La valoració dels resultats electorals del 21-D des d'una perspectiva independentista ha estat positiva, sobretot tenint en compte les condicions en què es varen celebrar les eleccions. El bloc del 155 havia dissenyat aquesta contesa en les condicions més favorables per guanyar-les (amb un desplegament de poder econòmic i mediàtic sense precedents) i ni tan sols s'ha preocupat per mantenir una mínima aparença de joc net. Per això, la majoria absoluta independentista és un èxit que demostra la solidesa electoral del moviment social.

Malgrat l'augment substancial de la participació, l'independentisme s'ha quedat amb pràcticament el mateix percentatge que a les dues últimes eleccions, un 47,5%. En termes absoluts, estam parlant de quasi 113.000 vots més que el 27-S de 2015 i 290.000 més que el 25-N de 2012, que es diu aviat. Aquest creixement s'ha distribuït de forma desigual i, de fet, es concentra a les zones on l'independentisme té menys suport. Per contra, a les zones més independentistes es manté i en algunes zones benestants fins i tot se’n detecta una lleugera baixada.

La majoria absoluta independentista és un èxit que demostra la solidesa electoral del moviment social

Un dels fets que no s'ha comentat gaire és l'alta correlació entre els resultats del referèndum i el vot independentista del 21-D. Els 2.044.000 de l’1-O ja eren més dels que es varen comptar a la consulta del 9-N o el 27-S. A més, es detectava també un creixement concentrat a les zones urbanes, mentre a les zones més independentistes el suport a la República es mantenia estable. Això vol dir que aquesta evolució, que alguns han atribuït a les fórmules electorals o a la campanya del 21-D, és un corrent de fons que va més enllà d'una cita electoral. 

Lògicament, els resultats varen reactivar una de les discussions que ha generat més crispació i maldecaps dins l'independentisme: les fórmules electorals. Era lògic, després de l'intent fallit de configurar una llista unitària, que alguns es fessin la pregunta “què hauria passat si...”. La resposta és molt més complicada que sumar els vots i aplicar la llei d’Hondt. Si una cosa ha quedat clara és que Junts pel Sí no va sumar tanta proporció de vot independentista com Junts per Catalunya i ERC  per separat. Però la diferència la trobam sobretot en la CUP, que ha perdut molts de vots cap a les altres dues opcions. Molt poca informació tenim encara de com hauria anat una única llista independentista.

ERC va resistir la pressió que hi va haver per formar una llista unitària i ha tret un molt bon resultat, que només les expectatives més elevades han deslluït. I algunes veus han atribuït les lleugeres variacions detectades en l'independentisme (creixement a zones més populars i reculada a zones més benestants) als mèrits d'aquest partit. S'ha arribat a dir que ERC fa la feina al seu àmbit (l'esquerra) i que Junt per Catalunya no l'ha fet on li corresponia (la dreta). Sembla, doncs, que totes dues parts, i no només els d'un costat, tendeixen a voler dictar l'estratègia a l'altra.

Els resultats varen reactivar les discussions sobre les fórmules electorals

Una de les coses més curioses que he detectat en el mapa electoral és que a les zones benestants on l'independentisme baixa, la força que puja contra pronòstic és Catalunya en Comú. L'altra és el PSC, que suma el que sembla ser el vot de l'antiga Unió. Són moviments que, si fossin directes, es podrien explicar en clau nacional (un efecte Jaume Barberà si em permeteu la llicència), però no en clau esquerra-dreta. De fet, es detecta un nul transvasament de vots de l'independentisme cap a partits de dretes. Per tant, seria erroni dir que Junts per Catalunya ha descuidat els vots de la dreta, quan sembla evident que si han anat a partits d'esquerres la clau deu ser una altra.

Entre Junts per Catalunya i Esquerra hi ha hagut i hi haurà la normal competició per la centralitat política entre dos espais que ara es veu que són relativament semblants en suport electoral. Pretendre que es poden repartir el terreny i treballar cada espai amb la seua frontera política exterior (sigui quina sigui) és no entendre que, governant junts, com obliga l'aritmètica, és més determinant la política del Govern que no les fórmules electorals. Guanyar per un costat sempre pot fer perdre per l'altre, encara que el saldo sigui positiu.

Dies abans que es constitueixi el Parlament i es posi en marxa la investidura, sembla que ja no es parla tant de les eleccions. Les incerteses que són normals en aquest procés fan fins i tot que l'Estat s'estigui comportant com si no hi hagués hagut una victòria clara i contra pronòstic de les forces independentistes. Una treva en el combat estratègic tendria tot el sentit del món. Però és ara, a l'hora d'enfocar el programa de govern de la legislatura, quan s'han de tenir en compte els marges per on ha de créixer l'independentisme i relativitzar la importància de les fórmules electorals per al resultat global.