La decadència de l’ús social del català és un tema recurrent del qual, lamentablement, se’n parla cada vegada amb més freqüència. Es pot constatar en el dia a dia a ciutats, pobles i fins i tot municipis petits: el català perd pes. En són testimonis simptomàtics els qualificatius que s’empren per descriure la situació: llengua minoritària (que ja ho era, però cada vegada ho és més), llengua minoritzada (per la manca de palanques que ajudin a revertir o frenar la tendència), emergència lingüística, etcètera, malgrat que (alerta!) el 84% dels europeus donen suport a la protecció de les llengües en perill d’extinció.

Al món es parlen prop de 7.000 llengües (a Europa, 230), de les quals, en el millor dels escenaris, abans de cent anys n’hauran desaparegut la meitat (en el pitjor escenari, només en quedarà un 10%, unes 700), i hi ha teories a escala global que apunten dos grans factors causals: un és el colonialisme (que arracona les llengües locals al govern i a les escoles) i l’altre el capitalisme (el creixement i la globalització fan que les persones parlin cada vegada més la "llengua gran", com l’anglès o el castellà, la qual passa a ser dominant en el món de l’empresa, mentre que la llengua petita es queda a casa). Aquestes teories no citen altres factors, com la immigració, que fa cap a un país on el castellà és oficial i on es pot viure sense el català; com la manca d’autoestima lingüística dels catalanoparlants; com un entorn amb grans influències culturals externes; com la manca de poder polític per fer de la llengua una obligació, o com tenir un enemic a casa, com passa amb la justícia.

Vegem la situació en l’àmbit de l’empresa. Quan es necessita personal, rarament es demana el coneixement i l’ús del català, excepte si es considera que cal atendre clients i proveïdors en el seu idioma. L’immigrant que busca feina té com a primera necessitat trobar-ne, tenir habitatge i millorar la qualitat de vida material. I si per aconseguir una feina i per anar a comprar, al metge, a l’ajuntament, etc. no es requereix conèixer la llengua del país, és difícil que inverteixi temps i esforç.

Com que viure a Catalunya sense el català és perfectament possible (a diferència del que passa a Alemanya amb l’alemany o a França amb el francès), la predisposició a l’esforç lingüístic és baixa. És coneguda la frase de Johan Cruyff que deia que ell no havia parlat mai en català perquè no ho havia necessitat. Leo Messi tampoc no ho va necessitar. I és que empresarialment i socialment s’accepta que qui ve de fora parli o entengui només el castellà. 

A l’interior de l’empresa, d’acord amb la darrera enquesta d’usos lingüístics (2023), l’ús de la llengua amb els companys de feina presenta un equilibri entre el castellà i el català: una mica més d’una tercera part de les persones fan servir només el castellà o més castellà que català, una mica menys d’un terç el català o més català que castellà, i prop d’una cinquena part fan servir totes dues llengües.

La llengua i la cultura formen part del capital social de Catalunya, i no dubto que el món econòmic empresarial té un paper reservat a l'hora de preservar-lo

I en l’esfera individual? Actualment, la llengua dominant a Catalunya és el castellà, el català minva, la gent que parla totes dues llengües augmenta, i les altres llengües no paren de créixer. Això és el que reflecteix l’Enquesta d’usos lingüístics que elabora cada cinc anys l’Idescat, en els darrers vint anys (2003-23):

  • Com a llengua d’identificació dels enquestats, el català ha baixat del 44% (2003) al 30% (2023); el castellà és la llengua predominant, i la presència d’altres llengües, que el 2003 representaven l’1%, ara s’ha enfilat fins al 15%.
  • La llengua inicial majoritària a Catalunya és el castellà, amb un pes relatiu del voltant del 50%, mentre que el català representa un 30% i va cap avall, en benefici de llengües diferents del castellà o el català, que són el 16%.
  • Pel que fa a la llengua habitual de la població, la predominant també és el castellà, amb valors pròxims al 50%, davant del català, que experimenta un descens notable, ja que ha passat del 46% (2003) al 32,6% (2023).
  • Respecte a la interacció amb altres persones (en l’esfera familiar, amics, veïns, companys d’estudi, comerç, entitats financeres, personal mèdic...) el retrocés del català és molt considerable. És probable que no sigui aliè a aquesta tendència el fet que cada vegada més personal que presta aquests serveis fan servir el castellà per adreçar-se als clients, i aquests ho accepten.

Més enllà de les estadístiques, l’ús social del català que hom pot percebre al carrer és decebedor, i més entre el jovent i els infants. No hi ajuda gens l’època de les xarxes socials, amb predomini absolut del castellà, ni tampoc el sentit pràctic de les empreses de prioritzar (teòricament per respecte) el castellà en les relacions externes, ni tenir artistes i esportistes catalans amb projecció internacional que "passen" de la llengua.

Tot això podria canviar amb la intel·ligència artificial, ja es veurà, però de moment som on som i no anem bé. I, sense Estat, el català no es pot exigir, i si es pot exigir és paper mullat, no s’aplica; amb una justícia amb animositat envers el país, tot són traves; a força de decrets i normatives de retolació d’establiments, tampoc. És hora d’activar el que tenim a les mans sense cap obstacle i això interpel·la les administracions pròpies (que ja fan el que poden, amb algunes relliscades), però sobretot les empreses i les persones.

La llengua i la cultura formen part del capital social de Catalunya, i no dubto que el món econòmic empresarial té un paper reservat a l'hora de preservar-lo. A part de l’obtenció de beneficis, les empreses també han de tenir arrelament territorial, han d’estar integrades en l’economia del seu entorn (on tenen proveïdors i clients) i en la societat des de la qual operen. I sobre les persones, els catalanoparlants haurien de tenir més alta l’autoestima i els nouvinguts més alt l’interès per la llengua pròpia de la terra que els ha acollit.