Hi ha qui es munta les vacances amb un clàssic infal·lible: novel·la negra, para-sol, crema solar, nevereta portàtil i baralla de cartes. Altres, de sofisticació sudokusfera, opten pels mots encreuats, el passatemps numèric o aquella novel·la nòrdica obligatòria amb fiord, cadàver, inspector divorciat i tassa de cafè fred d'atrezzo. Però aquest estiu, estimats lectors, Espanya ens brinda una cosa bastant més estimulant: el gran kit nacional de lectura estival. Una col·lecció imprescindible per no badallar ni a la piscina, ni al xiringuito, ni mentre esperes que aparegui aquella paella que, segons prometen, "surt ja".
Enguany no cal comprar novel·la de misteri: ja la tenim en fascicles, amb annexos, àudios, agendes, annexos dels annexos i marxandatge institucional. Amb informes de la UCO, diligències de la UDEF, actuacions judicials, declaracions, compareixences, escoltes, notes manuscrites, telèfons confiscats, pendrives, suposades mossegades, presumptes testaferros, porters reciclats en guardaespatlles, prostíbuls amb més trànsit que la M-30, operacions parapolicials, joies dormint en caixes fortes, passaports sota la lupa i una banda sonora que va dels àudios de Koldo als de Leire Díez, passant per Villarejo, que ja és a la democràcia espanyola el que Georgie Dann va ser a l'estiu: sempre torna, encara que ningú sàpiga molt bé per què ni qui l'ha convidat.
La recomanació literària de la temporada, per tant, és evident: aquest estiu, llegeixin sumaris. Llegeixin actuacions. Llegeixin informes. Llegeixin agendes. Llegeixin tot el que es pugui llegir, perquè entre tanta roda de premsa, tanta indignació selectiva i tant "això és una persecució" enfront de tant "aquest és el cas de corrupció més gran de la història", potser l'únic veritablement revolucionari sigui asseure's, obrir el PDF i començar per la pàgina u.
Això sí, amb protecció. No només solar, que també. Protecció jurídica. Perquè aquí tot hauria de llegir-se sota un para-sol ben gran on posi: "presumpte", "suposat", "segons s'investiga", "sense sentència ferma" i "a l'espera del que determinin els tribunals". No sigui que, per intentar entendre l'actualitat, acabem també nosaltres apuntats sense voler a una partida processal sense haver demanat fitxa.
De manera que elevo proposta formal: el gran "Kit de l'estiu". Una motxilla de platja amb el bàsic per sobreviure a l'agost espanyol. Tovallola, ulleres de sol, ampolla d'aigua, auriculars, bateria externa i diversos documents judicials impresos en paper reciclat, perquè una cosa és que el país sembli un femer i una altra, molt diferent, que renunciem a la cura del medi ambient.
El primer imprescindible del kit és el "Qui és qui: edició clavegueres". El joc de tota la vida, però actualitzat a l'Espanya contemporània. En lloc de preguntar "Té bigoti?", "Porta ulleres?" o "És ros?", aquí les preguntes útils són altres: "Apareix en una agenda?", "Ha estat citat per la UCO?", "Té relació amb una societat instrumental?", "Ha jurat no conèixer ningú i després ha sortit en una foto?", "El seu nom sona en un àudio?", "Ha treballat per a l'Estat, contra l'Estat o per a ningú en concret però amb accés a tot?", "Ha passat per Ferraz, per Interior, per la SEPI, per un prostíbul, per una comissió parlamentària o per totes les anteriors en versió tot inclòs?"
Guanya qui aconsegueixi identificar el personatge abans que algú digui: "Això està judicialitzat" i es doni per conclosa la partida.
Després ve el Cluedo, absolutament fonamental. Però aquí ja no es tracta d'esbrinar si va ser el coronel Mostassa amb el canelobre a la biblioteca. Les opcions són bastant més pàtries. Va poder ser l'assessor en el reservat. La intermediària amb l'àudio. El comissionista en el ministeri. L'empresari en la SEPI. L'excomissari en el restaurant. El xofer amb el pendrive. El secretari d'organització amb l'agenda. La fontanera amb el mòbil. El jutge amb l'acte. O el portaveu armat amb l'argumentari. L'arma del crim tampoc és una pistola ni una corda. En versió espanyola, l'arma sol ser una factura falsa, una adjudicació pública, una trucada gravada, una reunió "informal", un informe policial, una llibreta blava, una caixa forta, un contracte menor o un "jo d'això me'n vaig assabentar per la premsa", probablement una de les frases més repetides del Codi Penal sentimental de la nostra democràcia.
L'"habitació" del crim mai és una habitació. És un despatx oficial, una seu de partit, una benzinera, una ambaixada, una empresa pública, una marisqueria, un ministeri, un pis franc o un reservat on, curiosament, ningú recorda haver estat.
