Ahir el Congrés de Diputats va aprovar la llei contra la multireincidència. Una llei és una eina, no és un eslògan. Una llei és la diferència entre governar o cridar. Entre arreglar el què o explotar el qui. És una llei impulsada per alcaldes. Durant massa anys, el debat sobre seguretat s’ha mogut entre els que converteixen la por en identitat política i els que neguen qualsevol problema per incomoditat ideològica. Mentrestant, impunitat per als lladres, i veïns i alcaldes sense cap solució.
El què: la multireincidència era un problema legal conegut. Jutges, fiscals i policies advertien que el sistema no funcionava. Però la política preferia discutir intencions abans que normes. Més declaracions que reformes. Més moral que codi penal. Aquesta llei impulsada per Junts posa fi al fet que els detinguts entrin per una porta i surtin per l’altra perquè el delicte comès no estava reconegut o penat. Amb aquest buit legal, molts lladres havien fet del petit furt el seu mode de viure. Les dades dels reincidents, dels delictes comesos, de les detencions sense cap conseqüència són una barbaritat. Amb aquesta llei s’ha acabat la impunitat. Una impunitat que afectava greument la convivència i causava molta sensació d’inseguretat. Enhorabona als qui l’han impulsada i als qui n’han feta possible l’aprovació. Tothom hauria d’estar content, però no és així. Per què? Perquè no tothom fa política centrat en el què. És a dir, en què no funciona i en què cal fer per arreglar-ho.
Amb aquesta llei s’ha acabat la impunitat. Una impunitat que afectava greument la convivència i causava molta sensació d’inseguretat
El qui: Hi ha dos “qui” que condicionen l’acció política de molts partits. Uns prefereixen assenyalar culpables. El seu negoci és el qui. El relat necessita un rostre, un origen, un enemic. No necessiten solucions, perquè la solució mata el relat. El populisme viu de la repetició del conflicte. No el vol acabar, el vol explicar cada dia. La llei treu combustible a la indignació permanent. Quan hi ha norma, el debat torna a la realitat. Un problema resolt és una oportunitat electoral menys.
L’altre “qui” fa referència a qui impulsa una política concreta. Per mi l’abstenció d’ERC contra la multireincidència és incomprensible. Per ells el problema no és la llei sinó el partit que la presenta. La política reduïda al partidisme. Aquesta lògica infantil té conseqüències adultes. Quan el partidisme pesa més que la solució la gent es cansa de la política. La veu tancada en si mateixa, un joc d’uns quants que no serveix per a resoldre els seus problemes. Això és perillós.
Si tothom que està preocupat pel creixement del populisme —de dretes i d’esquerres— ho està realment, ha de saber que la política ha de ser útil. I ha de resoldre sobretot els problemes de convivència. I això no és de dretes ni d’esquerres. Durant temps es va preferir el debat simbòlic. Uns denunciaven estigmes, altres denunciaven permissivitat. Tots parlaven, ningú canviava el mecanisme. La política del titular substituint la política del butlletí oficial perquè ja els anava bé. La llei no resoldrà tots els delictes ni totes les percepcions. I menys de cop. Però introdueix una idea essencial: persistir en delinquir té conseqüències acumulatives. S’ha acabat la impunitat. La gent pot estar una mica més tranquil·la.
Paradoxalment, la nova llei farà que la multireincidència deixi de ser portada eterna. Precisament, aquest és el seu èxit. Les bones lleis desapareixen de la conversa perquè funcionen. Només les absències fan soroll constant. Ahir es va arreglar una part del què. Alguns intentaran continuar parlant del qui. Esperem que els ciutadans aprenguem a distingir cada vegada millor qui viu del problema i qui, encara que sigui sense tant soroll, intenta resoldre’l.