Que ni el govern espanyol tenia previst convocar eleccions el 21-D ho demostra el fet que el decret de normes complementàries que les regula es va publicar una setmana després de l’anunci, quan normalment és al dia següent. Per això, no és estrany que dues setmanes després d’aquesta convocatòria improvisada encara no s’hagin ressituat totes les peces. El marc és substancialment nou, i no només pel fet que els candidats amb més opcions de guanyar siguin a la presó i a l’exili.

A mi, de moment, aquestes eleccions em segueixen recordant molt les celebrades al País Basc l’any 2001. Aquelles les va convocar anticipadament el lehendakari Ibarretxe quan la ruptura de la treva d’ETA va fer col·lapsar el pacte de Lizarra. Els constitucionalistes (concepte que es varen inventar en aquell context, per cert) varen desplegar una campanya molt agressiva, un “acoso y derribo” en tota regla, contra el nacionalisme basc. I varen fracassar de manera rotunda. Ibarretxe va guanyar, amb un mandat molt sòlid per posar en marxa la consulta sobiranista.  

Va ser Mayor Oreja, el candidat del PP en aquelles eleccions, qui va encendre primer els llums d’alarma davant la convocatòria del 21-D. “Compte que pot acabar semblant el referèndum que no volem”, va dir, i “compte que jo vaig perdre”, se li va entendre. Ara no són pocs els que dubten que la millor estratègia per al bloc del 155 sigui anar a les urnes amb l’eslògan “A por ellos”. Al País Basc, també es pensaven que acabarien fent fora els nacionalistes del govern i el resultat va ser exactament el contrari.

El bloc del 155 té un dilema clar. Podria repetir l’error, però aquesta vegada estan avisats i els dubtes són evidents. Saben que el 27-S l’estratègia de la màxima mobilització i confrontació ja no els va donar els resultats esperats. Pot votar més gent aquesta vegada? No és evident, perquè sembla que el 80% és el màxim de participació tècnicament possible. I si vota menys gent tampoc no hi ha cap garantia que afavoreixi l’unionisme. No, després de l’1 d’octubre i el terratrèmol dels presos polítics.

Sigui com sigui, tenim unes eleccions plebiscitàries convocades. Dient que han de servir per “restablir l’ordre constitucional”, Rajoy ha fixat la pregunta del plebiscit. Ha reblat el clau instruint la Fiscalia General per enviar a la presó els membres del govern català que ha deposat a la força. Si els partits, amb la fórmula que sigui, posen els empresonats a les llistes, no hi haurà confusió possible sobre el que s’està dirimint a les urnes.

Els partidaris de la República han quedat tocats per tots els esdeveniments. Les seues expectatives electorals són les mateixes de sempre. Si hi ha una campanya de l’estil “a por ellos”, el més probable és que les bases es mobilitzin quasi instintivament. Si no, n’hi haurà prou de visualitzar les opcions en joc. Molta gent pot estar ferida o atemorida, però no sembla que hagi augmentat l’entusiasme per seguir dins aquesta Espanya.  

L’experiència comparada no indica que un revés polític del moviment independentista hagi de comportar necessàriament cap retrocés electoral. De fet, tant a Quebec com a Escòcia la derrota en el referèndum va anar seguida de victòries electorals dels partidaris de la independència. Segurament molta gent que va votar ‘no’ tampoc no volia una derrota total.

Molta gent que no és partidària de la independència té més por al bloc del 155. Això em sembla una obvietat i és impossible que no tengui conseqüències electorals. Per tant, els problemes electorals per als partidaris de la República són menys dels que semblen. Hi haurà o no llista unitària, però la base electoral és sòlida. Té marges potencialment abstencionistes, però que s’activin o no depèn justament de l’estratègia de mobilització dels altres partits.

Els partits estatals no han guanyat mai unes eleccions catalanes. No veig cap motiu per pensar que aquesta vegada serà diferent. 

És cert que hi ha una certa indefinició sobre les propostes que portaran al programa els partits que han declarat sense èxit la independència, però tot apunta que a la seua gran massa de votants ja s’hi ha instal·lat la mentalitat de resistència. Les eleccions són per triar programes de futur, però en el comportament dels votants tenen sempre un punt de referèndum sobre qui governa. I ara qui governa Catalunya és el PP amb el suport de C’s i l’abstenció del PSC. Aquest element de plebiscit sobre l’aplicació del 155 ja determina moltes coses. Amb candidats empresonats a l’altre costat, no hi ha confusió possible.

Els partits estatals no han guanyat mai unes eleccions catalanes. No veig cap motiu per pensar que aquesta vegada serà diferent. Seran unes eleccions molt atípiques, però les emocions, les identitats, els sentiments i les voluntats dels catalans no sembla que hagin girat a favor d’una acceptació de l’statu quo. Ni els errors estratègics dels partits independentistes ni el desconcert de les seues bases sobre el projecte de futur que ofereixen no sembla que hagi d’alterar el mapa electoral. I les fórmules electorals són molt menys decisives del que sembla.

Que els arbres no ens impedeixin veure el bosc. La República declarada i no implementada té un futur incert. Però l’statu quo és més il·legítim que mai, perquè el preu pagat per impedir l’efectivitat de la independència és inassumible. D’alguna manera, els seus partidaris només han de demostrar que segueixen sent majoria numèrica. En aquest sentit, presentar-se a la defensiva no és necessàriament la pitjor estratègia.

La convocatòria d’eleccions ha ajornat la crisi constitucional espanyola. L’única esperança per a l’statu quo és una victòria el 21-D. Si les eleccions ratifiquen el govern derrocat i empresonat, el més normal és que es desencadeni una crisi europea. Que hagin pogut anul·lar les institucions catalanes amb un cop de poder anticonstitucional una vegada no vol dir que ho puguin fer tantes vegades com vulguin. Aquest podria ser l’error del bloc constitucionalista.

Que l’Estat tengui la força no vol dir que tengui el poder, encara que ho sembli. No pot governar Catalunya sense una victòria electoral. I els partidaris de la República són més forts del que sembla. Aquesta vegada, per guanyar en tenen prou amb no perdre. El plebiscit sobre l’ordre constitucional l’ha convocat Rajoy i és ell qui té la necessitat d’arriscar per guanyar-lo. Pot perdre contra els adversaris que ha enviat a la presó i que no passi res?

Josep Costa és lletrat i professor associat de Teoria Política a la UPF (@josepcosta).