Per als més familiars, proposo L'Oca: "De trama en trama i tiro perquè em crida la UCO". Caus en la casella de la SEPI i avances tres perquè apareixen un rescat, un préstec, un informe tècnic i un empresari que passava per allà amb la casualitat a l'espatlla. Causa en hidrocarburs i retrocedeixes cinc perquè el tauler s'omple de societats, IVA, carburants, factures i noms que comencen a sonar just quan algú creia que ja no hi cabia ni una fitxa més.
Casella de les "nebodes especials": perds un torn mentre esbrines si allò era parentiu, confiança, col·locació, protecció o tot alhora en versió "Spain is different". Casella del passaport: no surts del tauler fins a nova resolució judicial, se sol·liciti o no la mesura, es rebutgi o es torni a demanar segons canviï el vent mediàtic. Casella de les joies: obres una caixa forta i treus una carta sorpresa. Pot ser herència, regal institucional, obsequi de viatge, taxació contradictòria o explicació pendent. Tot presumpte, tot suposat, tot esperant que algú aconsegueixi quadrar el relat amb els papers. Casella Villarejo: retorn a l'origen, perquè tot va començar abans del que pensaves i ningú no s'acorda ja de quina catifa es va aixecar primer.
Entre tant informe, tant àudio, tanta agenda, tanta caixa forta, tant passaport debatut i tanta claveguera oberta, aquest estiu correm el risc de cremar-nos tots. I no precisament pel sol
I si caus en la casella Kitchen, no tires daus: tires d'hemeroteca. Aquí la partida es torna vintage. Operació presumptament parapolicial, suposat espionatge a Bárcenas, Interior, fons reservats, policies patriòtics, enregistraments, notes, declaracions i aquesta sensació tan espanyola que aixeques una catifa i n'apareix una altra, i després una altra, i així fins a descobrir que el terra sencer era una convenció nacional de catifes.
Per als qui prefereixin una cosa més estratègica, tenim el Catán de la corrupció. Aquí no s'intercanvien fusta, blat, ovelles, argila i pedra. Aquí es comercia amb influència, adjudicacions, silencis, contactes, informes i favors. "Et canvio dues reunions per una subvenció". "Et regalo una trucada si em passes un expedient". "Et cedeixo un port si em garanteixes una presidència". "Et dono tres àudios de Leire a canvi d'una declaració de Koldo". L'objectiu no és construir poblats, sinó xarxes. I guanya qui aconsegueixi col·locar més peces al tauler sense que li aparegui per sorpresa una comissió rogatòria, una intervenció telefònica o un informe de la Guàrdia Civil.
Tampoc hi falta l'Hotel, que en versió pàtria s'hauria de dir "Complex Urbanístic-Públic-Privat amb Llicència Dubtosa". Es compren parcel·les, s'aixequen edificis, es requalifica amb entusiasme, es col·loca una porta giratòria a recepció i es cobra peatge a la casella de "contractació pública". El jugador que cau a la suite presidencial ha d'aclarir si l'allotjament el va pagar ell, el va pagar una empresa amiga, el va cobrir una fundació, un tercer desinteressat o ningú, perquè "era una invitació institucional".
El Monopoly es rebateja sense complexos com a "Monclopoly". Aquí no compres la Gran Via ni el Paseo del Prado. Compres influència, relat, relat sobre el relat i relat contra el relat. Les targetes de sort són un gènere literari propi: "La Fiscalia demana arxivament: avança dues caselles". "L'acusació popular presenta escrit: retrocedeix tres". "Et demanen mesures cautelars i et discuteixen el passaport: et quedes sense passar per la casella de sortida". "Un informe no veu indicis concloents, però el procediment segueix: espera una ronda mentre els tertulians omplen hores de programació".
I després hi ha el Parxís, el més espanyol de tots. Quatre colors, quatre partits, quatre relats, quatre maneres d'afirmar que els corruptes sempre són els altres. El vermell acusa el blau. El blau recorda els ERO. El PSOE respon amb Gürtel. Algú crida Kitchen. Un altre deixa anar Koldo. Un altre hi posa Leire. Un altre rescata Villarejo. Un esmenta les mascaretes, un altre els hidrocarburs, un altre la SEPI, un altre les joies, un altre el passaport de Begoña, i mentre tots compten vint des de casa, el ciutadà segueix esperant que algú arribi d'una vegada a la casella de la decència.
El Baldomero, aquell joc en què calia descobrir qui s'havia tirat el pet, mereix una edició especial anomenada "Qui ha estat?". Cada jugador rep una carta amb una explicació oficial. "No em consta". "No ho recordo". "Va ser una reunió privada". "Era un assumpte professional". "Jo no hi vaig participar". "Ho portava un altre". "No sabia res". "S'ha tret de context". "És una campanya de la dreta". "És una operació del sanchisme". "És lawfare". "És una persecució". "És una cortina de fum". "És una claveguera". "És una casualitat còsmica". I la resta ha d'esbrinar qui va deixar anar realment la bomba. Missió complicada, perquè al final de cada ronda tots fan la mateixa olor.
No pot faltar el Trivial, edició "Espanya, preguntes incòmodes". Categories: finançament irregular, contractació pública, clavegueres de l'Estat, àudios comprometedors, caixes fortes, prostíbuls, comissionistes i "familiars que passaven per allà".
