Economia i política han anat sempre de bracet, arreu. Habitualment, en les dictadures és la política que sembla que tingui la preeminència sobre l’economia, mentre que en les democràcies acostuma a ser al revés, és l’economia que, encara que no ho sembli, marca el ritme a la política. Deixant això aclarit, l’opa del BBVA sobre el Banc Sabadell —que és la denominació comercial que té a Catalunya, tot i ser-ne el nom oficial Banco de Sabadell, S.A.— és una maniobra aparentment econòmica, feta, però, en clau política i que tindrà un desenllaç, sigui el que sigui, també polític.

Quan tothom amb prou feines s’havia refet de l’apagada monumental que dilluns de la setmana passada va deixar a les fosques Espanya i Portugal, dimecres a la nit la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència (CNMC) aprofitava per fer pública la decisió segons la qual autoritzava l’opa hostil, si bé amb condicions, i traslladava la pilota, i la pressió, a la teulada del govern espanyol perquè fos ell que hi digués l’última paraula. Talment com les mesures impopulars que els governants prenen amb nocturnitat i traïdoria per mirar que passin al més desapercebudes possible, la resolució de l’organisme encarregat sobre el paper de preservar, garantir i promoure el correcte funcionament, la transparència i l'existència d'una competència efectiva i d'una regulació eficient en tots els mercats i sectors productius en benefici dels consumidors i usuaris agafava uns i altres sumits en el caos derivat de la desconnexió elèctrica. Feia gairebé un any que tenia l’expedient sobre la taula i el va resoldre precisament en aquestes circumstàncies.

D’entrada, és obvi que l’absorció del Banc Sabadell per part del BBVA —que és el que en realitat seria— aniria en contra de la lliure competència en deixar la població sense possibilitat d’escollir en molts indrets en què la concentració bancària fa temps que és un fet. Entre les fusions i els reajustaments de plantilles derivats d’aquestes, a Catalunya moltes oficines i caixers automàtics han desaparegut i en algunes localitats fins i tot s’han quedat sense, fet que ha obligat la Generalitat a posar en marxa un servei de banca mòbil que visita un cop de tant en tant els llocs afectats per pal·liar el dèficit. Una vegada més han de ser els poders públics els que cobreixin les mancances d’uns estaments privats, als quals —com arran de l’apagada ara es veu que succeeix també en el cas de les elèctriques— no tan sols se’ls ha permès tot, sinó que se’ls posa la catifa vermella perquè puguin continuar fent-ne de les seves. Res de nou, en tot cas, perquè la banca espanyola ja va haver de ser rescatada, des de la crisi econòmica del 2008 i fins al 2012 en què es va fer oficial la sol·licitud de rescat del govern espanyol a la Unió Europea (UE), amb més de 66.000 milions d’euros de diners públics, dels quals, segons dades del Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB) —l’organisme encarregat de gestionar les ajudes— no se n’han tornat ni un 10%, malgrat els beneficis de rècord que de llavors ençà han tingut totes les entitats financeres.

Govern, partits, patronal, sindicats i associacions de tota mena han mostrat una inusitada unanimitat en defensa seva

Per un pur motiu de competència, en no quedar garantit el servei als clients particulars en un sector ja de per si excessivament concentrat, la CNMC, doncs, no hauria d’haver autoritzat mai l’opa, però està vist i comprovat que a la banca espanyola se li deixa fer el que vol. Per raons econòmiques, a més, els experts financers consideren que la fusió tampoc no té sentit, en tant que pot perjudicar greument les petites i mitjanes empreses —les pimes—, que s’abasteixen bàsicament del crèdit que els dona el Banc Sabadell, no el BBVA. La decisió, per tant, és i serà estrictament política, i aquí caldrà veure com hi influeixen diversos actors i factors. D’una banda, veure què fa el govern espanyol, que sempre s’havia manifestat en contra de l’absorció, però que ara sembla que se’n comenci a rentar les mans amb Pedro Sánchez, en el paper de Ponç Pilat, anunciant una “consulta pública” per poder pronunciar-se en bé de “l’interès general”. D’una altra, i en aquest context, veure quina influència tenen les aliances que fan que en l’actual conjuntura política el PSOE —el partit que controla la Moncloa— depengui de JxCat i d’ERC. D’una altra, i en la mateixa línia, veure si la bona sintonia que el president del Banc Sabadell, Josep Oliu, es diu que té amb el món socialista dona fruits. I d’una altra, i arribat el cas que la compra hostil tiri definitivament endavant, veure si els accionistes del Banc Sabadell, a la vista del baix preu ofert per la venda de les accions, són capaços per si sols de parar els peus al BBVA i rebutjar-la.

