Els països necessiten la monarquia perquè els ancori en la seva història i els faci de mirall moral (especialment, d’allò més miserable que la gent no vol admetre del propi caràcter). Així s’ha palesat en tot l’afer que darrerament ha viscut Kate Middleton, una princesa a qui el poble britànic s’ha dedicat a escarnir sense cap mena de pietat durant setmanes —buscant compulsivament hipotètiques amants al seu marit i convertint-la en un simple avatar més de la intel·ligència artificial— i de qui ara, després de conèixer el seu càncer, tot déu en lloa les meravelles com si fos una deessa. Kate ens ha posat davant dels nassos d’aquest món on la turba i els plomaires de la premsa passen de destruir a voler cuidar en pocs segons i, sobretot, ens ha encastat en un present on ningú no pot desaparèixer del tot i només pot exigir certa intimitat —en el fons, de forma irònica— si està prou malalt.
Del meravellós vídeo amb el qual la princesa de Gal·les s’adreça al poble britànic —sòbriament filmat en un banc d’aquells que inclouen la plaqueta d’algun ésser il·lustre i amb un jardinet de fons on s’hi amaguen tots els colors de l’imperi— m’ha agradat el paternalisme (dispenseu, el maternalisme!) amb què s’adreça al seu estol de seguidors, una genteta sense més ofici que la conspiranoia. Contra tota aquesta penya que no té la decència d’esperar que una figura, per molt pública i notòria que sigui, pugui pair una malaltia que la pot matar i evitar que els seus fills se n’assabentin per una filtració de la premsa, s’hi alça la melena (i les vocals adorablement obertes) d’aquesta princesa que és senyora i elegant com poques. La monarquia ha gestionat la comunicació de l’afer d’una manera més aviat maldestra, però això no treu cap valor al dret d’una persona a digerir el seu dol.
Cal agrair a la princesa Caterina que hagi retratat la misèria, les presses i la manca de pietat d’un present amb una cintura francament admirable
La majoria de pobles del món són tremendament injustos amb les seves corones, de qui envegen secretament una vida que no és gens regalada ni molt menys gandula. Així han fet darrerament els nostres adorables enemics, que s’han dedicat a sepultar la immensa figura de Joan Carles I, un dels reis més importants de la història de l’Europa contemporània. Descrit com un simple paquiderm campechano, Joan Carles va ensenyar durant lustres als espanyols que —si volien prosperar en la vida— havien d’eixir de la seva moral de pobre i lluir un cert esperit olímpic. Joan Carles és la figura política estatal que ha tingut més relleu planetari, i s’ha cobrat els centenars de contractes on ha aconseguit incloure empreses espanyoles amb unes comissions molt inferiors que les dels polítics de la partitocràcia que l’ha acabat obligant a amagar-se en el desert com un gos podrit.
La gràcia de Joan Carles encara s’ha vist més engrandida amb aquest pobre estaquirot de fill que té i la seva dissortada consort plebea, que és un homenatge etern al nouriquisme més xaró, quelcom que viu a anys llum d’aquest jerseiet de llana fina que du Kate Middleton mentre explica el seu càncer al poble sense cap mena de victimisme i amb netíssima prosa. Així s’adreça la princesa a la gent que assegurava que ja era morta i que el Palau de Kensington havia contractat una doble per substituir-la o, directament, que havia desaparegut de la vida pública perquè s’havia tornat boja. La passió frenètica pels likes i el share han fet que el periodisme pretesament seriós també hagi comprat aquest tipus de notícies i resulta notori que la majoria de periodistes britànics encara no hagin fet cap mena d’autocrítica (a casa nostra, només la gran Pilar Eyre ha obrat de sana excepció).
Cal agrair a la princesa Caterina que hagi retratat la misèria, les presses i la manca de pietat d’un present amb una cintura (i perdó per la fisicitat de l’exemple) francament admirable. La seva dolcíssima compassió amb els súbdits la convertiran en una reina exemplar i espero que superi ben aviat la seva malaltia per retornar a una vida ingrata en la qual, com recordava Elisabet II, les obligacions sempre van abans que les necessitats. Davant de tanta fullaraca i tones d’especulació fastigosa, Kate Middleton n’ha tingut prou amb dos minuts d’imatge i paraula per retornar la dignitat a la monarquia més important del món. Ara el comú podrà entendre que a Meghan Markle no la van marginar perquè fos mig negra, sinó perquè la pobra noia era una hortera i el seu nòvio un simple cretí. Que déu salvi la futura reina, primer del càncer i després del seu banal populatxo.