Pregunta verda: quina diferència hi ha entre una imputació, una acusació, una obertura de judici oral i una condemna ferma? Pregunta blava: Quantes vegades pot un polític dir "confio plenament en la justícia" abans d'afegir un "però"? Pregunta groga: Quina unitat policial signa aquest informe: UDEF, UCO, Policia Judicial o "fonts pròximes a la investigació"? Pregunta rosa: En quin moment una agenda deixa de ser agenda per a convertir-se en mapa del tresor? Pregunta taronja: Quants àudios fan falta perquè una trama passi oficialment de "bola a "preocupant"? Pregunta marró: Per què, quan apareixen diners públics, sempre hi ha algú que de sobte no se'n recorda de res? El premi no és un formatget. És conservar la fe en les institucions. I ja els avanço que aquest pot està molt complicat.
Per als més petits (encara que potser convé no traumatitzar-los tan aviat) proposo el Memory de la regeneració democràtica. Sobre la taula, cartes cap per avall amb paraules com "transparència", "ètica pública", "bon govern", "rendició de comptes", "responsabilitat política" i "separació de poders". L'objectiu és trobar les parelles. El problema és que, cada vegada que n'aixeques una, a sota apareix "aforat", "arxiu provisional", "prescripció", "comissió d'investigació sense conclusions", "dimissió que mai arriba" o "portaveu dient que tot és fals".
I no hi ha estiu sense playlist. El kit ve amb llista de reproducció inclosa: “Els àudios del xiringuito”. Per escoltar amb cascos, per respecte a la resta de banyistes i per higiene democràtica. Tema u: àudios de Koldo, versió “m'ho soluciones o em truques”. Tema dos: àudios de Leire, versió “això no ho explicarà ningú perquè ja ho explico jo”. Tema tres: Villarejo unplugged, directe des de l'Audiència Nacional, amb reverb institucional. Tema quatre: declaracions judicials per a tardes de migdiada, amb subtítols emocionals integrats. Tema cinc: compareixences parlamentàries en mode karaoke perquè tota la família pugui cridar a l'uníson: “No em consta!”. Tema sis: “Jo no sabia res”, remix institucional per a totes les temporades. I de bonus track: “La caixa forta de les joies”, balada d'estiu amb taxacions contradictòries, explicacions pendents i aquest perfum antic de regal que ningú sap gaire bé si era privat, institucional, heretat, oblidat o simplement massa brillant per passar desapercebut.
Aquest article, per descomptat, no va de riure's de la justícia. Va justament del contrari: de recordar que la justícia ha de fer la seva feina amb rigor, garanties i sense convertir-se en espectacle. Però també va d'assenyalar que la política espanyola fa massa anys que usa els tribunals com a bugaderia, com a camp de batalla, com a excusa o com a màquina de fum, segons bufi el vent.
Perquè aquí tothom té manual d'instruccions. Quan investiguen els meus, és persecució. Quan investiguen els teus, és neteja democràtica. Quan l'informe dona suport a la meva tesi, l'UCO és impecable. Quan no li dona suport, està manipulada, incompleta o mal interpretada. Quan el jutge apunta a l'adversari, cal respectar la independència judicial. Quan apunta a casa, hi ha lawfare, conspiració i toga contaminada.
Mentrestant, els ciutadans, que no tenim escorta, ni xofer, ni gabinet de crisi, ni portaveu que ens redacti l'argumentari, assistim a la desfilada amb una barreja de cansament, emprenyament i estupor. Paguem impostos, fem cues, entreguem papers, justifiquem fins a l'últim cèntim, ens fregeixen a multes si ens passa per alt un termini i observem com els qui han manejat poder, diners públics, empreses, ministeris, partits o institucions es refugien, amb excessiva freqüència, en la boira del “no recordo”.
Per això, aquest estiu el pla perfecte no és desconnectar del tot. És connectar millor. Llegir amb calma. Distingir indici de prova, titular d'acte, filtració de resolució, imputació de condemna, relat de document. Riure, sí, perquè l'humor és de vegades l'única manera de no sortir corrents. Però riure sabent que darrere de cada acudit hi ha una cosa molt seriosa: un país que necessita urgentment recuperar el sentit de la vergonya.
Així que ja ho saben. Aquest estiu, en comptes d'emportar-se una novel·la negra, emportin-se un sumari. En lloc de fer castells de sorra, facin esquemes de trames. En comptes de jugar al parxís, juguin a esbrinar qui es va menjar la fitxa pública. En lloc de preguntar si hi ha socorrista a la piscina, preguntin si hi ha fiscal a la sala. I si algú els insisteix que això no són vacances, responguin que a Espanya descansar és impossible: sempre apareix un nou annex.
Això sí, no oblidin la crema solar. Perquè entre tant informe, tant àudio, tanta agenda, tanta caixa forta, tant passaport debatut i tanta claveguera oberta, aquest estiu correm el risc de cremar-nos tots. I no precisament pel sol.