Laura Borràs és l’única política del país que té prou força i genera un fervor popular equiparable als protagonistes de la política catalana que es veieren abocats a impulsar l’1-O. Quan els diputats dels partits independentistes escarneixen els orgasmes que l’antiga presidenta del Parlament genera en l’esfera piulaire de la tribu, la seva voracitat en l’art de consolar una multitud indòmita amb abraçades i besos, i la seva pell imantada a l’hora d’atreure guardaespatlles (masculins i femenins), en el fons, mostren un tipus d’enveja molt particular. No senten gelosia de l’esclat entusiàstic que provoquen les seves performances; simplement els fot que Borràs sigui igual de cínica que tots ells (ha crescut políticament mercès al 155 i, fins al final, sempre ha acabat acatant la llei enemiga), bo i mantenint una connexió d’autenticitat amb l’electorat independentista.

Això és especialment visible en la majoria de polítics d’Esquerra, un partit que sempre s’ha regit pel ressentiment contra els convergents. Els republicans duen anys intentant impostar un perfil de polític autonomista seriós però amb massa aires d’oficinista (així la més alta instància del país), una imatge de líder que ja era ridícula quan l’exprimí Artur Mas abans d’aixecar-nos la camisa amb les estructures d’estat. La majoria de polítics catalans intenten refugiar-se en paradigmes del passat, inconscients que les vestimentes ancestrals que el país tenia guardades a l’armari ja no s’ajusten a les seves panxetes corruptes. En un entorn de banalitat conscient i de polítics sense personalitat, Borràs no molesta perquè encara aposti de boquilla per la via unilateral, sinó perquè encarna totes les mentides del procés en una versió dionisíaca, riallera i de gran musculatura.

L’odi contra el desitjat cadàver polític de Borràs ha comportat que fenòmens que habitualment haurien passat del tot desapercebuts (com ara l’afer Dalmases contra el canell d’una periodista del FAQS o els insults que una padrina proferí contra l’única diputada del Parlament que, després d’un diàleg honest i de tu a tu amb el seu Déu particular, ha decidit tapar-se la closca amb un vel) cobrin una importància informativa digna d’un incendi a l’Amazones. Però en un entorn d’espectacle i frivolitat, Borràs encara pot surar perquè cap independentista o ciutadà entenimentat la pot culpar directament d’haver tacat la dignitat del Parlament, una d’aquelles frases fetes que s’utilitzen a Catalunya i que no té cap sentit des del moment en què convergents i republicans es cagaren en el respecte a la cambra catalana quan incompliren la llei de transitorietat i del referèndum.

Borràs no molesta perquè encara aposti de boquilla per la via unilateral, sinó perquè encarna totes les mentides del procés en una versió dionisíaca, riallera i de gran musculatura

Si té paciència i juga bé amb els temps, independentment d’una possible condemna, Borràs podrà sobreviure la majoria de cucs que han gosat enterrar-la. A hores d’ara tot va molt de pressa, i les enganyifes proposades amb gran pompa a les taules de diàleg organitzades pel PSOE i ERC es desmenteixen quasi abans d’arribar a les respectives rodes de premsa. També és notòriament estrany el fet que Esquerra estigui treballant per allò que els cursis anomenen “desjudicialització de la política” mentre s’empassen una acusació que, per una suposada creativitat en les adjudicacions, demana els mateixos anys de presó que li han caigut a l’andalús Griñán per haver defraudat quasi 700 milions d’euros. Però la presència de Borràs també alimenta el cinisme de Junts, que si cregués en tot allò que predica hauria abandonat el Govern el mateix dia en què es carregaren la seva líder.

Sigui o no condemnada per la martingala de la qual l’acusen, Borràs haurà de triar si continuar esprement el martirologi que ha convertit en esperpents figures com el president Puigdemont i Quim Torra o aprofitar la connexió que té amb la gent per iniciar un camí inaudit en la política catalana consistent a dir la veritat. Si Borràs digués que la majoria de membres del seu partit, com ara els d’Esquerra, no tenen cap mena d’intenció de fer la independència i ajudés a fer net en l’elit del processisme, tot això dels contractes, dels amiguis i del coi de FAQS li seria ràpidament perdonat. De corrupteles sempre n’hem tingut i, al capdavall, un polític també necessita tenir els amics contents (a més a més, ara tothom és feliç amb quatre duros). Jo pensava i penso que Borràs faria bé de resistir i violentar la sesta permanent de la nostra política. Com veus, Laura, sempre escric a favor teu.