Pel que fa al català, la Catalunya del Nord ens hauria de servir d’exemple per no cometre els mateixos errors que van cometre ells. França ho va tenir molt clar: la millor manera d’aconseguir que una llengua desaparegui és fent creure als seus parlants que és una llengua ridícula i que no els servirà per a res; humiliant les persones que la parlen, i dient-los que el francès és l’única llengua de prestigi de l’Estat i que, per tant, serà l’única que els obrirà les portes del món laboral i els convertirà en persones respectables. Tant l’occità com el català, després d’aquesta campanya de desprestigi lingüístic, van quedar reduïts dràsticament. El moment clau de la mort d’una llengua és quan la generació que té pares que encara parlen aquesta llengua decideix deixar de parlar-la perquè la troba ridícula i menys guai. Quan es produeix aquest trencament generacional, és molt difícil fer marxa enrere per salvar la llengua si no es té la força d’un estat al darrere.

Els joves catalans s’han cregut la història que el castellà els obrirà més portes i que és una llengua més guai i moderna

A Catalunya, gairebé hem arribat a aquest punt. Ara mateix, però, ens trobem en un moment de vacil·lació molt fràgil. D’una banda, la majoria de joves de les ciutats més poblades de Catalunya ja utilitzen el castellà al carrer i a les xarxes socials; i als pobles petits (on mai s’havia sentit parlar el castellà), a causa de la forta entrada a Catalunya de persones provinents, principalment, de països castellanoparlants de l’Amèrica del Sud (que parlen castellà i veuen que a Catalunya ningú els obliga a parlar català i no els fa falta aprendre’l per a res), s’està començant a parlar castellà al carrer i un català castellanitzat a casa. De l’altra (per sort), hi ha alguns joves que reivindiquen l’ús del català a les xarxes socials, que el fan servir habitualment al carrer i que tenen ganes de salvar-lo perquè s’estimen la seva llengua materna. El problema rau en el fet que cada vegada és més elevat el nombre de joves que abandona el català per parlar en castellà i que, si Catalunya no esdevé un estat independent i no pot prendre les seves pròpies mesures polítiques per protegir el català, serà molt complicat que el puguem salvar. La forta entrada de gent provinent de països de parla castellana (als quals no se’ls obliga a parlar català ni tampoc mostren cap mena d’interès per aprendre’l) pot decantar la balança cap a la substitució lingüística. Catalunya no té temps d’integrar tanta gent provinent d’aquests països; amb les infraestructures de què disposa, no dona l'abast.

Un altre problema que s’afegeix a tot això, i al qual feia referència al principi de l’article, és que els joves catalans —tal com van fer els joves de la Catalunya del Nord— s’han cregut la història que el castellà els obrirà més portes i que és una llengua més guai i moderna. I si, a això, hi sumem la baixa autoestima dels parlants, tenim, com a resultat, una substitució lingüística difícil de reparar. El dia que el meu nebot de sis anys em va mirar als ulls i em va dir "se m’ha caigut", se’m van eriçar tots els cabells. Com era d’esperar, li vaig fer llegir l’obra d’en Pompeu Fabra sencera perquè no tornés a cometre un error com aquest (amb els pronoms febles, no s’hi juga). On ha après a fer aquesta construcció? A casa, segur que no. Segurament, l’ha après escoltant un vídeo de YouTube o al pati de l’escola. Si una persona que té tot l’entorn familiar catalanoparlant, ja comença a introduir paraules o expressions castellanes, què farà algú que ja té l’entorn familiar castellanoparlant? Un dia, s’introdueix una paraula castellana; un altre, s’omet un pronom feble o se n’afegeix un de més, i, al cap d’un temps, ja tens una persona que utilitza més expressions, estructures sintàctiques i paraules castellanes que catalanes. I, d’aquí a parlar només castellà, només fa falta fer un petit salt.