L'altre dia vaig veure La societat de la neu, però lluny de remoure'm les vísceres o emocionar-me, la superproducció més cara de la història del cine espanyol va semblar-me tan superficial i avorrida que vaig passar-me mitja pel·li abstret en Joan Vinyoli, Ausiàs March i Gabriel Ferrater. Una de les coses dolentes d'estar podrit de literatura© catalana és que molts cops, sovint sense voler-ho, és fàcil acabar pensant en les lletres nostrades davant alguna situació aparentment poc literària, com per exemple recitar Verdaguer quan a El Temps de TV3 mostren la càmera de Perpinyà o pensar automàticament en el Viatge als grans magatzems de Josep M. Espinàs després de veure, diumenge, el clàssic grup de senyores entrant en tromba a les rebaixes d'El Corte Inglés. Tanmateix, una de les coses bones que això passi és que si un dia Juan Antonio Bayona et segresta en ple carrer Aribau, t'arrossega a entrar al cinema i a més et roba 8€ mentre et reté veient el seu nou film, com a mínim pots matar l'avorriment pensant interiorment en alguns dels millors poemes de la història de la literatura catalana.

Tothom sap de què va la pel·li, suposo: l'expedició d'un equip de rugbi uruguaià es queda tirada enmig dels Andes sense menjar, sense roba d'abric i sense comunicacions. La tragèdia, succeïda l'any 1972, es va convertir en miracle perquè una quinzena de passatgers d'aquell fatídic vol van sobreviure després de setanta-dos dies enmig del no-res, però precisament perquè aquesta història és mundialment coneguda i ja compta amb una pel·li com Viuen (1993), de La societat de la neu se n'espera alguna cosa més del que és: un simple remake de la seva predecessora però amb efectes especials propis del 2023. És a dir, escenes més espectaculars, una sensació immersiva que permet a l'espectador sentir-se un més d'aquella tripulació i una fotografia que converteix la muntanya en un altre món molt més proper a una altra vida que no pas a l'existència humana en el planeta Terra. Més enllà d'aquestes virgueries tècniques, el guió, malgrat la trama de supervivència, podria ser un camp de mines per fer reflexionar però acaba sent un desert reflexiu, sobretot a l'hora d'encarar el tema clau d'aquella epopeia: la necessitat de practicar l'antropofàgia per no morir.

El tema del canibalisme no ha estat massa explotat pels poetes de casa nostra, però el que sí que els hi ha agradat fer sovint és escriure versos literalment caníbals per expressar sentiments metafòricament amorosos. Quan Ausiàs March va escriure que 'la carn vol carn', evidentment no es referia que al rei Alfons el Magnànim li agradés esmorzar l'espatlla desossada d'algun genovès mort a la batalla de la Foç Pisana, sinó de l'atracció sexual entre persones. Tampoc Gabriel Ferrater tenia una intenció purament imperativa quan va titular el seu segon llibre Menja't una cama, ni molt menys una voluntat metafísica en relació amb l'exercici de com cuinar la carn humana quan va batejar el seu tercer poemari com a Teoria dels cossos. No hauria estat de més, però, que Bayona hagués tingut presents alguns d'aquests precedents a la nostra poesia per tal de narrar amb una mica més de profunditat el moment crucial de la pel·lícula en què els supervivents de l'accident s'estan literalment morint de gana i un d'ells, talment com si fos Jordi Cornudella, li diu a un altre "menja't una cama". Però la cama d'un dels cadàvers apilonats a la neu, és clar.

No demano confrontar les idees de Rousseau i les de Voltaire en boca d'una pobra gent morta de gana, i també ja sabem que aquells supervivents no eren tots Eduardo Galeano o Mario Benedetti, però la seva conducta és tan gèlida que només s'explica com a missatge semiòtic. Potser és perquè passaven molt fred i estaven desnodrits, què sé jo, però si bé tenen forces per matar l'estona recitant poemes amb rima com si fossin glosadors participant en el Combat d'Espolla, com és que no en tenen per parlar entre ells com homes desembussats? Doncs perquè estan embussadíssims emocionalment parlant, o així ens els dibuixa la pel·li. És clar que tampoc és res estrany, sobretot tenint en compte el nul i invisible paper que hi tenen les dones supervivents. Com és possible fer una pel·lícula on l'única escena lluny de les muntanyes passa en una església i donar tan poques voltes a la idea de Déu? Per què un personatge afirma que a les muntanyes hi va trobar el 'més enllà' però després es reflexiona tan i tan poc sobre què significa, metafísicament, el més enllà? És normal, en definitiva, desaprofitar setanta-dos dies de gent vivint al límit per explicar la seva història sense que hi hagi ni una sola conversa transcendental, memorable o que et faci reflexionar sobre l'essència de la condició humana quan marxes del cinema i te'n vas per fi a sopar?

Si fa cinc mesos vaig sortir de l'Aribau colpit per una pel·li com Barbie, per la qual no donava un duro i que va resultar fer-me reflexionar de valent sobre temes com el patriarcat, aquest cop vaig arribar a casa sense pantalons, ja que l'atracament de Bayona és de tal magnitud que també em va fotre els texans, el rellotge de mon pare i fins i tot la T-Casual de 4 zones. L'única cosa que em va quedar a mà va ser un vers que Joan Vinyoli també va escriure en eslips l'any 1978. Sense ser jo massa vinyolià, amb qui no he connectat mai, confesso que tota la vida m'ha cridat l'atenció "El bany", un suggestiu poema eròtic que descriu la imatge d'una noia despullada sortint de l'aigua després follar dins el mar. És un poema clarament carnal, on Vinyoli parla d'un 'pubis escarolat' tan plàstic que et transporta a la nevera de les verdures d'un supermercat Bonpreu i d'unes 'agulles d'aigua/ que li queden pel cos evaporant-se', com les escorrialles d'aigua assecant-se a la pell, damunt la sorra i sota el sol, i que són 'crits d'amor'. Per sort, abans del final, Vinyoli avisa que 'parlem/ amb ajut de metàfores', ja que després d'aquest vers és quan el poeta de Santa Coloma de Farners li confessa a la noia que 't'adoro fins l'esquelet'.

Allà on Vinyoli confessa adorar la seva estimada fins al més amagat i profund que hi ha en ella, els ossos, Juan Antonio Bayona construeix una pel·lícula sobre la convivència, l'amistat i el cooperativisme davant una situació límit sense tocar, en cap moment, la tecla de l'amor. Algun cop, algú, crida enyorant sa mare abans de morir. Una altra vegada, un dels supervivents s'aferra a sa germana quan aquesta exhala l'últim alè abans de dinyar-la d'hipotèrmia. Ara bé, és possible construir qualsevol societat sense camaraderia, sense admiració mútua i, en definitiva, sense amor? Lògicament, no, per això La societat de la neu és la història mal explicada d'una quinzena de persones que van sobreviure gràcies a transformar el fet de cruspir-se els seus amics morts en un acte d'amor -començant per l'amor als altres dels dos valents que s'encarregaven d'esquarterar els cossos-, però sobretot és la història d'un grup de gent que va sobreviure a un infern blanc, com Jesús quaranta dies al desert desafiat pel diable, perquè van adonar-se que l'única manera de tornar a la vida era tenint fe els uns als altres. Respectant-se els uns als altres. Estimant-se els uns als altres. En definitiva, adorant-se fins a l'esquelet, a la manera vinyoliana d'entendre la metàfora, els uns als altres.