Durant les llargues dècades de la tirania líbia, Moammar al-Gaddafi va ostentar el càrrec de Líder Fraternal i Guia de la Revolució. El país tenia un president i un primer ministre, que oficialment governaven Líbia. Sobre el paper, Gaddafi només tenia aquest càrrec simbòlic, gairebé de representació. Però tothom sabia, dins i fora del país, que era ell qui manava i res no es feia sense el seu vistiplau. Alguna cosa semblant passa amb José María Aznar. No té cap càrrec, tret del de president de FAES des del 2004. Però tothom sap que el seu poder és infinitament superior al que li pugui atorgar ser president d’una fundació. És el màxim exponent del centredreta espanyol. És el Líder Fraternal de l’espanyolisme dur. No és Darth Vader, tal com el pinta magistralment el ninotaire Ferreres, és l’emperador Palpatine del supremacisme castellà.
Com els bons líders, surt poc a la palestra, però quan surt sempre diu coses rellevants i dona ordres clares als seus acòlits. Fa un temps va sortir al púlpit i va llançar la famosa fàtua “qui pugui fer, que faci”. Aquella simple frase va desencadenar una ofensiva per terra, mar i aire contra el PSOE i particularment contra Pedro Sánchez. Tothom es va posar l’uniforme i es va dirigir a la seva posició de combat, com quan la tripulació d’un submarí es mobilitza quan sona la sirena. El seu pla es complia i es compleix, però alguns oficials del seu exèrcit no han acabat d’entendre quin és l’abast del seu projecte i Aznar s’ha vist obligat a tornar a comparèixer per dictar una altra fàtua: ara ha fet una crida a construir una gran majoria nacional per derrotar Pedro Sánchez. No es pot pactar amb nacionalistes catalans o bascos. No és necessari seduir ningú. No cal. Els Pactes del Majestic són història. Mai més ningú a Madrid no tornarà a parlar català en la intimitat. Ja no caldrà dir “me gusta mucho Catalunya, mi mujer es catalana y se llama Montserrat”. S’ha acabat el bròquil. N’hi haurà prou amb construir una majoria nacional per fer caure el govern central. Un PP fort que pacti amb Vox sense complexos. És el nou full de ruta que ha proclamat Aznar i ningú no aixecarà el dit.
Catalunya necessita també una majoria nacional en tots els fronts; no només perquè és un fet natural, sinó perquè ens haurem de defensar i haurem de saber guanyar
Però les paraules i el projecte aznarià poden servir-nos, a Catalunya. Només cal que invertim els subjectes. L’altre dia citava en aquestes mateixes pàgines digitals la seva frase “qui pugui fer, que faci” amb relació a la mobilització exitosa del catalanisme durant la visita papal. Un usuari de Twitter, a qui no tinc el goig de conèixer i que signa amb el nom d'“Un Sr. de Barcelona”, va recollir la idea i la va millorar, bo i dient que tots els catalans hem de fer el que puguem (pel país, per la llengua) des del lloc que ocupem, sigui el que sigui. Dit d’una altra manera: mobilització general, és l’hora de tocar a sometent. Com va dir el president Lluís Companys des del balcó del Palau de la Generalitat el 6 d'octubre de 1934, “cadascú al seu lloc i Catalunya al cor de tots!”. És exactament això. En un moment de paràlisi i desànim, els catalans hem de deixar d’esperar res, hem de deixar d’esperar instruccions que no sabem quan arribaran ni qui les dictarà. Cadascú ja sap el que ha de fer, en tot moment. Podem fer coses grans o coses petites, però la qüestió és fer coses i no restar aturats.
La segona consigna de José María Aznar també és molt útil. Més encara que la primera, perquè és un projecte polític amb tots els ets i uts. Quan reclama una majoria nacional tots sabem quina majoria nacional vol dir. Vol dir una majoria social de matriu castellana, uniforme, homogènia. No vol matisos, no vol accents, no vol diferències. Vet aquí que aquesta fórmula és la que pot servir, també, a casa nostra. Davant l’amenaça d’un govern nacionalista espanyol a Madrid o davant l’existència d’un govern central socialista que mai no compleix res, els catalans hem de bastir també una majoria nacional. No dic que els catalans votem un partit o un altre; és una idea molt més àmplia. Els catalans hem de bastir una majoria nacional arreu, al món empresarial, al món associatiu, al món educatiu, al món sindical, al món esportiu o al món cultural. Tothom que se’n senti part ha d’actuar en clau nacional, i també en clau de majoria. No hem vingut a resistir res; hem vingut a guanyar el país. Després, si cal, que cadascú voti allò que vulgui, però seria bo que ho fessin a partits que tenen l’interès nacional com a prioritat. Són diversos partits, els que hi ha en aquest espai. Segur que hom podrà trobar el que més li plagui, més a la dreta, més al centre o més a l’esquerra. Però aquesta majoria nacional s’ha de traduir en un Parlament de Catalunya amb una majoria de partits al servei de l’interès nacional. Com els bascos, fet i fet. Catalunya necessita també una majoria nacional en tots els fronts; no només perquè és un fet natural, sinó perquè ens haurem de defensar i haurem de saber guanyar.