La reacció a Catalunya ha estat, de moment, tancar files amb el Banc Sabadell. Govern, partits, patronal, sindicats i associacions de tota mena han mostrat una inusitada unanimitat en defensa seva. Arribats a aquest punt és necessari fer, tanmateix, una sèrie de precisions. El lament davant la possibilitat que el banc desaparegui no és perquè es perdi una entitat financera catalana ni pel dany que causi a l’economia catalana, encara que en part sigui així. Catalunya, per desgràcia, fa temps que va perdre tot el seu poder financer, quan, a conseqüència precisament de la crisi econòmica del 2008 i de la mala gestió que se’n va fer, les caixes d’estalvis —que havien estat exemple de la capacitat d’autoorganització de la societat catalana, però que van acabar polititzades i a causa d’això arruïnades— van ser absorbides pel poder econòmic espanyol, entre les quals Catalunya Caixa —on hi havia Caixa de Catalunya, Caixa de Tarragona i Caixa de Manresa—, Caixa de Sabadell, Caixa de Terrassa i Caixa de Manlleu a mans justament del BBVA. El dany irreparable a l’economia catalana es va produir llavors. El cop letal d’Espanya contra l’economia catalana va ser en aquell moment. I els que van sobreviure a la purga, CaixaBank, d'una banda, i Banc Sabadell d’una altra, fa temps també que han deixat de ser bancs catalans.

El Banc de Sabadell, que és com es deia quan va néixer el 1881 a la ciutat de la qual porta el nom, va anar creixent sense estridències i pràcticament sense atreure l’atenció més enllà de les fronteres del seu hàbitat natural. A Sabadell tothom n’estava orgullós, de tenir un banc, i un banc de reconeguda solvència que progressava al ritme que també ho feia la seva ciutat. Però a la resta de Catalunya era gairebé un il·lustre desconegut. Tant que ni a Jordi Pujol, quan, després de perdre Banca Catalana, clamava per l’existència d’un banc genuïnament català, se li va ocórrer reconèixer que aquest banc, de fet, ja feia anys i panys que existia i era el Banc de Sabadell. Amb el temps, l’entitat es va expandir primer fora de Sabadell, després fora de Catalunya i després internacionalment, amb un punt d’inflexió clau per entendre la seva consolidació com a marca de prestigi en el panorama bancari actual: la sortida a borsa el 2001, comandada per un Josep Oliu que el 1991 havia agafat el relleu del seu pare, Joan Oliu, com a director general i que el 1999 n’havia estat nomenat president.

A partir d’aquí, el Banc Sabadell va fer un salt de gegant, fins a convertir-se en el quart banc d’Espanya. Però va ser també a partir d’aquí que va deixar de ser un banc català. Cognoms de pes a Sabadell com els de Corominas, Casablancas o Monràs, que havien regit els destins de l’entitat i alguns dels quals no compartien el canvi d’estratègia, van ser substituïts amb el temps per cognoms ben espanyols que demostren el rumb que va decidir prendre el banc. Un rumb que va quedar refermat quan després del referèndum d’independència del Primer d’Octubre del 2017 va sucumbir a la pressió del govern espanyol, llavors en mans del PP, i va traslladar la seu social fora de Catalunya, a Alacant. De manera que ningú no es pensi que el retorn no fa gaire allà d’on no hauria d’haver marxat mai, a Sabadell, es deu a un atac sobtat de catalanitat, sinó que obeeix únicament i exclusiva a l’intent de mirar d’aprofitar el factor local per oposar-se amb més empenta a l’opa del BBVA. I és evident que el suport que ha buscat amb aquest moviment l’ha trobat.

Sabrà greu, tot i així, si finalment és absorbit pel BBVA, sobretot per als nostàlgics de Sabadell, per als quals el banc ha format part indestriable de l’evolució de la ciutat, una de les principals de Catalunya, el nom de la qual ha passejat durant gairebé cent cinquanta anys amunt i avall. Plorar ara la possible desaparició del Banc Sabadell com a banc català no té, però, cap sentit i arriba tard. L’entitat ha jugat en cada moment la carta que més li ha convingut. Res a dir en tant que actor privat. Però voler fer veure ara, des de dintre i des de fora, que Catalunya perdrà un banc català és confondre innecessàriament el personal. Està a bastament demostrat que Catalunya fa temps que es va quedar sense poder financer, i el poc que, malgrat això, ha perdurat és en aquests moments irrellevant en termes econòmics, i val més que continuï sent així perquè ningú no torni a tenir la temptació de posar les mans allà on no toca.

Estaria bé, tanmateix, que l'opa del BBVA sobre el Banc Sabadell acabés fracassant, o perquè l’atura el govern espanyol amb una decisió netament política o perquè els accionistes la rebutgen en clau tant econòmica com política. I estaria bé ni que sigui perquè els nostàlgics de Sabadell puguin continuar veient com el nom de la ciutat llueix amb lletres ben grosses a la plaça que en altres èpoques congregava, un a cada cantó, els quatre poders més importants: el religiós (l’església), el polític (l’ajuntament), l’econòmic (el banc) i el popular (l’ateneu).