Catalunya ha sigut històricament un país industrial. En els darrers anys estem sent espectadors d'una progressiva "terciarització" del nostre teixit productiu. El pes del sector industrial (que ha disminuït del 20% al 16% en set anys) en la generació d'ocupació, l’ha suplert el sector serveis, un teixit molt més inestable i precari. Bona part de la baixada de les xifres de l'atur dels darrers trimestres ve bàsicament de sectors relacionats amb el turisme. Amb un degoteig incessant de contractes precaris, les estadístiques de l'atur van millorant. Però que passarà quan la situació geopolítica al Mediterrani canvïi? Diferents estudis reconeixen que durant la nostra temporada rècord de turisme, el 60% dels visitants són manllevats de països en conflicte.

Davant d'aquesta pregunta, és imprescindible retornar el valor a la indústria com a motor estable de generació d'ocupació de qualitat del país. Els principals actors econòmics (sindicats, patronals, universitats i col·legis professionals) agrupats al voltant de Més Indústria, varen presentar l’any 2012 les bases d'un futur Pacte Nacional per la Indústria, pacte avalat a posteriori gràcies a una moció del mateix Parlament de Catalunya. Seguint les seves indicacions i sota els auspicis de la Conselleria d'Empresa, els actors implicats s'han posat a treballar.

Diferents estudis reconeixen que durant la nostra temporada rècord de turisme, el 60% dels visitants són manllevats de països en conflicte

El nostre país necessita un canvi de model productiu que pivoti sobre diferents bases: energia, de la qual som ultradependents de l'exterior, infraestructures, de les quals en som deficitaris, i recerca, desenvolupament i innovació, dels quals necessitem perseverar. I altres eixos fonamentals del Pacte seran el finançament de les empreses i la seva internacionalització, com fer front a l’anomenada Indústria 4.0 o als nous reptes de l’economia circular.

Els debats se centraran, de ben segur, en aquests eixos. Però mal farien, els qui s'asseuen a la taula, de no entendre que en un món globalitzat necessites tenir una marca que et diferenciï. I has de decidir en què vols competir: si en baixos salaris i precarietat, o en tecnologia punta i condicions laborals. Partim de la base que l’empresa són tots els elements que la conformen, i un dels puntals són els treballadors i treballadores. Seria un flac favor que qualsevol pacte de país els obviés en els seus debats. I seria una anomalia que quedessin apartats dels seus rèdits. La fugida d'ocupació cap a la "nova indústria" —els serveis auxiliars— és un fenomen que està tenint més repercussió a Catalunya que als països del nostre entorn, i això impedeix que una part de l'ocupació que es creï sigui de qualitat. A més, la nova ocupació generada al sector industrial ha passat, l’any 2010, de 137 dies de durada mitjana dels contractes, als 50 d'avui. Si a això hi sumem la pèrdua de poder adquisitiu dels salaris i la pèrdua de drets, a causa de la feblesa de la negociació col·lectiva promoguda per la reforma laboral, aquests fets ens porten a un còctel si més no explosiu. Ara que sembla que les xifres macroeconòmiques van bé, qualsevol acord no pot deixar de banda aquests problemes.

Catalunya i el seu Govern han de liderar el canvi de model productiu, però aquest objectiu també comporta ser responsables amb les plantilles. Finançament públic sí, però no a canvi de res. Cal exigir que les ajudes a les empreses s’emprin per crear llocs de feina estables i de qualitat. No poden ser un xec en blanc. Estem farts de veure empreses vampiritzades que xuclen ajudes públiques i quan ho han tret tot marxen cap a altres llocs a buscar rèdits més fàcils. I els treballadors, a l’estacada. Necessitem, com a país, un observatori industrial de seguiment del Pacte que faci de pal de paller de les necessitats de la indústria, però també dels treballadors. Un observatori que casi les necessitats de qualificació amb formació i creï el mapa industrial del nostre país.

Les nostres empreses han de ser competitives. I avui, això té a veure amb elements mediambientals, amb inversions... però també amb elements de formació i qualificació dels treballadors i treballadores, en la seva seguretat i salut laboral i, per descomptat, amb la seva qualitat laboral.

Som un país industrial. Així ens vàrem crear la nostra idiosincràsia a les lleres dels rius i de les colònies. Avui els reptes són els mateixos que fa dècades, però amb diferent rostre. De com els afrontem avui en dependrà si en un futur Catalunya serà industrial o no.