Sempre he defensat la idea que la llengua catalana és el pal de paller de la independència de Catalunya i que Espanya i els partits nacionalistes “catalans” ho saben i que per això no fan res més que atacar-la, per davant o per darrere, depenent del partit que governi, uns prefereixen dir les coses tal com sonen i marcar paquet (PP i Vox) i d’altres fer-ho tot d’amagat, com qui no vol la cosa, disfressant-ho d’un acte heroic que no arriba mai a port, un “de cara a la galeria” de tota la vida amb coitus interruptus, molt típic de partits com Junts i ERC. Agafo aire perquè me n’he quedat sense. Continuo. Un cop més els “senyors” del PP han confirmat la meva teoria del pal de paller, han trucat a qui ha calgut perquè el català no sigui llengua oficial a Europa, i sense amagar-se’n. Res que em sorprengui. Els peperus em cauen bé perquè almenys, pel que fa a Catalunya i al català, no dissimulen com el PSOE, ERC, Junts, la CUP, En Comú Podem…, i ens diuen clarament que no ens suporten i que faran tot el possible perquè siguem més espanyols que una pel·lícula d’en Pajares i l’Esteso. Almenys sabem en quin terreny de joc juguen, són més transparents; ho trobo molt menys pervers que passar-se el dia trencant cors que prèviament has il·lusionat amb promeses que saps que no compliràs per arreplegar uns quants vots i poder continuar ingressant una suma ingent de diners per no fotre ni brot. Amb relació a la corrupció i a deixar morir gent durant la DANA, ja són figues d’un altre paner, el PP dissimula tant o millor que els altres partits, fins i tot poden arribar a negar la realitat per salvar-se el cul (i prendre’ns a tots per imbècils).
Salvador Illa també va confirmar la meva teoria quan se li va preguntar en quina llengua contestaria a algú que se li adrecés en castellà a Catalunya i va respondre que ho faria en castellà (i es va quedar tan ample). Curiosament, Illa no sap pronunciar la ela catalana (que a diferència de la ela castellana és velar) i la pronuncia quasi com una u —catauà en comptes de català—, però, en canvi, pronuncia bé la castellana. No sé què n’opinaria Freud o Lacan, d’aquest fenomen lingüístic i d’anar en contra de les teves arrels. O ERC i Junts, que diuen que volen la independència de Catalunya i salvar el català i pacten amb qui van dir que no pactarien mai, amb el PSOE, que va donar suport a aquell 155 que li va costar tan poc apallissar la nostra gent. Sembla una llista de desenganys amorosos, però em sembla que és molt pitjor que això.
Com és possible que a cap dels polítics del procés —de pa sucat amb oli— no se'ls hagi acudit contestar sempre en català quan els entrevisten les televisions espanyoles?
I així podria continuar durant dies, setmanes, mesos i anys, posant exemples de polítics que contribueixen a fer desaparèixer definitivament el català; però no m’agrada ser pessimista ni fer-me mala sang, prefereixo buscar solucions i deixar el victimisme per als entabanadors del procés, que els rendeix molt més. Ara mateix, estan fent més pel català els joves influenciadors que fan contingut en català a les xarxes socials que els polítics que ens governen. Com és possible que a cap dels polítics del procés —de pa sucat amb oli— no se'ls hagi acudit contestar sempre en català quan els entrevisten les televisions espanyoles per demostrar que es creuen el seu discurs independentista? O és que no se’l creuen? La gent vol veure fets; estem cansats de paraules. L’únic que podem fer per solucionar tota aquesta desgràcia lingüística mentre esperem un salvador (que no es digui Illa de cognom) que reverteixi la situació, és parlar en català en tots els contextos —tots, sense excepció, com si fos l’única llengua que sabem parlar— i que demanem de ser atesos sempre en català a qualsevol lloc on anem (tot i que no sé si serà suficient per salvar la llengua perquè ja fem tard). I no serà una actitud egoista ni serem uns maleducats (com ens volen fer creure els que ens volen sotmetre a la seva voluntat), simplement parlarem la nostra llengua com ho fa qualsevol parlant del món amb autoestima lingüística i sense una síndrome d’Estocolm. La llengua catalana fa por, si no, no perdrien el temps intentant fer-la desaparèixer. Per això hem de fer mans i mànigues per conservar-la.