Abans no marxis d'aquí a vint-i-set segons, deixa'm dir-te que t'entenc: jo tampoc no acabo mai de llegir el 95% dels articles que trobo als diaris digitals. No pateixis, però, no som una excepció. Segons el portal reddeperiodistas.com, els lectors de premsa digital destinem només vint-i-vuit segons a cada peça després d'haver-hi clicat, ja sigui perquè l'hem llegida en diagonal, perquè no hem superat el primer paràgraf o perquè senzillament amb el titular i l'encapçalament ja n'hem tingut prou. És així, per això em veig obligat a dir-te adéu, ja que amb una velocitat de lectura normal, just fa vint-i-vuit segons que has començat a llegir aquest article i, per tant, ara marxaràs. Si no ho fas, ens veiem al paràgraf de sota.

Si has decidit continuar, deixa'm dir-te abans no marxis que el problema no és teu, sinó nostre, dels periodistes, cronistes i articulistes que hem oblidat una cosa bàsica: si volem que la gent llegeixi, primer cal voler escriure, que no vol dir el mateix que redactar. Quan llegeixo un article i vint-i-vuit segons després sento que ja n'he tingut prou, tinc ganes d'exigir-li a qui l'ha escrit que m'expliqui les coses amb un punt de vista que em permeti reflexionar. Que em conti històries que m‘emocionin. Que m’informi del que no sabia. Que em faci riure. Que em faci trempar amb paraules desconegudes, amb frases fetes que tenia oblidades o amb metàfores que mai no hauria imaginat. En definitiva, que m'expliqui el món, o una visió particular d'ell, fent ús de la llengua com el que és: una eina amb la qual construir textos plens d'artesania, precisos com un rellotge d'agulles i suculents com una paperina de xurros, ja que la diferència entre redactar i escriure segurament és aquesta.

Si encara ets aquí, deixa'm explicar-te que no vaig estudiar Periodisme, sinó Filologia Catalana, i per això no sóc ningú per a dir què ha de fer la premsa per tal que els consumidors no en fugim després de vint-i-vuit segons. A la vegada, tinc molt clar que només emmirallant-se en la literatura aconseguirem fer el que ha fet sempre la literatura: que els lectors aguantin textos de més de mig minut, fins i tot  novel·les de cinc-centes pàgines. No parlo de fer cròniques polítiques del Parlament amb alexandrins i tres hipèrbatons per paràgraf, però parlo de no oblidar els recursos de la literatura per comprendre que tots tenim centenars de diaris als quals consultar l'actualitat, però allò que ens diferencia dels altres és l'estil amb què els periodistes miren d'explicar-la i els articulistes mirem de glossar-la.

Si ja fa dos minuts que ets aquí i encara no t’has cansat, em permetré confessar-te que, per increïble que sembli, el Xavi Freixes ho peta cada dia fent El temps d’ElNacional explicant la previsió meteorològica de demà passat amb refranys i rodolins, que és com ja comentaven el temps fa tres segles els pagesos del meu poble. La poesia va néixer per explicar-li a la gent les gestes dels seus militars, les bondats de la Mare de Déu i les receptes gastronòmiques, que gràcies a la rima i aquella cantarella de jocs florals de Primària eren més fàcils de recordar per totes aquelles persones que tenien dedicació i talent davant una olla, però no tenien la sort d'haver après a llegir ni escriure. Si un recurs com el de la rima fa més popular i afable la previsió del temps per demà, els flashbacks, les el·lipsis, la simbologia o la subtrama fan més magnètica i seductora qualsevol història. Per això el podcast de Crims és cent vegades més atractiu per l'audiència que una peça radiofònica informativa explicant el mateix succés crònica negra. Ho és per la història, evidentment, però sobretot per la manera d'explicar-la. És a dir, més pel com que pel què.

Si vols continuar aquí amb mi, t'explicaré que el meu amic Toni Piqué sempre em recomana que escrigui articles més curts i més breus, sobretot que vagin de cara a barraca al primer paràgraf, abans dels vint-i-vuit segons. Quan m'ho diu, sempre li responc que he treballat durant anys escrivint eslògans publicitaris pensats per captar l'atenció de l'espectador amb quatre paraules o anuncis televisius on amb mig minut havia d'explicar-ho tot, però que si el món de la publicitat m'ha acabat avorrint i el món de la premsa m'ha acabat apassionant és precisament perquè, al segle XXI, no hi ha res més contracultural que anar a un ritme diferent del que el món ens dicta. Per això estimo el periodisme lent en temps de TikTok, per això abraço els reportatges escrits com si fossin part d'una novel·la i per això sóc subscriptor d'un parell o tres de diaris, ja que l'única manera d'explicar el món sense que ningú no marxi al cap de vint-i-vuit segons és posant en valor allò que s'escriu.

Si has marxat vint-i-vuit segons després d'haver començat aquesta columna, segurament vol dir que no estàs estiguis per romanços i penses pensis que no paga la pena perdre minuts amb un article com aquest. És normal. De tota la vida, els diaris del dia abans han servit per assecar el terra després de fregar, potser per això quan de petit veia el retrat d'algun columnista com l'Umbral o l'Espinàs sobre les rajoles de la cuina, quan encara feien olor de lleixiu, pensava que si algun dia aconseguia escriure a un diari, escriuria cada article amb l'objectiu de no ser allò. Si Miquel Martí i Pol deia que "en cada mot m'hi jugo l'existència", jo sovint dic que en cada article m'hi jugo el plaer de qui em llegeix, siguis tu, la meva mare o l'editor del diari, però sobretot alguna cosa molt més valuosa: el teu temps, retingut en una cita a cegues de tres, quatre o cinc minuts en els quals has decidit llegir-me durant més de vint-i-vuit segons.