1. LA MEMÒRIA DEMOCRÀTICA. No crec que aquesta hagi estat la intenció de l’Ajuntament de Barcelona, però ha estat una coincidència agradable. La ubicació de la nova plaça Josep Benet, a la confluència de l’avinguda de la Meridiana amb el passeig de Fabra i Puig, és just el lloc on el 14 d’octubre de 2019 es va iniciar l’acció contra la repressió de l’independentisme que ara tothom coneix com el moviment Meridiana Resisteix. És una metàfora, que uneix un lluitador abnegat antifranquista amb la lluita dels defensors de l’1-O. De tot això no fa tants anys, però dissabte passat, en l’acte d’inauguració de la plaça, els crits a favor del moviment antirepressiu van incomodar les autoritats (vegeu la crònica de l’acte feta per la Càtedra UB Josep Termes). Potser no era el millor moment per manifestar la repulsa a l’alcaldessa amb aquells crits, però és que la ferida encara sagna. Aquesta plaça és postmoderna, sense cap adreça postal a la vista, perquè no hi ha cases al seu voltant, llevat de l’entrada de l’estació de tren de Sant Andreu Arenal. Ningú no podrà escriure mai el nom d’aquesta plaça, ni podrà fer-hi arribat mai cap carta o un paquet. El nom de Benet esborrarà la memòria de Meridiana Resisteix, que potser ja era la intenció dels que van triar l’emplaçament. La plaça de Josep Benet és un no-lloc, un lloc sense vida com diria Marc Augé, on tothom circula de pressa i l’espai esdevé anònim, menys l’indicador solitari que sosté la placa per identificar l’indret.

El monòlit és una peça sense encant, que hauria estat més original i informativa si les autoritats haguessin pensat de reproduir rere la planxa de ferro rovellat el magnífic cartell electoral, dissenyat per Enric Satué, amb el perfil de Josep Benet dins l’escut de la Generalitat de Catalunya. Ho ha reclamat a Twitter Jordi Oliva, un deixeble de Benet que ha intervingut a l’acte. Aquell pòster, que va cobrir les parets de tot el país, va servir per promoure la candidatura del PSUC a les primeres eleccions del Parlament de Catalunya l’any 1980, amb el lema “Benet, el President de tots”. També hauria pogut aprofitar-se la part del darrere de la planxa per incloure-hi una de mica de biografia del personatge, com es fa en els faristols que l’Ajuntament ha instal·lat, amb encert, en alguns llocs singulars de la ciutat. Si les autoritats municipals haguessin tingut una mica de perspicàcia, a Benet no li hauria fet res, sinó tot el contrari, que en les explicacions sobre la seva figura es fes menció al fet que en aquella plaça es fusiona el passat i el present de la lluita nacional. La d’abans contra el franquisme i la d’ara contra la repressió indiscriminada de l’independentisme. Al capdavall, qui tingui a mà el primer volum de l’autobiografia de Benet, Memòries. De l’esperança a la desfeta (1920-1939), que va rebre el Premi de la Fundació Ramon Trias Fargas del 2007, hi podrà llegir la confessió independentista que fa en el pròleg. El passat que no passa, dit a la manera de l’historiador Benedetto Croce, que resisteix els intents d’esborrar-lo selectivament, a conveniència de la política partidista.

La plaça de Josep Benet és un no-lloc, un lloc sense vida, on tothom circula de pressa i l’espai esdevé anònim, menys l’indicador solitari que sosté la placa per identificar l’indret

2. LA POLÍTICA I ELS SEUS ENEMICS. L’acte de dissabte passat va coincidir amb la mort del filòsof Xavier Rubert de Ventós, un dels maître à penser del maragallisme, que va anticipar l’onada independentista quan era petita i que no va tenir cap inconvenient a continuar essent el president delegat del jurat del Premi Internacional Catalunya sota les presidències d’Artur Mas i Carles Puigdemont. La política obliga a tenir flexibilitat, però no fins al punt d’haver-li de perdonar a un partit, no ja el suport a l’aplicació del 155 per intervenir l’autonomia, sinó a la repressió implacable, incloent-hi els empresonaments i les multes als independentistes. Hi va haver una època en què els polítics catalans eren rivals i no pas enemics, perquè l’enemic real eren els partidaris de la dictadura, els hereus del franquisme. D’això ja no en queda res i el procés ha deixat moltes ferides que no serà fàcil cicatritzar. Reconec que no és fàcil relacionar-se amb qui et persegueix judicialment per empresonar-te perquè no combrega amb tu. En l’acte de dissabte, en el qual va intervenir Eulàlia Vintró, tot i que no sé per què, l’antiga regidora del PSUC va queixar-se de la mala educació que tenen avui els polítics, per contrast amb els d’abans, suposo. Va gosar denunciar-ho ella, que va ser incapaç de mantenir el decòrum, i el degut respecte a la persona, davant la presència de l’expresident Pujol, que va ser tractat pel protocol com si no hagués estat mai ningú. Ho denuncio perquè tinc un alt respecte institucional per qui, sense que jo l’hagués votat mai, va presidir la Generalitat durant vint-i-tres anys. Els estatunidencs inclús mostren respecte per Richard Nixon, que era més culpable que Pujol.

El 1982 servidor era assistent parlamentari de Josep Benet. Vaig passar a màquina unes quantes vegades, perquè llavors encara no hi havia ordinadors, el discurs que Benet va llegir per defensar la moció de censura que el seu grup, el PSUC, va presentar contra Jordi Pujol. Només feia dos anys de les primeres eleccions autonòmiques i els comunistes eren un grup parlamentari potent, de vint-i-cinc diputats, que conservava la influència que havia tingut durant la clandestinitat. A més, figures com les de Benet, els anomenats “companys de viatge”, una fórmula que sempre m’ha semblat despectiva aplicada a qui posa el seu prestigi a favor teu, tapaven la voluntat excloent, la superioritat moral dels comunistes. L’autodestrucció del PSUC a posteriori, arran de les disputes internes entre eurocomunistes, leninistes i prosoviètics, va provocar que el 1984, a les segones eleccions autonòmiques, el PSUC esdevingués un partit irrellevant, amb sis diputats, mentre que CiU passava dels quaranta-tres diputats que tenia als setanta-dos, quatre per damunt de la majoria absoluta. El dia que es va votar la moció de censura, l’1 d’octubre de 1982 (sempre m’ha fascinat la coincidència entre dates assenyalades), abans d’entrar al Parlament, Benet i un servidor vam coincidir a la porta principal amb el conseller Macià Alavedra i el portaveu de CiU, Jaume Camps. El conseller, que era un home molt de la broma, fins que el 2009 va ser empresonat per tràfic d’influències, va instar Benet a sopar plegats després de la votació. I així va ser, com ja vaig explicar fa temps. Tot i les escaramusses parlamentàries d’aquella tarda, a la nit Camps, Alavedra, Benet, Pere Portablella, Xavier Folch, Rafael Ribó, el Guti i un servidor i algú més que no recordo, vam reunir-nos per fer un mos a La Xampanyeria, un local del qual era propietari Jaume Camps, al barceloní carrer d’Enric Granados. Aquell sopar va ser una lliçó política i de vida. Per a mi, Benet és més que una placa en una plaça.