Què fa que una paraula sigui més guai que una altra, o que, si més no, la considerem així? La resposta és molt senzilla: l’estupidesa humana. No hi ha cap paraula que sigui més guai o millor que una altra (a menys que sigui molt difícil de pronunciar, que ja us avanço que no és el cas perquè les paraules han evolucionat en consonància amb la facilitat d’articulació dels seus parlants). Moltes persones (sobretot la jovenalla, que té el cap ple de pardals), quan els preguntes per què parlen o llegeixen en castellà si la seva llengua materna és el català, et contesten que ho fan perquè els sembla una llengua més moderna (més guai) i que el català ha quedat antiquat. "Antiquat, el que tinc aquí penjat", els responc sempre. M’esteu dient que un conjunt de fonemes us sembla més guai que un altre? O és el vostre imaginari que us juga una mala passada? De vegades no ens n’adonem, però anem absorbint constantment discursos subliminars que van quedant dipositats dins el nostre inconscient i, de sobte, un dia, sense saber per què, etzibem un "el català ha quedat antiquat". Liarse un cigarrillo sona més guai i modern que caragolar una cigarreta? No sé qui està més caragolat, si la cigarreta o el que opina d’aquesta manera. A la jovenalla els fan creure que, per agradar als altres, han de fer el mateix que fa tothom; com els aixequen la camisa!  Puc entendre que els joves, que encara estan madurant mentalment, es creguin aquest conte, però que ho facin les persones adultes, que ja n’han passat de tots colors, no té cap mena sentit.

La llibertat de ser un mateix i de ser responsable dels propis actes sempre ha fet molta por a la humanitat

A veure, algú que sigui molt i molt llest em pot explicar amb molta cura i paciència què vol dir ser guai? Estic esperant voluntaris. Estem parlant, per casualitat, d’alguna cosa relacionada amb la moda?, és a dir, estem dient que, perquè algú (no se sap qui) diu que una cosa és millor que una altra, ens ho creiem i ens quedem tan amples? I això, ho hem de fer amb tot? Amb la roba, amb el nostre cos, amb la nostra manera de pensar, amb la nostra alimentació...? Què en fem de la nostra personalitat i la nostra autoestima, les tirem al contenidor de la matèria orgànica? No és broma, és un tema molt seriós. Qui decideix què t’agrada, tu o els altres? Suposo que a moltes empreses, tenir el poder de fer-te agradar el que ells volen, els deu anar molt bé a l’hora de fer créixer els zeros al seu compte corrent, però, i a nosaltres, ens va bé que els altres pensin per nosaltres? Sempre he pensat que una dictadura beneficia els mandrosos que no volen decidir i que prefereixen no pensar ni ser responsables de res: que el dictador sigui el responsable de tot (el pare omniscient), que resolgui tots els problemes i em protegeixi, i jo, a canvi, ja compliré al peu de la lletra les seves condicions (quid pro quo).

Si no, no s’entén com han proliferat tant les dictadures. La llibertat de ser un mateix i de ser responsable dels propis actes sempre ha fet molta por a la humanitat. Però tornem al tema de les paraules guais: si no volem caure en una dictadura lingüística, si no volem veure una reducció dràstica de les llengües del món, comencem a treure’ns del cap aquesta ximpleria que hi ha paraules o llengües més guais que d’altres. Ara està molt de moda dir que l’evolució farà que al món només es parlin tres o quatre llengües (i a la gent li fa gràcia), perquè així ens entendrem tots millor (la famosa globalització). Aquesta afirmació és molt perillosa —perquè accepta l’anihilació de moltes cultures i augura una forta uniformitat de pensament— i estúpida —perquè, actualment, gràcies a la intel·ligència artificial, podem traduir instantàniament qualsevol text o àudio; així que no hi ha excusa que valgui perquè no sigueu tolerants amb totes les llengües del món. Dit això, només voldria afegir que, abans de tornar a dir que una paraula és més guai que una altra, hi penseu detingudament.