Ara resulta que a l’ordenament jurídic espanyol no només és inviolable el rei, sinó que també ho són els jutges. Un privilegi, o més aviat un anacronisme, que no casa ni amb la democràcia ni amb l’estat de dret. Però com que Espanya certament és diferent, es veu que no passa res si un togat posa el crit al cel perquè ha estat víctima —pobra víctima!— de la crítica d’un polític. I no tan sols això, sinó que a sobre gosa amenaçar aquest polític amb represàlies. Així és com actua una part de la judicatura que es resisteix a perdre el control de tots els ressorts de poder que tenia durant el franquisme. Una part de la judicatura que encara avui és majoritària a l’estat espanyol, la judicatura franquista.

L’últim càrrec públic a patir la ira d’aquests jutges ha estat la portaveu de JxCat al Congrés, Míriam Nogueras, per haver-los acusat de ser còmplices de la politització de la justícia a Espanya i haver-los titllat de “personatges obscurs”, “indecents” i “togats franquistes”. “En un país normal serien processats i jutjats”, va dir durant el debat al ple del Congrés de la creació de les comissions d’investigació sobre l’Operació Catalunya, els atemptats del 17 d’agost del 2017 a Barcelona i Cambrils, i l’espionatge del cas Pegasus —els casos de suposat lawfare— que formen part de l’acord amb el PSOE per a la investidura de Pedro Sánchez. Però, “en comptes d’això —va precisar—, al regne d’Espanya tota aquesta gent té via lliure per seguir retorçant la llei i retorçant els drets”. La diputada de la formació de Carles Puigdemont al·ludia, entre d’altres, als magistrats Pablo Llarena, Manuel Marchena, Carmen Lamela o Carlos Lesmes, ben coneguts a Catalunya per les seves causes en contra dels dirigents socials i polítics catalans, sobretot de JxCat —abans PDeCAT i abans CDC— i d’ERC, que han estat protagonistes del procés sobiranista del 2012 ençà. I no va esmentar, però, els que encara ara, contra vent i marea i contra tota llei d’amnistia, continuen entossudits a perseguir també els representants civils, activistes anònims, del moviment independentista.

Davant d’aquestes crítiques, a les associacions corporatives del poder judicial els va faltar temps per saltar a la jugular de Míriam Nogueras i reprendre-la per uns "assenyalaments públics" i unes afirmacions que, a parer seu, posen en qüestió la separació de poders a Espanya. Més enllà de constatar que, en democràcia, la llibertat d’expressió ha de ser per a tothom i no només per a la part que li convé a una parcel·la del poder, resulta sorprenent que es queixin de la “intromissió” de JxCat els mateixos que, de la mà del PP, han contribuït a judicialitzar la política i a desprestigiar la carrera judicial i els mateixos que, amb aquesta manera de procedir, sí que han vulnerat la separació de poders interferint en el poder polític —tant executiu com legislatiu— i arrogant-se atribucions que mai no els han correspost. Durant tots aquests anys, els tribunals espanyols no s’han estat d’impedir al Parlament debatre sobre el dret d’autodeterminació i la monarquia, de dictar al Govern la política lingüística que havia d’aplicar a les escoles i, més greu encara, d’esmenar la voluntat popular declarant inconstitucional l’Estatut que la ciutadania havia votat i aprovat en referèndum. I, per si no n’hi havia prou, ara mateix els vocals dits conservadors del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), que no gaudeixen de cap mena de crèdit en fer cinc anys que tenen el mandat caducat, qüestionen les comissions d’investigació creades pel Congrés i proposen que els togats se saltin la llei i no hi compareguin. Els sembla tot això poca ingerència de la justícia en la política?

Té raó Míriam Nogueras quan proclama que aquests togats “en un país normal serien processats i jutjats”

Tots els jutges que han dut i duen a terme aquestes actuacions s’han dedicat a retorçar la legalitat en benefici d’uns interessos determinats, els de la sacrosanta unitat d’Espanya, i en nom d’això han comès autèntiques barbaritats. La instrucció del cas del referèndum del Primer d’Octubre per part del jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena és un exemple paradigmàtic d’aquesta manera d’actuar. Es va inventar un relat per justificar el delicte de rebel·lió, sabent que per cometre’l calia que hi hagués violència i que, en aquest cas, no n’hi havia hagut, tret de l’exercida per les forces policials espanyoles en reprimir els milers de ciutadans que van sortir a votar el dia 1. També va qualificar de tumultuària la protesta del 20 de setembre del 2017 davant la seu del departament d’Economia per les detencions i l’escorcoll practicats per la guàrdia civil, sent conscient que s’havia desenvolupat de forma absolutament pacífica i que els presidents de les entitats sobiranistes —Jordi Sánchez (Assemblea Nacional Catalana) i Jordi Cuixart (Òmnium Cultural)— havien cridat a desconvocar-la. I amb tot plegat es va carregar d’un plomall els drets de participació, de representació política, de reunió i de manifestació, a més del de llibertat d’expressió.

De la mateixa manera, va interpretar com li va semblar la derogació del delicte de sedició i la reforma del de malversació i en tots els casos —sentència del judici del Primer d’Octubre, aplicació dels indults, revisió de les condemnes— el també magistrat del Tribunal Suprem Manuel Marchena no va fer res més que seguir i aplicar la doctrina que li havia dictat. Ara, qui està retorçant la llei a la mida del seu gust, és el jutge de l’Audiència Nacional, Manuel García-Castellón, que ha acusat els membres dels Comitès de Defensa de la República (CDR) detinguts en l’anomenada Operació Judes i Carles Puigdemont i Marta Rovira en el marc del cas de Tsunami Democràtic de terrorisme a fi i efecte que no es puguin beneficiar de la llei d’amnistia pactada pel PSOE amb JxCat i ERC quan s’aprovi i aconsegueixi entrar en vigor. El grau de persecució arriba tan lluny que està intentant encolomar al 130è president de la Generalitat i a la secretària general d’ERC la mort d’un viatger que es va produir el dia de la protesta a l’aeroport de Barcelona, però que no va tenir res a veure amb els fets, i que fins i tot ha preguntat a l’OTAN (sic) per l’afectació que hi havia hagut en el trànsit aeri. Tot sigui per la causa, encara que res no es correspongui amb la realitat.

Prevaricar és l’acció mitjançant la qual una autoritat, un jutge o un funcionari dicta a posta, deliberadament, una resolució injusta. I la prevaricació és delicte. Que en tot el que fa referència al procés català hi ha hagut i hi ha jutges espanyols que prevariquen sembla, a la vista dels fets, bastant incontestable. Té raó, per tant, Míriam Nogueras quan proclama que aquests togats “en un país normal serien processats i jutjats”. El problema és que els mateixos fets demostren que Espanya no és un país normal i que en especial la seva judicatura està ancorada en un passat que no té parió enlloc. N’hi ha prou de certificar com Europa no ha comprat cap de les seves elucubracions en contra del moviment independentista: Alemanya, Bèlgica, Suïssa ho han deixat més que clar. El millor que podrien fer tota aquesta colla de representants de la llei és atendre la queixa del president del CGPJ, Vicente Guilarte, que ha demanat als polítics que “ens deixin en pau”, i aplicar-se-la ells mateixos. Si no es volen continuar posant en evidència, estaria bé que la justícia deixés en pau la política.