Bé, doncs un cop tots els pobres ens hem gastat els diners i els hem donat a l’Estat perquè una persona es faci rica; un cop l’exministre de Sanitat ha agafat els telèfons de la Marató després de no haver fet res perquè a Espanya hi hagi només 6 psicòlegs clínics per cada 100.000 habitants; un cop hem omplert el Sant Jordi amb milers de persones, els carrers per una manifestació; un cop cessat un policia mediàtic un dilluns previ a Nadal perquè tot quedi dissimulat i un cop el president ha preferit parlar per telèfon que sortir a donar males notícies, arriben puntualment les restriccions del Nadal d’aquest any. I, mirin, encara que sigui uns dies tard, per una vegada els governants catalans han sigut valents i responsables i no ha valgut l’argument infantil de Nadal.

Han sigut més valents i responsables, òbviament, que Pedro Sánchez, que diumenge va comparèixer per anunciar que convocava una reunió pel dimecres següent, amb la incidència desbocada, el rècord diari de contagis i els centres de salut saturats. Bé, segons Isabel Diaz Ayuso el que passa és que no volen treballar. Total, que va arribar la reunió d’ahir per prendre “mesures compartides”. Ja se sap que quan són males notícies, és millor socialitzar el desgast. O externalitzar-lo. I més quan triomfa el discurs ayusista de “si hem de morir, millor amb una cervesa a la mà”. I quan els jutges fan d’epidemiòlegs.

Els nostres governs (o, millor dit, els Estats) no ens poden anar restringint llibertats si no demostren dues coses: que enforteixen el sistema de salut amb els nostres impostos i que fan un esforç conjunt per què les vacunes arribin a tota la humanitat

I això que, als Països Baixos, la dreta liberal ha establert un confinament estricte que aquí no veiem des del fatídic març del 2020. Ni oficines, ni escoles, ni bars, ni comerços no essencials. I sopars de quatre persones. Ja ho diu l’OMS: un dinar de Nadal cancel·lat és millor que una vida cancel·lada.  Però a Madrid això no val. I al conjunt d’Espanya, el regal de Nadal de Pedro Sánchez és l’obligatorietat de tornar a portar la màscara a l’aire lliure, que no serveix per a res. I l’exèrcit a vacunar, que ja cobren; i contractar metges jubilats, que paguen les autonomies. El que diguin els científics, tant se val. Que si, que òmicron és menys greu, però amb tants casos, el sistema se saturarà fàcilment. I si ho diu Magda Campins, jo no ho discutiré.

Total, Pere Aragonès ha sigut més responsable que ningú, i no és ironia. Tot i que també hem d’afegir que encara no s’entén que si fa mesos que ens alerten que la vacuna perd capacitat de protecció al cap de sis mesos, no estiguem ja tots vacunats amb la tercera dosi. Ara sí, ara tots a córrer. Tot el que es pugui, vaja, perquè els vacunòdroms ja no hi són. No s’entén això i tampoc s’entenen el protocol pels contactes de positius. A Catalunya havien decidit que els contactes s’havien d’aïllar 10 dies encara que estiguessin vacunats, però Espanya diu que no. Suposo que per no crear confusió amb les vacunes, però, sobretot perquè molts sectors tindrien problemes de personal i perquè, last but not least, si fas quarantena, la baixa l’ha de pagar la Seguretat Social. Res de pagar, ja ho hem dit. Això sí, els nens a casa a càrrec dels pares.

Ah, dues coses. Primera, no es creguin que tot això és per 15 dies, perquè mai han sigut 15 dies. I segona. Una petició. Els nostres governs (o, millor dit, els Estats) no ens poden anar restringint llibertats si no demostren dues coses: que enforteixen el sistema de salut amb els nostres impostos i que fan un esforç conjunt perquè les vacunes arribin a tota la humanitat. Si no, el Nadal que ve, encara estarem igual. I ya tal.