Ha mort un home que tenia milions de néts, ja que sense que ell no ho sabés mai, Josep Maria Espinàs era l'avi de molta gent. De mi, sens dubte. De tu, segurament també. Això no treu, és clar, que per als de la meva generació, els nascuts a finals dels vuitanta, Espinàs fos un senyor que mai no va ocupar cap conversa amb els amics mentre bevíem Xibeca. Tampoc va ser un autor que recomanéssim mai a la primera xicota, ja que era molt menys modern i cool que Monzó, Casasses o Marçal. Evidentment, mai no va ser un articulista de qui retalléssim cap columna per penjar-nos-la al suro de casa. Però curiosament, un dia molts vam descobrir que érem néts postissos d'aquell senyor amb pipa per una senzilla raó: el món que coneixíem, el món que estimàvem i el món que trepitjàvem havien estat escrits abans per ell. Si Espriu havia dit que havien viscut per salvar-nos els mots, Espinàs havia permès recordar-nos el nom de cada cosa.

Els fills de la Barcelona olímpica crèiem que escoltar grups de música en català com Els Pets, Lax'n'Busto o Sopa de Cabra al casset del cotxe era normal, però no sabíem que allò no hauria estat possible sense gent com Josep Maria Espinàs i els Setze Jutges. Els fills del Club Super3 pensàvem que tenir una televisió en la nostra llengua era logíquíssim, però desconeixíem que feia escassos trenta anys que existia la premsa en català i que l'Espinàs també estava allà, escrit des del primer número de L'Avui. Els fills del Jordi Culé assumíem que sempre s'havien celebrat els gols del Barça en català, però desconeixíem que aquell Cant del Barça que ens sabíem de memòria, com un Parenostre, l'havia escrit l'any 1974 un tal Espinàs juntament amb Jaume Picas.

En definitiva, nosaltres, els fills dels fills d'aquells nens nascuts abans de la Guerra Civil, no ens podíem ni imaginar que si érem catalans, parlàvem català i vivíem en un país que es diu Catalunya era, sobretot, perquè érem els néts dels qui no havien pogut matar. Els hereus dels qui no s'havien deixat assimilar durant els quaranta anys de franquisme. Els descendents dels qui havien escrit, dibuixat, cantat, reivindicat i protegit el país quan el país no es podia dir país. Espinàs era un d'ells, potser per això molts dels que ara rondem la trentena vam descobrir-lo ja de grans, quan ja havíem entès que Catalunya no era un país normal però trobàvem els llibres groguencs d'Espinàs a les llibreries de segona mà o llegíem els seus articles a El Periódico i ens adonàvem que en català es podia fer de tot, fins i tot dedicar-se a ser escriptor professional tota la vida, com passa als països normals.

Sense haver-lo conegut mai, molts vam entendre gràcies a ell que es podia anar d'excursió a la Terra Alta i fer-ne un llibre amb cabuda dins un sistema cultural propi. Amb ell, molts vam descobrir que a la premsa en català també es podien llegir columnes sobre temes reposats que ningú no està esperant, però que tothom gaudeix llegint. Una conversa amb la fornera de la fleca de sota casa. El color marronós del te en una cafeteria de Ciutat Vella. Les paraules dialectals en xipella dels pagesos de Cornudella de Montsant. La posta de sol des del tren, un vespre, tornant de Girona. Columnes d'un periodisme lent, senzill i profundament poètic, gairebé anacrònic al segle XXI de les noves tecnologies. Un periodisme, però, d'un país normal, perquè gràcies a Espinàs, alguns encara creiem que a la premsa digital també hi ha espai per escriure sobre el rastre d'un perfum en un xamfrà de l'Eixample, sobre el plaer d'entendre's amb el barber dient senzillament "com sempre" o sobre l'emoció de trobar una edició vellíssima de Rusiñol a la Fira del Llibre Antic i d'Ocasió, malgrat que Google i el SEO pretenguin fer-nos creure que els diaris només han de publicar les notícies que la gent busca, i no pas els retalls de vida que la gent voldria viure.

Al seu llibre El meu ofici, Josep Maria Espinàs va deixar escrit que "en el seu comiat no se li fessin més elogis dels indispensables", però malgrat témer no estar-me cenyint a l'Apunt de necrològica que amb tanta ironia va redactar, se'm fa impossible no reivindicar el culpable d'haver-me fet entendre que sóc fill d'una llengua amb la qual no només podem anar pel món, sinó que serveix per menjar-nos-el, si ens ho creiem. Una llengua que, gràcies a Espinàs, va permetre'm escoltar Georges Brassens en català. Una llengua que, gràcies a Espinàs, va permetre'm llegir la meva geografia amb una literatura caminada de qui ha estat a tot arreu, com canten els Vàlius. Una llengua que, gràcies a Espinàs, ha servit perquè tot el món sàpiga que al millor equip del planeta una bandera ens agermana, ja que s'ha demostrat que mai ningú no ens podrà tòrcer. Si algú que havia vist amb els seus ulls com els nacionals entraven per la Diagonal el 39 deia això i ho deia amb aquest convenciment, no fer-li cas seria un acte encara menys noble que continuar anomenant 'territori' al que ell sempre va dir 'país', potser per això va fundar Nacionalistes d'Esquerres: per deixar clar que els que som d'esquerres, malgrat que ni la CUP ni ERC s'atreveixin massa a dir-ho en veu alta, també podem sentir un profund amor per la nostra nació.

En fi, suposo que arribats a aquest punt ja pots entendre el titular d'aquest obituari. Diuen que els avis no moren mai, sinó que es tornen senzillament invisibles i dormen per sempre més dins nostre. És una frase de sobre de cafè, absurda i complaent, però en el cas d'Espinàs és certa, ja que mentre existeixin els paisatges del Priorat, ell serà viu. Mentre cent mil persones cantin "Blaugrana al vent, un crit valent", ell serà viu. Mentre aguantin dempeus les cases blanques de Cadaqués mirant el mar, ell serà viu, perquè és cert que no el veurem a ell passejant per aquells prats, cantant aquells gols o banyant-se en aquelles platges, però qualsevol de nosaltres continuarem descobrint racons del país, físics i anímics, passejant amb ell. Al seu costat, escoltant les seves paraules i observant la vida amb el filtre de les seves ulleres, malgrat que ell ja no hi sigui. Malgrat que ara gaudeixi del superpoder de la invisibilitat. Malgrat que ara ja no pugui rebre, amb el tacte que ens fa humans, aquesta abraçada eterna de part d'un dels seus milions de néts.