Cada dia que passa el judici suprem del Tribunal Suprem és més grotesc, més trampós, més absurdament exagerat i, al capdavall, impossible de prendre-se’l seriosament. Si avui tinguéssim tan bona disposició humana i tanta ingenuïtat com ens exigeix l’espectacle televisiu, podríem arribar a una paradoxa colossal i diabòlica. I és que ni els polítics presos independentistes van intentar independitzar Catalunya ni, d’acord amb l’antic ministre Juan Ignacio Zoido, tampoc ningú va ordenar les brutals càrregues policials contra la població indefensa el Primer d’octubre del 2017. Tothom ha tirat la pedra i ara amaga la mà. Que els acusats intentin evitar la presó i siguin capaços de negar les evidències i de retorçar la crònica d’aquells esdeveniments per sostreure’s a l’acció punitiva de la inquisició espanyola no només es pot explicar sinó que és perfectament recomanable. El perseguit polític té sempre l’obligació estratègica d’evitar la repressió per qualsevol mitjà, recordant que encara que aquesta sigui una incruenta guerra d’independència, les manifestacions violentes i la construcció pública de falsedats de transcendència política només fan que augmentar. El que ja no s’explica amb tanta facilitat és que els membres de l’anterior Govern del Partit Popular estiguin tan poc convençuts de la seva actuació que tothom es tregui les puces de sobre. M. Rajoy li passa el mort a Soraya Sáenz de Santamaría i ella tramet el cadàver fins al ministre Zoido, el qual, al seu torn, assenyala el tinent coronel Diego Pérez de los Cobos Orihuel. Ara resultarà que l’acció de repressió policial, a l’hora de la veritat, no agrada a ningú, que agrada tan poc que no assumir i dir públicament que estaven salvant Espanya, que ho van fer tot per Espanya i molta Espanya. I molt d’olé. Amb el mateix entusiasme i la valentia que van posar de manifest el tinent coronel Antonio Tejero mentre enraonava amb el seu amic Juan García Carrés, immensament content dels fets del 23 de febrer abans del col·lapse dels escarcellers. En què quedem, l’actuació va ser correcta o no?

Jo diria que Xabier Arzalluz va morir precisament ahir per cridar l’atenció sobre aquest fals enigma del judici. No m’estranyaria perquè el gran polític basc sempre va treballar en contra d’Espanya entesa com a presó dels pobles que la componen. Mentre el ministre Zoido, ulls grossos, dits grossos, cara reforçada, es declarava sorprenentment marginal durant els fets del Primer d’octubre, és com si tornessin a ressonar les eternes paraules d’Arzalluz contra la Constitució espanyola. Una llei de lleis perfectament tramposa, amb la qual l’Estat espanyol només ha pretès, des de 1978, formar part d’Europa, esdevenir presentable en el context internacional però sense canviar en realitat l’arrel profunda de l’estat franquista que es resisteix a morir. Arzalluz recordava que l’exèrcit va imposar-se, amb la pistola damunt de la taula, com a garant de la sacrosanta unitat de la pàtria en l’article vuitè de la Constitució. I que l’exèrcit i les forces de la policia espanyola són i continuen essent un poder dins del poder. Que continuen actuant de manera autònoma i antidemocràtica, com a poder fàctic, intervenint cada vegada que es pot posar en qüestió la unitat de l’Estat espanyol. L’exèrcit que avui com ahir, després de quaranta anys, no ha deixar de lloar la figura de general Franco i d’advertir amb intervenir en cas d’independència catalana o basca. Ni la policia ni l’exèrcit mai no han deixar de condicionar la política del poder civil, d’amenaçar, d’intimidar, d’intervenir. En una ocasió en què Xabier Arzalluz va aconsellar a Joan Carles I la negociació amb ETA per acabar amb la violència, el monarca li va dir confidencialment: “Com? Amb ETA? ¿I què dirà la Guàrdia Civil?”. “No sabia que fos la Guàrdia Civil, va respondre el polític basc, qui determina la política de l’Estat.” Quan a Espanya es diu que una ordre que un advertiment, que una iniciativa, ve de dalt, però de ben amunt, normalment s’entén que és una intervenció del monarca. Però, en realitat, quan ve de dalt de veritat és quan ve de més amunt del rei: quan ve de l’exèrcit o de la Guàrdia Civil, un cos paramilitar opac als controls democràtics. Ara entenc perquè l’emissora de Jiménez Losantos no deixa d’exhibir, al seu programa, tot de marxes militars espanyoles i d’aplaudir la retòrica repressora dels novios de la muerte.