És el nacionalisme el que inventa la nació, no la preexistència d'aquesta la que l'origina. Tota pàtria necessita la seva antipàtria. En la seva versió més temperada, el nacionalisme no passa de ser un rebuig de les ingerències foranes; en la seva expressió més extrema, pot ser una ideologia imperialista, racista i la millor coartada per a empreses bèl·liques criminals. Entre ambdós extrems s'obre un ampli assortiment de varietats i matisos.

Fernando Savater, Contra las patrias (1984)

 

El referèndum britànic sobre el Brexit i la victòria de Donald Trump als Estats Units han fet que resulti versemblant el que fins fa poc ens negàvem a admetre com a possible. Avui ja sabem que allà on s'obrin les urnes, pot passar qualsevol cosa. I el que està passant és que el populisme nacionalista emergeix com una força imparable que està canviant la faç del món en aquest primer quart del segle.

Abans del 8 de novembre, les apostes a favor que al maig Marine Le Pen es converteixi en la pròxima presidenta de la República francesa estaven 5 a 1. Avui aquesta probabilitat es paga només 2 a 1. És evident que una onada de fons recorre el món: si els britànics han pogut autolesionar-se i mutilar Europa amb el Brexit i els nord-americans han pogut fer president un paio com Trump, ja és creïble que Le Pen guanyi a França. De moment, encapçala clarament la intenció de vot.

Si els britànics han pogut autolesionar-se i mutilar Europa amb el Brexit i els nord-americans han pogut fer president un paio com Trump, ja resulta creïble que Le Pen guanyi a França

Si això passés, a la fotografia hi teniu la primera conseqüència. Els cinc països que tenen dret de veto a l'ONU, els que, de fet, dirigeixen el Consell de Seguretat i marquen el rumb de l'ordre mundial, estarien en mans d'aquests cinc personatges: Donald Trump, Theresa May, Marine Le Pen, Vladímir Putin i Xi Jinping.

Què tenen en comú? Que tots són furiosament nacionalistes; que desconfien de totes les institucions i mecanismes de cooperació internacional –començant per la mateixa ONU–; que detesten la Unió Europea, un artefacte perillós per a ells que ha de ser conduït a la màxima debilitat (tasca a què contribueix de forma suïcida la mateixa UE); que estimen les fronteres, es proposen de reconstruir les barreres polítiques i comercials entre els estats i defensen la sobirania nacional per sobre de qualsevol altra causa; que tot ho supediten a enfortir el poder dels seus països; que, cada un a la seva manera, practica i encoratja la passió xenòfoba, i que són molt, molt reaccionaris.

"Make America great again" ha estat el lema de Trump. "Brexit is Brexit" és la frase més repetida per Theresa May des que és primera ministra del Regne Unit (cada vegada més desunit, perquè també pateix els seus nacionalismes interns). "Pour la France et les français" és el lema de precampanya de Le Pen per a les eleccions presidencials del 2017. Rússia Unida és el nom del partit de Putin, que no dissimula el seu propòsit de reconstruir la Gran Rússia dels tsars i de l'imperi soviètic sota el comandament de l'excap del KGB. La dictadura xinesa no necessita lemes electorals perquè allà no es vota, però ja es veu la seva fèrria voluntat de convertir-se tant sí com no en la primera potència del món.

Més enllà de la divisions tradicionals entre esquerra i dreta, o entre rics i pobres, o entre el nord i el sud, fins i tot més enllà de la línia que separava les democràcies de les dictadures, la pulsió nacionalista determina avui la política al món més que cap altra cosa. M'he referit als cinc països que controlen l'ONU pel seu valor simbòlic, però els exemples s'amunteguen. Pràcticament tots els moviments polítics emergents, en tots els estats i dins de cada un, cavalquen sobre un discurs tenyit de nacionalisme.

La pulsió nacionalista determina avui la política al món més que cap altra cosa

Personalment, em sembla una estupidesa entossudir-se a establir un paral·lelisme entre Trump i Podemos emparant-se en el rètol comú de populistes. S'ha abusat tant del terme populisme, i s'aplica a realitats tan diferents, que comença a no significar res. Si es vol criticar Podemos, hi ha maneres més serioses de fer-ho que equiparar-lo al bàrbar, al costat del qual el Tea Party sembla això, un plàcid berenar de conservadors tebis.

El que sí que tenen en comú Trump i Putin, Le Pen i Iglesias (a qui, parli del que parli, mai no li cau de la boca la paraula sobirania), Erdogan i Cristina Fernández de Kirchner, Oriol Junqueras i Nigel Farage, no és el populisme, sinó el rampell nacionalista.

Són temps dolents per a l'internacionalisme; i, potser per això, són temps dolents per a l'esquerra. Perquè el nacionalisme, es vesteixi com sigui en cada lloc i per a cada ocasió, sempre és conservador en la seva essència.

Durant les dècades que van seguir la Segona Guerra Mundial, el món (em refereixo sobretot al món democràtic) va entrar en un període d'internacionalisme actiu. Es va entendre que la millor manera d'evitar una nova hecatombe era desdibuixar les fronteres separadores i crear espais polítics i econòmics comuns. Durant molt temps es va retreure als nacionalistes que la seva causa anava en contra de la lògica de la història, que volien retrocedir a un passat que havia quedat enrere per sempre.

El nacionalisme, es vesteixi com sigui en cada lloc i per a cada ocasió, sempre és conservador en la seva essència

Com diu la cançó, però, la vida et dóna sorpreses. Si sou nacionalistes d'alguna nació (amb estat o sense), podeu estar satisfets: camineu en el sentit del temps que ens ha tocat viure. El que avui està de moda al món, triomfa i guanya eleccions, amb tot l'ampli assortiment de matisos i varietats de què parlava Savater, és el nacionalisme del segle XXI –en la majoria dels casos, una resposta iracunda a la globalització desgovernada.

I els que estem perdent la batalla política, anem en contra del corrent i sentim que la realitat ens ha superat, som els que continuem pensant que els éssers humans no podem subsumir la nostra identitat a la del lloc en què vam néixer, els obsolets racionalistes i europeistes que temem els nacionalismes com una maledicció històrica, enemiga principal de la pau entre els pobles i de l'emancipació dels individus.

De moment, torneu a mirar la fotografia que obre aquest text i poseu-vos a tremolar.