1. Segueixo per la tele les vostres evolucions trepidants pels passadissos del Parlament; sembleu encantadíssimes, com pijas amb sabates noves, ara entro ara surto del despatx de Puigdemont i Junqueras; tot somriures; marcant el pas i obrint-vos pas entre els focus i les foques que us segueixen, Anna Gabriel i Eulàlia Reguant, com flautistes d'Hamelín. Trepitjant fort. És sensacional. Ho heu aconseguit una altra vegada. Només em passa pel cap un resum de la situació: efectivament, ningú no la té més llarga. En un món d'“homes” no s'hi pot fer més: posar-los a sobre de la taula. Pit i ovaris i allò que es va pactar, si és que es va pactar, dues pedres. 

2. A Madrid, ple a vessar de mascles Alfa, Beta i Gamma, aplaudeixen amb les orelles. A Rajoy li heu posat en safata el procés com Salomé el cap del Baptista.  Fins i tot us ha citat aquest dissabte a Barcelona. Compte perquè us demanarà rollo alguna núvia legionària, com les que es van manifestar l'altre dia a la plaça Sant Jaume. Això sí, porteu provisions de condons d'espart. Seriosament: després d'això de l'esmena a la totalitat dels pressupostos, jo us convidaria a okupar la Moncloa, tipus Palau d'Hivern, però de bon rotllo, eh?; fins i tot podríeu fer-vos uns havans amb Mariano i unes fotos i unes rialles amb els polis de la porta. Emporteu-vos Garganté, que ell sap molt bé com cal posar-se davant l'autoritat amb porra perquè el blau arrasi a Twitter.

3. Estimades Anna i Eulàlia, no us ho prengueu malament. Però és que sou l'essència del que ens passa, i consti que sóc de la confraria dels que si en alguna cosa no creuen és en essències de res. Una es posa a llegir Gender Trouble,  de la Judith Butler, i li queda clar per a tota la vida que fins i tot Simone de Beauvoir patriarcalejava, la pobra. El 9-N passat vau arrossegar la majoria minoritària de JxSí a una pseudodeclaració d'independència el resultat pràctic de la qual va ser enviar Artur Mas a la “paperera de la història”. L'operació guillotina requeria que hi hagués aigua a la piscina, i n'hi havia: pel bé del procés, JxSí va acceptar fer-se l'harakiri (potser ha tornat algú a parlar de repetir JxSí?), el president en funcions va renunciar a convocar noves eleccions i tot seguit el vau decapitar firmant per escrit que anàveu a rendir-vos una estona. I esclar: sobre el paper, el paper de les capitulacions que ara us passeu pel folre dels pantalons, vosaltres també havíeu quedat fora de combat. Us havíeu convertit en un apèndix (he,he) de JxSí. Però ara heu tornat a treure el cap, com els peixos quan l'aigua bull: a compte del pressupost de Junqueras torneu a marcar el ritme i el compàs del ball. 

4. Us entenc: si us haguéssiu quedat quietes, com a “bones noies”, no hauríeu aguantat una sola assemblea general ordinària o extraordinària més de la CUP. Les mateixes que us posen, bé ho sabeu, us treuen. Fins i tot us treuen des de fora: o potser no em vas dir, Anna, que el 70% de les militants d'Endavant-Osan, o sigui, les teves, les que de veritat talleu el bacallà i el que se us posi per davant, no pertanyen a la CUP? (Qui són? Viuen en propietats heretades, com Salellas, però estan exemptes de demanar perdó? A què dediquen el temps no revolucionari?) Si haguéssiu seguit allà, amb cara de noies aplicades, altres de les vostres haurien pres el relleu. I més, sabent que esteu dividides per la meitat, com el cos i el cap del pobre Baptista. Que les de Poble Lliure no combreguen amb la jugada. Però en fi, és el que correspon, ara et poso ara et trec, en una organització “revolucionària” en la qual tothom és prescindible pel bé de l'organització (la revolució sempre queda per a l'endemà). A priori fa una mica de por, però és la vostra manera de funcionar, i, en el fons, les multinacionals funcionen igual (al cap i a la fi, el comunisme només era això: capitalisme d'Estat).

5. El cas, Anna i Eulàlia, és que, quan això passa, aviat sou oblidades. Quan l'assemblea us retira, com en els consells d'administració de les multinacionals, ja us dic, torneu a la boira i d'altres brillen. Sou reines per un dia. O per una legislatura curta, o en l'aire. Com el seu dia ho van ser les Fernàndez i les Arrufat. I les Baños. I les Jòdar, que aquesta setmana s'ha apuntat al #pressingSalellas. Abans que res, no perdeu el somriure ni alceu gaire la veu. Aquelles simpàtiques companyes-candidates que portàveu a les capçaleres de les llistes us van donar 10 escons i més de 300.000 vots. Aquelles simpàtiques companyes, aquella abraçada d'en David al president Mas que ens va fascinar a totes, aquella aliança entre els de les corbates i els de les samarretes de disseny sostenible amb la falç i el martell (això no us ho perdono perquè com Horkheimer i Adorno ni perdono ni oblido Auschwitz ni el Gulag i el MacDonald depèn), van ser la coartada perquè un munt de filles de convergents i no poques republicanes es rebel·lessin a les urnes contra les seves mares el 27-S. Són les mateixes –estampes del moment català– que participaven diumenge passat en la xeringada amb els Mossos a compte del Banc Expropiat, a Gràcia. Sí, el banc expropiat al poble que hi duia els estalvis, que va pagar el rescat del Govern espanyol quan es va ensorrar i el lloguer posterior a les okupes.

6. Podria ser que la pròxima vegada, algunes s'ho pensessin dues vegades. En tot cas, sé que us importa un rave que les catalanes i els catalans (amb perdó per visibilitzar-los) us enviïn a Mart quan es convoquin les pròximes eleccions al Parlament. A les xarxes socials, el nivell d'emprenyament d'alguna bona (i mala) gent del sobiranisme amb la CUP, a compte del #pressingpressupostos que li esteu fent al Govern, ha anat pujant aquesta setmana. Encara que a vosaltres, tot el que no sigui directa democràcia –puntada de peu al cul i endavant– us importa una figa. Per això no pacteu: trepitgeu. En això, ho reconec, lluïu una coherència a prova de bombes. I la combineu a parts iguals amb un pragmatisme d'escola Rorty (ianqui) que ja voldrien molts: Revolució? Independència? Mas? Procés? Puigdemont a la paperera de la història (i espera't Junqueras i ja veurem, Ada). En el fons, el més gran de tot és que molts continuen sense voler veure, violinistes a la coberta del viatge a Ítaca, que quan la CUP balla tot s'ensorra. I mira que els teníeu avisats.

(7. Efectivament, l'espiral de les desigualtats en matèria de drets civils i democràtics no para de créixer. Ara hem sabut que al Parlament de Catalunya s'asseuen diputades-propietàries i tanmateix adscrites a l'anticapitalisme cupaire més furibund la diferència i privilegi fonamental de les quals vers la resta de les mortals, és a dir, de la immensa majoria de les ciutadanes, fins i tot les que les voten i amb els seus impostos els paguen el sou al qual per descomptat no renuncien... consisteix que a elles mai no els okuparan res.)