De totes les forces polítiques representades al Congrés dels Diputats Provisional (provi d'arrencar-ho, Sa Majestat, no s'arronsi), només el PSOE porta la “E” d'Espanya al cognom. El PSOE és el veritable partit nacional espanyol, i d'aquí li vénen ara tots els vertígens a Pedro Sánchez com abans li van venir a Zapatero i fins i tot a Felipe, que continua dictant i marcant les línies blaves, delimitant l'“interès nacional”, o sigui pactar amb partits “nacionals”, inclosa la “dreta”, però nacional. Han passat vint anys ja de la dolça derrota però Felipe sempre serà l'etern velljove del laberint espanyol i les platges del Carib. L'esquerra proletària del XIX, del magma de la qual va emergir el partit de Pablo Iglesias (el de la barba blanca, de professió tipògraf, no el de la cua, de professió messies) tenia molt clar que sense nacions no hi ha internacionalisme encara que la humanitat, pàl·lid reflex del kantià regne dels fins, sigui, per descomptat, l'última (i única) pàtria desitjable i disponible. Mentrestant, i en qualitat de cosmopolites, els socialistes, els comunistes i fins i tot els anarquistes (per això la CUP va admetre Antonio Baños) són i seran gent del país, “nacionalistes”. De la seva “nació”, per descomptat. La terra, per qui la treballa.
Iglesias (Pablo) vol que els catalans s'autodeterminin en referèndum sempre que sigui per quedar-se on són. Sobre això no hi haurà més problema i Pedro (i Felipe) ho saben prou bé
L'internacionalisme es va ensorrar en la Gran Guerra, ara fa un segle. A les trinxeres del Marne també va emergir el pacifisme: la “nació” (i el capitalisme) obligava els obrers francesos i britànics a lluitar fraternalment fins a la mort amb alemanys i austríacs. I malgrat això, el Partit Socialista Francès, i el Comunista, va continuar sent “francès” fins a les galtes, l'alemany el mateix i l'espanyol, per descomptat. Com la CNT. I la fascinant URSS es va convertir en un gegantí imperi-presó de nacions malgrat que se'n podien anar, formalment, quan volguessin. Les nacionalitats del vast espai soviètic tenien reconegut el dret a l'autodeterminació i, com va fixar Lenin en el paroxisme del cinisme bolxevic, l'havien exercit per constituir l'URSS. Seguint aquesta altra tercera via, compartida pel PSOE "autodeterminista" dels setanta, Iglesias (Pablo) vol que els catalans s'autodeterminin en referèndum sempre que sigui per quedar-se on són. Sobre això no hi haurà més problema i Pedro (i Felipe) ho saben prou bé. El PSOE va acceptar la monarquia i la rojigualda (el PCE també); va abandonar el marxisme com a doctrina (congrés del 79) per tranquil·litzar els flick i els flock (els amics alemanys de l'SPD que pagaven la festa), ergo va acceptar els privilegis “de classe” inherents al sistema, i, ja en el poder, va reinserir Espanya en l'OTAN. El PSOE va pagar els peatges de la transició (o procés de “reconciliació nacional” espanyol) i aquesta hipoteca ho és per a tota la vida, com els matrimonis d'abans. Per això els poders i els felipes, que van firmar les clàusules, les esgrimeixen davant Sánchez, l'il·lús: pacte amb Podemos potser, però investidura per acció o omissió dels independentistes (i a més, catalans), mai. Tripartit amb Podemos i UP-IU potser, però serà amb el permís del ciutadà Rivera o no serà.
Sánchez és tan consultista com Pablo (Iglesias), com (Oriol) Junqueras i com (Artur) Mas, aquests nacionalistes
En aquesta hora, la condició de “partit nacional” és l'únic que li queda al PSOE de la seva “identitat”. Per això els seus barons rebutgen el suport d'ERC o DiL per a la investidura de Sánchez, sigui per acció (vot a favor, abstenció) o omissió (urgència fisiològica inexcusable en el moment clau). I així s'ho recorden cada dia a Pedro Sánchez els felipes, els guerra, els Rivera i els Rajoy. Perquè Rajoy no continuï a la Moncloa, Sánchez no en té prou amb els vots de Podemos. Necessita a ERC/DiL o a ERC/PNB o a C's. El PSOE és l'autèntic partit “nacional” i “nacionalista” espanyol (el PP, per corporativista, encara està en transició entre l'Antic i el Nou Règim). Ergo si es posa en mans de l'independentisme firmarà la seva sentència de mort ontològica: deixarà de ser el que és. Sánchez, patriota socialista, els torna la pilota als poders de dins i de fora apel·lant als militants, a la nació PSOE, perquè li resolguin la papereta de la investidura. Quan ho va anunciar ahir al comitè federal pràcticament només el va aplaudir Miquel Iceta, representant del PSC, un altre partit nacional (català) tot i que partit germà. La nació de Pedro i Pablo (picapedra). Sánchez és tan consultista com Pablo (Iglesias), com (Oriol) Junqueras i com (Artur) Mas, aquests nacionalistes.