Quan dissabte passat Televisió de Catalunya va tornar a posar en funcionament la càmera d'El Temps a Perpinyà, el primer que vaig fer va ser pensar en Jacint Verdaguer i el cant VI de Canigó, potser perquè activar una simple càmera que enfoqui un paisatge pot semblar tan absurd i poc útil com la poesia. Potser, també, perquè en realitat és en l'aparent poca utilitat de coses com la poesia on radica, normalment, l'origen de les coses que acaben configurant una identitat. Una d'elles, per exemple, és que TV3 torni a connectar amb Catalunya Nord, igual com ho va ser fa un segle i mig que el poeta nacional de Catalunya dediqués un llibre "als catalans de França" l'any 1886, recosint per primer cop la ferida de la mutilació que el Tractat dels Pirineus havia deixat sobre el país. És lògic que 3Cat hagi apostat pel simbolisme anunciant la nova càmera en la setmana que es rememora aquella infausta data de 1659, doncs, ja que Perpinyà en ella mateixa no és una ciutat. És un símbol.

La nova càmera, situada al terrat de les mítiques Galeries Lafayette, no té la forma d'un sonet ni el contingut de dos tercets amb rima consonant, però la imatge que mostra de la ciutat és com una prosopopeia en la qual el Castellet té veu pròpia, en primer terme, i una enumeració de campanars es repeteixen, com una anàfora, fins a l'horitzó. En la meva modesta opinió, les imatges que mostra no s'han d'entendre a partir dels codis audiovisuals ni evidentment meteorològics, doncs, sinó dels codis poètics, ja que està més a prop d'una instal·lació conceptual al MACBA que no pas d'una càmera meteorològica. El senyal es pot consultar en directe durant 24 h a la web del programa El Temps, podent-se veure en qualsevol moment del dia l'skyline de Perpinyà amb les dades del temps magníficament detallades, però és evident que la càmera no existeix només per oferir informació que lògicament no té cap utilitat per l'avenir vital d'algú que viu, què sé jo, a Reus, Sant Sadurní d'Anoia o Calaf. Existeix per alguna cosa més intangible.

"A Perpinyà estan a 9 graus, hi ha un 87% d'humitat i crec que un estol de mallerengues acaben de sobrevolar el campanar de la catedral de Sant Joan", li vaig dir a la meva senyora dilluns mentre mirava la càmera amb l'atenció de qui està enganxat a la pantalla en el temps afegit d'una final de la Champions League. "Ja, ja, molt bé, però has anat al súper a comprar el paper de cuina que falta?", em va respondre ella. Hi ha qui per desconnectar quan torna de la feina s'apunta a ioga o va a fer footing per la Diagonal, però a mi m'agrada dedicar els vespres a relaxar-me mitja hora al sofà fullejant algun llibre de poesia, per exemple, de Pere Rovira o David Castillo, que acaba de publicar la magnífica antologia Camp Pervers (Proa, 2023). Des de dissabte, però, confesso que he enviat a prendre pel sac els llibres i el meu nou plaer culpable és connectar-me a la càmera d'El Temps de Perpinyà, ja que no mostra un paisatge, sinó que l'evoca. No informa d'un país, sinó que el fa existir.

La càmera té un angle de 360° i per defecte està encarada a l'est, que és per on surt el sol i neix la vida, per això avui també he decidit esmorzar observant-la des de casa, com qui mira per la finestra i en comptes de veure el carrer Aribau ple de cotxes, hi veu el sol naixent i un cel ataronjat que carbura lluny, a Canet del Rosselló o el Barcarès. Si la càmera gira una mica cap al sud, es pot intuir la plaça Aragó on vivia Juli Pepratx, el traductor de L'Atlàntida al francès i un dels grans amics rossellonesos de Verdaguer. "A la casa que fa la cantonada amb la Rue d'Alsace-Lorraine, una placa recorda les estades de mossèn Cinto a can Pepratx", va escriure l'escriptor nord-català Joan Daniel Beszonoff a la Guia sentimental de Perpinyà (Pòrtic, 2015), on afirma que "sense Verdaguer, potser no us podria escriure ni em podríeu llegir en català".

Si la càmera gira uns quants graus més, ara cap al sud-oest, el que es veu és el cim del Canigó dominant "com una magnòlia immensa que en un rebrot del Pirineu se bada" tot l'infinit. Els versos són de Canigó, el gran poema èpic de Verdaguer, que en ple segle dinou va ser tan important com aquesta nova càmera d'El Temps i va legitimar la literatura catalana en l'àmbit de les lletres europees. De fet, el llibre va fer el mateix que al segle XXI fan l'storytelling i el branding, noms en anglès que sonen molt ben parits, però que mantenen el mateix sentit i objectiu que fa un segle i mig: crear amb paraules i conceptes un univers col·lectiu que permeti explicar, a partir d'un relat, qui som. La història del viatge de Gentil i Flordeneu pel Pirineu escrit per mossèn Cinto va fer-ho, edificant els mites germinadors de Catalunya en un moment de la Història, en plena Renaixença, en el qual l'incipient catalanisme catòlic necessitava replantar les bases mitològiques del país.

Es pot pensar que tot això no té res a veure amb una càmera de tele sobre un terrat, però jo penso que sí. De Canigó, que va publicar-se l'any 1886, la primera vegada que se'n van conèixer alguns versos va ser tres anys abans, quan el mateix Verdaguer va proposar una trobada de poetes i intel·lectuals catalans "dels dos vessants del Pirineu" per celebrar el cinquantenari de l'Oda a la pàtria d'Aribau. Així ho recorda una placa visible avui a l'entrada del claustre romànic de la catedral d'Elna, que és on Verdaguer va llegir la tarda del 3 de juliol de 1883 a Narcís Oller, Àngel Guimerà, Jaume Collell, Marià Aguiló o un jove Antoni Gaudí, també present, els versos d'El Rosselló que tres anys més tard serien el Cant VI de Canigó. No feia ni un mes que tota aquella tropa havia anat també a Poblet, un altre lloc simbòlic pel catalanisme, i tampoc no feia ni tres anys que Verdaguer havia escrit El Virolai per celebrar el mil·lenari de Montserrat.

Gaudí era molt més jove que Verdaguer aquell juliol de 1883 a Elna, com avui també són joves els catalans del nord que mantenen viva la flama de la llengua i la cultura catalana al Rosselló. Són els fills dels que fa deu anys protestaven contra el tancament de la delegació de TV3 a Perpinyà i els nets dels que fa més de quaranta anys van acollir, com a refugi, els resistents que van mantenir la flama de l’independentisme viva durant i passat el franquisme. La nostra, com a poble, és una història escrita com un encavalcament abrupte, que en poesia és un terme que es refereix a quan la pausa oral d'un vers no coincideix amb la pausa mètrica d'un punt o una coma. Per sort, però, mai no perdem el rumb que ens guia. Verdaguer va trobar-lo al Canigó, la muntanya que, més que una muntanya, és un far al qual va bé encomanar-nos cada vegada que com a país perdem el nord. Per això, observar-ne les seves imatges a la càmera d’El Temps és com obrir una finestra a la nostra història per no oblidar d'on venim, que en realitat és la millor manera de recordar cap a on volem anar, ja que la càmera de 3Cat a Perpinyà és més que una càmera: ens recorda, una vegada més, que el Canigó no el tiraran a terra i que no esbrancaran l'altívol Pirineu.