Si fem una mena de timeline de les notícies sobre Catalunya que s’acumulen en els darrers temps, els símptomes de la decadència esdevenen desgraciadament evidents. La darrera notícia, a modus de cirereta d’aquest pastís amarg, ve de la mà del tripartit PSC-Comuns-ERC, un ens polític que ha passat de ser una aliança tàctica, a una fusió ideològica.

Per cert, i en parèntesi: en algun moment caldrà reflexionar sobre aquesta degradació ideològica dels republicans, que han abandonat completament l’espai central i han comprat, íntegrament, el relat comunaire. No és que ERC derivi cap a posicions únicament d’esquerres i s’allunyi de postulats més centrats. És que engoleix, sense digestió, els postulats de l’esquerra més extrema, des de la qüestió de l'habitatge o l’okupació, fins a la immigració, la càrrega fiscal, la demonització al món empresarial, tot allò que defineix aquesta mena de postcomunisme que representa el món Podemos-Sumar-Comuns. Si afegim la mirada internacional, de la qual sembla no tenir gaire idea, l’absorció de les idees més dogmàtiques dels Comuns és absoluta. Ara per ara, no hi ha massa diferència entre ERC i l’extrema esquerra, ni tan sols en la qüestió nacional, ara que ERC ha abandonat l’independentisme i ha recuperat el peix al cove pujolià, per bé que sense la grandesa política de Pujol.

Sens dubte, aquest gir dels republicans cap a les posicions de l’esquerra més tronada és un d’aquests símptomes de la decadència, no endebades Catalunya sempre ha tingut els seus millors moments quan l’espai central del país s’ha mogut en posicions ideològiques assenyades, sense abandonar el seu compromís nacional. A hores d’ara, en canvi, el compromís nacional es dilueix fins a convertir-se en líquid, i l’ideològic fa mèrits per retornar al populisme del puny alçat. Sincerament —per bé que no em preocupa—, no sé quin rèdit electoral pot treure ERC convertint-se en la crossa del PSC i el titella de Comuns, però savis mossens té la confraria...

Aquesta mena d’iniciatives que criminalitzen Israel i banalitzen el terrorisme no ajuden a la pau, per molta demagògia que es faci. Ans al contrari, alimenten la justificació del terrorisme i allunyen tota possibilitat d’erradicar-lo

De retorn a l’inici, la darrera cirereta ha estat la decisió de l’Ajuntament de Barcelona de trencar l’agermanament amb Tel-Aviv i les relacions amb l’estat d’Israel, fent seguiment del tactisme de Pedro Sánchez, que utilitza el conflicte com a cortina de fum per amagar les misèries que l'ofeguen. Sánchez és un Petro a l’espanyola, sense cap altra posició que l’oportunisme polític. No cal dir que qui perd amb la decisió és Barcelona, que queda fora de les importants inversions israelianes que es generaven, a banda de donar la imatge de ser una de les ciutats més antiisraelianes de l’Estat. Un apunt: és tal la radicalització d’aquest tema, sobretot a Barcelona, que cal denunciar que la comunitat jueva del nostre país no s’atreveix a portar una kipà o un símbol jueu per por a les agressions antisemites, que no paren de créixer. L’excusa de la moció aprovada és la solidaritat amb les víctimes i el no a la guerra, però aquesta bonica idea cau en posar la lupa de prop: PSC-ERC i Comuns s’han negat a fer cap menció als milers de víctimes del 7 d’octubre, ni a les violacions massives de dones israelianes, ni cap menció a les persones que encara estan segrestades en els túnels de l’horror de Gaza. Hamàs, Gihad i la resta de proxies terroristes convertits en víctimes, i Israel, que va patir la massacre que va començar la guerra, convertit en victimari.

No és estrany que Hamàs hagi felicitat l’Ajuntament de Barcelona. La qüestió, emperò, és què significa per a la capital de Catalunya rebre la felicitació d’una organització brutal, que ha controlat i terroritzat la població de Gaza durant anys, que ha aplicat un règim totalitari, que té com a fita la total destrucció d’Israel, que és aliat de la pitjor escòria de la regió —amb l'Iran de mastermind—, i que ha perpetrat una brutal massacre. Es podria entendre una moció en favor de la pau i en favor de les víctimes —totes—, però el que ha fet Collboni és comprar el relat de Hamàs al complet, i s’ha quedat tan satisfet. El pitjor és que aquesta mena d’iniciatives que criminalitzen Israel i banalitzen el terrorisme, no ajuden a la pau, per molta demagògia que es faci. Ans al contrari, alimenten la justificació del terrorisme i allunyen tota possibilitat d’erradicar-lo. Si creuen que així ajuden als palestins, és que no entenen res del que passa a Orient Mitjà, però això no és cap novetat. Al capdavall, ens governen illetrats.

Parlava a l’inici de la decadència, i la radicalització ideològica n’és un poderós símptoma. L’altre és la nul·la capacitat de la nostra societat per defensar els nostres interessos, atacats per totes les bandes, Sixenes, català, opes hostils, regionalització de la nostra identitat, despropòsits judicials, burla de l’amnistia, etcètera. El compromís nacional s’afluixa i la radicalització ideològica augmenta: un binomi letal.