El Real Madrid, ni sap perdre, ni sap guanyar. Amb aquesta patologia marca de la casa, a ningú li sobta que representi, com cap altra entitat, els valors d’una Cort que gira al voltant de dos reis. Un, el de sang vermella, és considerat un ésser suprem que governa un regne en forma de llotja futbolística on es practica el vassallatge corporatiu per part dels convidats. L’altre, el de sang blava, se sap el pal de paller d’una menjadora ideològicament transversal d’on mamem cortesans que frisen per mantenir-se i formar part d’una casta insaciable i antropòfaga. Madrid és el centre de tot, i de Madrid, al cel. Res que no passi a Madrid mereix l’atenció per part d’una Cort nodrida de madrilenys de pedigrí o d’espanyolets provincians amb ganes d’escalar en aquesta ciutat, aquesta sí, dels prodigis. A Madrid, ciutat Estat, el membres de la Cort són experts en l’art de la genuflexió, una disciplina tan espiritual, física i mental com el ioga.

Aquesta Cort bicèfala podria ser tricèfala, però fa temps que van defenestrar l’antic Rei, a qui anomenen cordialment l’Emèrit, i a qui encara reten homenatge tot i ser un defraudador declarat. És un tribut obligat pels rèdits que van treure del vell monarca i, tot i ser un superficial i un faldiller de campionat, li riuen les gràcies i esperen amb curiositat la publicació d’unes memòries que apareixeran primer a França, com correspon a un Borbó que ja no té por que li afinin la gola a la guillotina. Quan le Roi va fugir a Abu Dhabi, la Cort va témer per la supervivència d’un entramat polític, social i econòmic, però va ser un espaordiment fugaç, perquè ja tenien un altre Rei a l’armari, el fill de le Roi, menys faldiller, més espanyolista, molt més de dretes, madrileny de naixement i, després del 3 d’octubre de 2017, un nostàlgic del Decret de Nova Planta. Salvaguardades les essències de la Cort, els cortesans ideològicament transversals llegiran les memòries de l’Emèrit amb la cuirassa dels qui se saben intocables. Per formar part de la Cort calen certs requisits, i un d’ells és saber-se protegit pels tres poders d’un Estat que els garanteix anar de Madrid al cel en alta velocitat i amb dret de cuixa econòmica.

El llibre 'Reconciliación' transpira soledat perquè 'le Roi' se sent traït per uns vassalls que han decidit que aquesta Espanya cosmocasposa sigui dirigida per un Rei de sang vermella, l’ésser suprem, i un Rei de sang blava, el pal de paller de la menjadora

Les memòries de le Roi es titulen Reconciliación i, de moment, només se sap el que l’Emèrit ha volgut explicar en una entrevista concedida a Le Figaro. El que s’intueix és que estan escrites per autojustificar-se, i quan un escriu per exculpar-se del que és diví i el que és humà, normalment esdevenen unes memòries desmemoriades. Reconciliación l’ha escrit en col·laboració amb Laurence Debray, l’autora d’un altre llibre pamfletari titulat Mi rey caído, que resulta ser una declarada cheerleader de sa majestat l’Emèrit. El primer que ha transcendit és que le Roi lloa Franco, que explica amb detall la seva intervenció en el 23F i que reconeix que manté una freda relació amb el Rei i que té una nul·la connexió amb la Reina, la plebea Letícia. Res que no hagués pogut relatar amb exquisidesa acadèmica qualsevol escriptor falangista amb pell de demòcrata, ni res que pugui trasbalsar una Cort acostumada a les mitges veritats, com aquell señorito i cortesà asturià mencionat en articles anteriors, que va a veure concerts d’òpera al Palacio Real no pel gaudi melòman, sinó per poder explicar-ho després. Els cortesans són així. Les memòries de le Roi, sens dubte, seran polèmiques, però la Cort necessita pinso per seguir engreixant la menjadora. A la Cort es poden matar entre ells, però es necessiten els uns als altres per donar sentit a una vida parasitària.

Jo, que la vaig tenir a tocar però vaig decidir mantenir-me, per decència, fidel als meus orígens barcelonins i catalans, vaig poder comprovar el poder hipnòtic de la Cort. Un cop hi entres, no en vols sortir, encara que el teu rol sigui el d’un mer bufó membre d’un partit independentista i republicà. Aquesta Cort és plena de polítics, magistrats, membres del clergat, gerros xinesos, i també de cantants, actors, pintors, periodistes, escriptors, toreros, modistes, esportistes, empresaris, aristòcrates arruïnats, amiguetes de cubata i cuiners reconvertits en xefs. A aquesta galàxia cortesana, també s’hi han de sumar els satèl·lits repartits per l’Estat que frisen per ser reconeguts i adoptats per la capital del Regne. La Cort és un club classista i ideològicament transversal que té, com a únic requisit d’admissió, la defensa de la marca Espanya pel bé del poder centralitzador d’una capital endogàmica en la qual tots posen la mà i canten a cor: “Qué hay de lo mío”. Qui em provoca una especial tendresa són els catalans agraïts que, amb la finalitat de ser acceptats, han acabat sent més papistes que el papa i en els anys processistes varen tenir l’oportunitat de mostrar una incorrupte fidelitat a la menjadora. Amb unes cañitas, la mala consciència s’eructa millor.

D’aquesta menjadora cortesana, els pàries de la terra també en treuen partit, perquè gaudeixen d’un metro impecable, d’uns Rodalies puntuals i d’uns impostos dignes d’un paradís fiscal per allò que en diuen efecte capitalitat. Ells són els peons de la Cort, explotats, sí, però tan orgullosos de ser espanyols que voten Vox quan abans votaven Podemos. I és que ja poden aparèixer polítics autoproclamats portaveus d’una nova política disruptiva amb l’ancien régime, que acabaran fagocitats per la Cort en un procés semblant al que varen patir els punks. Destruïda l’ètica del moviment pels poders fàctics, l’estètica punk va acabar assimilada pel prêt-à-porter.

Encara que no formin un triumvirat perquè l’Emèrit ja no és útil i el tenen exiliat a Abu Dhabi vivint com un rei, le Roi i el Rei formen part del mateix fangar. El llibre Reconciliación transpira soledat perquè le Roi se sent traït per uns vassalls que han decidit que aquesta Espanya cosmocasposa sigui dirigida per un Rei de sang vermella, l’ésser suprem, i un Rei de sang blava, el pal de paller de la menjadora. I no cal que siguis monàrquic, ni tampoc del Real Madrid, per formar-ne part. L’única exigència és que respectis l’omertà i que juris fidelitat incondicional a una secta impermeable a tot allò que succeeix fora del km 0. Si acates, rebràs subvencions, regals en forma de Goyas, seràs honorat amb Princeses d’Astúries o Premis Nacionals, i podràs optar al Nobel de Literatura. “Por Dios, por la patria y el Rey, lo que no corre, vuela”.