Aquesta setmana la Inspecció de Treball de la Generalitat, arran d’una denúncia del sindicat UGT de Catalunya, ha emès una sanció pionera en què es condemna a una multa a l’agència d’hostesses TOTE VIGNAU i a la marca Schweppes per assetjament discriminatori per raó de sexe a la feina, i en la qual també es requereix al Real Club de Tenis que es garanteixi la “coordinació” de les activitats preventives de riscos laborals.

Els fets denunciats es remunten a la celebració del darrer Trofeu Comte de Godó quan amb temperatures baixes i pluja, l’empresa va obligar les treballadores a suportar les condicions climàtiques adverses amb faldilla i màniga curta tot i les queixes reiterades perquè aquest fet atemptava contra la seva salut.

Però per analitzar la sanció cal remetre’ns als fets des de la base. Què porta al fet que en les competicions esportives es contractin dones amb determinats cossos per acompanyar els guanyadors? Us heu fixat mai amb el podi de Montmeló? O amb el de la Volta Ciclista? Però l’anomenada cosificació de les dones no només se centra en aquest món. Qualsevol anunci de colònies o perfums treu com a reclam publicitari dones amb cossos espectaculars.

Aquests —i molts altres— són elements centrals d’allò que es coneix com a “micromasclismes”, tan subtils i arrelats a la nostra societat que a vegades es confonen amb el nostre paisatge quotidià i ni tan sols som capaços de distingir-los. Per què les empreses de publicitat creuen que transmetre aquesta visió ideal de les dones els dona rèdit econòmic? Sincerament, no ho sé.

És necessari que les empreses deixin de veure la cosificació de les dones com un benefici econòmic

Molta gent pensarà que quan una persona es presenta a una oferta laboral d’aquesta tipologia ja sap que està venent el seu cos. Segurament. Però no podem confondre la legítima pretensió de tenir un lloc de treball amb la transmissió de valors que es fa a través d’ell. Perquè els estereotips que es transmeten és el de la dona “ornament”, que basa la seva projecció en la vàlua del seu cos. I amb un lloc de treball buit de contingut.

La denúncia interposada va treure en primer terme el problema del fred i la pluja. Si realment l’empresa no vengués el cos d’aquestes noies, hauria permès davant les reiterades queixes de les treballadores que es poguessin tapar. Però no va ser així. Senzillament, només valien pel que podien ensenyar del seu cos. I és aquí on entra la infracció d’assetjament discriminatori per raó de sexe a la feina. I a més a més, en reiterar que volien tapar-se es produïa una vulneració de la Llei de prevenció de riscos laborals i un atemptat contra la dignitat de la persona.

A vegades petits passos fan moltíssim. I creen situacions òptimes per situar en l’agenda problemes que fins ara estaven invisibilitzats. Cal fer valdre la sanció de la inspecció de treball. No tot s’hi val. Les dones no som el que es coneix en argot floreros. I cal que tots siguem capaços de denunciar aquestes situacions. És necessari que les empreses deixin de veure la cosificació de les dones com un benefici econòmic. I cal que transmetem a les futures generacions de dones que som diverses. Que pesem el que pesem, tinguem les cames que tinguem o els cabells que portem, aquest fet no és un tret distintiu per trobar feina i per esdevenir un reclam publicitari. Perquè valem molt més que tot això.