Miro imatges de Jordi Pujol. Hi veig un home molt gran, un ancià. Fa temps que arrossega problemes per moure’s i una sordesa espessa que l’engavanya. Informen els metges, però també la gent que té més a prop seu, que la seva abans prodigiosa memòria fa aigües. Pateix, a més, altres problemes d’ordre cognitiu. Entenc, per tant, que la seva família, els amics i la gent que l’estima s’indignessin amb la decisió judicial de fer-lo comparèixer en persona a Madrid, desoint els múltiples informes mèdics —també els encarregats per la mateixa Audiència Nacional— que acreditaven sense vacil·lació el seu mal estat de salut. Jo també estaria molt enfadat si li fessin això al meu pare. Els jutges s’ho podrien haver estalviat. De fet, el més lògic i humà hauria sigut evitar el tràngol a aquest home de 95 anys.

Per més que m’hi escarrasso, en Pujol no hi veig un corrupte. Ni en el Pujol d’avui ni en el d’abans. No ha sigut mai algú que tingués els diners entre les seves prioritats vitals. Més aviat no se n’ha preocupat gaire. Els diners, ni tampoc els luxes, els capricis o la fastuositat, no han atret l’expresident de la Generalitat. No ha sigut el que es coneix com un bon vivant. No, no hi veig un corrupte. Em costa molt d’imaginar que, per dir-ho planerament, robés, fiqués d’una manera o altra la mà a la caixa. El seu error clamorós va ser no fer regularitzar a temps els diners que el seu pare —Florenci Pujol— havia tret a l’estranger. Una equivocació potser encara més gran va ser no parar els peus a la seva família; parlo especialment del fill gran. No sé si aquest fill o algun altre, ho desconec completament, han delinquit ni amb quina gravetat. La justícia ens ho dirà. En tot cas, Jordi Pujol hauria hagut de prohibir a la seva família qualsevol negoci o operació situats a prop de la frontera del que pot considerar-se poc clar o sospitós. De la frontera, a vegades difusa, que separa el públic del privat. Aquest pecat d’omissió em penso que sí que el va cometre.

Per més que m’hi escarrasso, en Pujol no hi veig un corrupte. Ni en el Pujol d’avui ni en el d’abans

Entenc també que el partit hereu de Convergència Democràtica, Junts, hagi sortit a defensar-lo en tromba. En el seu moment, fa dotze anys, quan va fer la confessió sobre la famosa “deixa” del seu pare, Florenci Pujol, a Andorra, els convergents no van gosar defensar-lo; al contrari. No sols això, sinó que també van enterrar les sigles del partit fundat per Pujol. Allò va ser un error fruit del pànic i la precipitació. Entenc, així mateix, que a cap persona nacionalista o catalanista, o que estimi el país, li hagi fet gens de gràcia l’actuació de l’Audiència Nacional. Independentment de si es combrega poc o molt amb l’ideari pujolista i de com s’avaluï el seu extens llegat com a polític i governant. La protesta de Salvador Illa pel tracte a Jordi Pujol és coherent amb aquest sentiment. El president Illa va saber estar a l’altura de la institució que encarna i que durant vint-i-tres anys va encarnar el seu antecessor. Hi ha qui ha vist l’actuació dels jutges com un menyspreu “nacional” a Catalunya. Una voluntat de voler deixar clar, un cop més, que és Espanya qui mana. Hi pot haver una part d’això, però no ho sabrem mai. El que sí que resulta innegable és que, a ulls de bona part de l’espanyolisme més coriaci, Pujol és el gran culpable no sols del sobiranisme i de l’independentisme, sinó també del fet que Catalunya no sigui avui una regió més d’Espanya, una regió orgullosa de la seva espanyolitat, com ells consideren que hauria de ser.

Dit tot això, no oblidem que Pujol no va voler ser exonerat, com ha ocorregut finalment. Ell hauria preferit ser jutjat i finalment declarat innocent de tots els càrrecs. L’inacceptable allargament de la instrucció del cas ho ha impedit. Pujol no va ser mai, a desgrat d’encerts i errors, un tipus que tendís a arronsar-se o amagar el cap sota l’ala. A més, l’obsessió pel seu llegat, per com el recordaran la història i les futures generacions, l’empenyia irreprimiblement a batallar fins al final. No podrà ser. L’exoneració és, per a Pujol, una victòria pírrica. O, si ho prefereixen, una mitja derrota amb un ineludible regust amarg.