalistes de l’Església nord-americana des d’on fa temps que es fa córrer la idea d’un eventual cisma. I qui millor per entomar aquest desafiament que algú, com Prevost, que coneix l’Església Catòlica dels EUA amb profunditat?

En un món tan convuls com el que vivim, la Santa Seu esdevé guardiana i defensora de l’evidència científica, davant una Casa Blanca empastifada de fake news i promotora del negacionisme científic quan refuta el canvi climàtic

El nom fa la cosa

El mateix papa ja ha confirmat, en la seva primera al·locució davant dels cardenals de dissabte, que el principal motiu de l’elecció del seu nom es deu a la Rerum Novarum, és a dir, al paper de Lleó XIII com a fundador de la doctrina social de l’Església. Però atenció, no és una elecció en clau de passat sinó en clau de futur, perquè “avui l’Església ofereix a tothom el seu patrimoni de doctrina social per respondre a una altra revolució industrial i als desenvolupaments de la intel·ligència artificial, que comporten nous reptes per a la defensa de la dignitat humana, la justícia i el treball”, en les seves pròpies paraules.

Cal recordar aquí que Lleó XIII, en contraposició al seu predecessor Pius IX, obsessionat amb la “modernitat”, fou defensor del diàleg amb la ciència, rebutjà condemnar el darwinisme i obrí el tresor de coneixement que són la Biblioteca Vaticana i l’Arxiu Apostòlic (aquest conegut fins fa poc com l’Arxiu Secret) a la consulta dels historiadors i científics. I és ara un papa agustí, matemàtic i teòleg, que ha estudiat en una de les millors universitats jesuïtes dels EUA, qui escull el nom de Lleó XIV.

Perquè en un món tan convuls com el que vivim, la Santa Seu esdevé guardiana i defensora de l’evidència científica, davant una Casa Blanca empastifada de fake news i promotora del negacionisme científic quan refuta el canvi climàtic; una altra de les grans preocupacions del nou papa.

“El mal no prevaldrà”

“El mal no prevaldrà”, una frase dita des de la Lògia de les Benediccions de la Basílica de Sant Pere, i televisada en directe a centenars de milions de persones, que fou una alenada d’esperança en un món en vertigen, en conflicte, un món que literalment té por.

Una frase dita en un context de creixement global de l’autoritarisme i de retrocés dels drets humans, també en països fins fa poc referents democràtics. Un món que durant unes hores fregava el precipici per l’enfrontament, per sort sembla que ja resolt, entre dues potències nuclears com són l’Índia i el Pakistan. Com si no fos prou dramàtic allò que diàriament vivim a Ucraïna, a Gaza, al Sudan i altres llocs.

I és que els primers passos del nou pontificat de Lleó XIV han coincidit amb un espectacle, aquest en un dels altres escenaris més imponents del món com és la Plaça Roja de Moscou, esfereïdor. I no tant la forma com el fons. Perquè de desfilades commemoratives de la fi de la Segona Guerra Mundial n’hem vistes moltes i, lògicament, la que marcava el 80è aniversari havia de ser imponent, segons els estàndards que habitualment marca el Kremlin. El més preocupant era l’escenificació de la confirmació de l’aliança Putin-Xi Jinping, entre la Federació Russa i la Xina, amb la cirereta de la felicitació enviada des de Washington per Trump.

I si a això hi sumem que quasi en paral·lel a Nancy, a França, el president Macron confirmava davant el primer ministre polonès la política de França d’incloure Polònia dins de la seva política de dissuasió nuclear, és més que evident que som en temps necessitats de “diàleg i de construir ponts”, de “pau”. Som, per tant, en temps de Lleó XIV.