Fa vint anys que tenia vint anys i estudiava Dret. A la facultat, els professors ens explicaven (i nosaltres ens crèiem) el valor suprem de la justícia o els drets fonamentals, i específicament el paper del Tribunal Constitucional com a garantia d’aquests elements de l’estat de dret. Vàrem aprendre que aquest òrgan existia sobretot per posar remei a les injustícies que habitualment cometen els altres poders públics. La meua experiència, després de quasi 15 anys exercint d’advocat, és que les dues principals injustícies que he patit les ha comès precisament el TC.

El primer cas, ja fa anys, va començar amb un recurs extraviat en un jutjat de primera instància. Com és habitual, en teníem una còpia segellada, que vàrem aportar per justificar haver presentat el recurs en temps i forma. Sorprenentment tampoc no ens el varen acceptar així. El cas va acabar amb un recurs d’empara al Tribunal Constitucional per vulneració del dret fonamental a la tutela judicial efectiva, que inclou el dret a formular recursos. Record com si fos ahir la trucada personal d’un fiscal del TC, que em va felicitar per la bona fonamentació de la demanda i em va dir que li semblava increïble el que havia passat. Tot seguit, em va anunciar que no admetrien a tràmit el recurs perquè en tenien molts i el nostre no tenia prou “transcendència constitucional”. Impotència.

La segona es va produir la setmana passada, quan el TC em va concedir l’honor de ser una de les primeres víctimes dels seus nous poders d’excepció. El Constitucional m’ha imposat, juntament amb els membres de la Sindicatura Electoral del Referèndum (de la qual només se’m va proposar com a suplent), una multa diària de dotze mil euros, sense haver-me informat, escoltat ni permès defensar-me en cap moment del procediment. Si el fons ja és escandalós, la forma no es queda enrere.

El Tribunal Constitucional no ha complert amb les més elementals garanties de procediment exigibles quan es tracta de la imposició d'una sanció penal tan greu i desproporcionada

El TC va emetre dues resolucions el dia 7 de setembre passat (publicades al BOE l’endemà mateix): una decretant la suspensió de la Llei del referèndum d’autodeterminació i l’altra referida al nomenament dels membres de la Sindicatura creada per aqueixa llei. Ambdues resolucions contenien una advertència dirigida específicament a un seguit de persones, requerint-les per impedir el referèndum i qualsevol activitat relacionada. Entre les persones identificades al BOE, per alguna raó NO hi varen incloure el meu nom. Atesa la meua mera condició de suplent, no em va semblar estrany (la fiscal de Barcelona tampoc no es va querellar contra mi).

Va ser dimarts, 19 de setembre, que finalment se’m varen notificar personalment les resolucions. En aquell acte, el secretari del jutjat de guàrdia va donar fe que m’estava notificant una resolució que no anava dirigida a mi. En el mateix moment de rebre la primera advertència, em varen donar també la resolució dictada sis dies abans (el 13 de setembre), en què el TC havia estimat ja que estàvem incomplint aquell requeriment que encara no havíem rebut. Per això se’ns atorgaven 48 hores per presentar al·legacions sobre aquest suposat incompliment.

En el meu cas, vaig presentar al·legacions el dia 21 de setembre, explicant en primer lloc que no podia haver incomplert un requeriment que no se m’havia fet mai. També vaig fer èmfasi en el fet que, essent un mer suplent, no tenia poder ni capacitat legal per acomplir l’exigència d’"impedir o aturar qualsevol iniciativa" relacionada amb el referèndum. Poc després de presentar el meu escrit, es va fer públic que un dia abans (el 20 de setembre) el TC ja havia emès una decisió sancionadora, imposant-me una multa de 12.000 euros diaris, diumenges i festius inclosos, des de l’endemà de la seua publicació i fins que ells mateixos determinin que he complert amb aquells suposats requeriments. No varen voler esperar a rebre el meu escrit d’al·legacions, ni varen tenir en compte que la majoria de persones afectades no havien estat notificades mai. Segons diu la resolució, era suficient haver-ho publicat al BOE (aquell BOE en el qual, cal recordar, no hi sortia el meu nom).

 Quina pena i quina ràbia fa que t’atropelli d’aquesta manera la institució que, segons encara s’explica a les facultats, està per impedir que passin aquestes coses

La resolució que ens imposa la multa no diu com ni on s’ha de pagar. Només ordena a l’Agència Tributària iniciar els tràmits per a la seua execució, per mitjà d’embargaments si cal. El TC no va considerar necessari notificar la multa personalment (en el meu cas ho podien fer a través del procurador), sinó que va dir que era efectiva immediatament a partir de la seua publicació al BOE. Això sí, com que totes aquestes mesures es varen adoptar sense que tengués l’ocasió de defensar-me, em varen concedir tres dies per presentar al·legacions. Ja les tenen des d’abans de fer pública la imposició de les multes. A veure ara què diran.

Sigui com sigui, per mi és evident que els magistrats del TC han vulnerat de forma flagrant l'article 6 de la Convenció Europea dels Drets Humans (dret a un judici just). És inqüestionable perquè han formulat una ordre amb greus efectes sobre la meua persona en un procediment del qual jo no era part, sense haver-me notificat ni donat l’oportunitat de comparèixer abans, després han decidit que havia incomplert l’ordre en qüestió novament sense haver-me informat de la mateixa i sense escoltar-me, i finalment m’han imposat la multa, també sense escoltar-me ni respectar el temps que m’havien concedit per defensar-me. No és només que el TC no sigui un tribunal independent i imparcial per jutjar el compliment d’una ordre pel fet de ser l’òrgan que l’ha dictat (fa de jutge i part, en d’altres paraules). És que encara que ho hagués estat, no ha complert amb les més elementals garanties de procediment exigibles quan es tracta de la imposició d'una sanció penal tan greu i desproporcionada. I per si no n'hi hagués prou, la llei no em permet recórrer contra aquesta sanció davant cap altra instància, vulnerant així l’art. 13 de la Convenció abans esmentada. 

La justificació d’aquesta forma de procedir per part del TC es basa ara en l’especial “transcendència constitucional” de la qüestió. Una excepcionalitat que sembla que anul·la el meu dret de defensa, que ells més que ningú haurien de protegir escrupolosament. Aquell dret que tampoc tenen temps de protegir si no existeix aquesta transcendència, per cert. Quina pena i quina ràbia fa que t’atropelli d’aquesta manera la institució que, segons encara s’explica a les facultats, està per impedir que passin aquestes coses. Quina vergonya que diguin que defensen la Constitució prescindint dels drets que li donaven sentit.

Però malgrat tot això, o més aviat precisament per tot això, he pres la humil decisió de lluitar. Ens veiem a Estrasburg.

 

Josep Costa és lletrat i professor associat de Teoria Política a la UPF (@josepcosta)