El present és tèrbol i l’horitzó negreja. Corren mals temps per a la democràcia. Al món i al que tradicionalment s’anomenava Occident. Els sistemes basats en la democràcia liberal, l’economia de mercat i l’estat de benestar —amb diferents ponderacions— es troben amenaçats per un gran descrèdit, que ha portat al sorgiment d'alternatives extremes, sobretot d’extrema dreta populista, i a la polarització de la societat. Aquesta polarització, propiciada per les xarxes socials, els xats i les plataformes digitals, ho amara tot, ho contamina tot. Els tradicionals dos poders "polítics", és a dir, el legislatiu i l’executiu, però també una part de la justícia —l’alta judicatura—, estan completament radicalitzats. No sols això, a Espanya, com en tants altres llocs, grans empresaris, estaments policials, intel·lectuals i artistes, periodistes i mitjans de comunicació, determinats bisbes, etcètera, tothom, sent l’impuls d’allistar-se per combatre fervorosament en un bàndol o l'altre. Així, s’imposa la derrota de l’adversari com a obsessiva meta, mentre es fa deixadesa del que hauria de ser el paper de cadascú i de l’ètica que hi està associada. El resultat és la destrucció d’allò que constitueix el nucli de la democràcia, o sigui, la capacitat d’un col·lectiu de dialogar amb si mateix. La paraula és rellevada per la força, per la capacitat de fer mal a un rival transmutat en enemic mortal.

Des d’aquest punt de vista, l’arrenglerament de l’alta judicatura a favor o en contra del govern espanyol, és a dir, a favor de Pedro Sánchez i el PSOE o del PP i Vox, resulta especialment alarmant. La justícia té com a símbol la deessa Iustitia (en la versió romana) o Temis (en la grega). Com se sap, aquesta figura es representa amb una bena als ulls —que vol dir que la justícia ha de ser cega i, com a tal, imparcial—, sostenint una balança —el sentit comú, l’equilibri i l’adequada ponderació de les evidències—, una espasa —el poder per imposar-se— i una serp —el mal—, que la deessa sovint trepitja amb el peu. La justícia és el darrer baluard del sistema. L’àrbitre que garanteix, que hauria de garantir, que es respecten les regles fonamentals del joc. Quan la justícia falla, el sistema democràtic col·lapsa.

Tant Rus com Ruiz han fet i estan fent una feina tècnicament molt solvent i mantenint la seva independència

Una part majoritària de l’alta magistratura s’ha conjurat per contribuir a combatre l’actual govern de Pedro Sánchez. Fa exactament el que públicament va reclamar Aznar —“el que pueda hacer que haga”—, que fa poc va anar encara més enllà i va advertir, atenció, que el líder socialista acabarà empresonat. La reacció contra l’amnistia és un exemple palmari, i vergonyós, de la subversió judicial. Però n’hi ha molts més, com ara el cas de la filtració d’un email sobre la parella d’Ayuso o les investigacions contra la dona de Sánchez. Que les votacions al Tribunal Constitucional o al Consell General del Poder Judicial puguin predir-se tenint en compte el nombre de “conservadors” o “progressistes” és un altre element per al pessimisme.

Però en aquest paisatge contemporani de severes línies de combat i fondes trinxeres, d’absoluta contaminació ambiental i d’abandó de les obligacions i deures fonamentals, hi ha també excepcions. Persones que s'obstinen tossudament a fer el que han de fer. Sense deixar-se arrossegar. Sense desviar-se’n. Voldria citar avui dos casos, justament de l’àmbit de la justícia. Parlo dels jutges Rubén Rus Vela i Nuria Ruiz Tobarra. Potser no els sonen els seus noms, tot i que han sortit i surten als mitjans. El primer és el jutge d’instrucció de Tarragona que s’ha ocupat del ‘cas Montoro’, la segona, la jutgessa de Catarroja a qui li va tocar la instrucció de la causa de la DANA. Cap dels dos té a veure amb el prototip del que en el seu moment es va batejar com a “jutges estrella”. Ni són famosos ni ho volen ser. A tots dos els han tocat —mig per casualitat, sense buscar-ho— casos d’una gran transcendència. I tots dos han fet i estan fent una feina tècnicament molt solvent i mantenint la seva independència, el que, per cert, no ha de ser fàcil (les pressions que han rebut i deuen rebre per terra, mar i aire no me les vull ni imaginar). El sumari del ‘cas Montoro’ és immens, mentre que el que està construint Ruiz Tobarra serà tan detallat i, n’estic convençut, demolidor com el primer. Són jutges “de províncies”, situats, per tant, en la perifèria dels grans centres de poder, allunyats de la gran caldera en ebullició, de la gran piconadora d’ànimes que és Madrid, convertida en una mena de Triangle de les Bermudes de la ferocitat i la rancúnia.

Rubén Rus Vela i Nuria Ruiz Tobarra. Recordin aquests dos noms. Persones com elles fan que puguem mantenir l’esperança.