Per circumstàncies familiars aquests dos darrers nadals els he passat un en una UCI de l’Hospital de Sant Pau, i l’altre en un centre sociosanitari. De sobte, t’adones que el món i tu aneu amb el ritme canviat. Mentre tothom parla de canelons, aperitius i regals, tu només penses en l’horari d’entrada per visitar el teu malalt o en si s’ha acabat el gel de bany o la colònia. Al teu voltant tothom té plans, de viatges o de trobades, i tu només vius i sobrevius amb les teves angoixes.

Però, de sobte, et trobes amb altres rutines que fan que el teu Nadal sigui diferent, però que alguna cosa en puguis viure. I parlo dels grans esforços que fan els treballadors i treballadores de la sanitat, perquè tu i els teus problemes no t’impedeixin de viure un Nadal atípic i diferent. Però Nadal, a la fi. Parlo dels zeladors, del personal d’administració, dels TCAI, dels metges, les infermeres... gent que fan de la seva vocació una professió. Persones que et solucionen la vida, quan tu et paralitzes. Gent que fa que el dia de Nadal sigui, dins de certs paràmetres, una festa. Aquell tall de torrons per a tota la família. Un “bon Nadal” amb un somriure d’orella a orella, i aquella calidesa que fa que les parets fredes, blanques, d’un centre sanitari tinguin certa escalfor.

I a aquesta gent, que a tu et tracta tan bé, els darrers anys aquest país no els ha tingut reciprocitat. Retallats salarialment, amb unes ràtios de personal absolutament inhumanes, i amb un material cada dia més obsolet, aconsegueixen que en aquest país —amb les seves limitacions— la sanitat sigui un bé preuat. Perquè són ells, els que amb el seu compromís han mantingut el sistema sanitari. La sanitat, al nostre país, està infrafinançada, és cert. Tenim un sistema complex de gestionar de col·laboració publicoprivada, heretat del vell sistema mutualista. Però aquests anys de crisi han portat la inversió per habitant a límits insostenibles. Som milers de persones, els que ens neguem a tenir assegurança privada, que hem fiat la nostra salut al sistema públic com a màxim garant de la igualtat i la cohesió social. I també que ens neguem que la sanitat sigui un negoci. Hem vist perplexos com en els darrers anys s’ha aprofitat la crisi econòmica com a excusa per privatitzar el sistema. I la nostra salut no és ni un negoci, ni està en venda. Perquè és un element nuclear de la igualtat al nostre país.

Aquest Nadal —toco fusta— tornarà la normalitat a la meva vida. Però la gent de la sanitat —i dels bombers, guàrdies urbans, mossos, vigilants penitenciaris...— continuaran al peu del canó. Fent que les nostres vides siguin més fàcils. A tothom, que tingueu un bon Nadal; a ells, bon Nadal i mil gràcies.